divendres, 21 de setembre del 2018

Madagascar

A prop del Baobad Sagrat (Morondava)

Quan decidirem que aquest estiu viatjaríem a Madagascar no em vaig poder estar de recordar que conèixer aquesta immensa illa africana era una vella curiositat. D'on em venia aquesta curiositat? No ho sé molt bé. Potser en la meva infància -quan estudiava el mapamundi- em va cridar l'atenció aquest tros d'Àfrica després del continent. O tal vegada, em va quedar el record de joventut de l'impacte que em va causar l'article que José Luis Sampedro va publicar el 1982 amb el títol "El rellotge, el moix i Madagascar", en el qual el professor va fer una genial i demolidora critica als economistes neoclàssics acusant-los de "voler estudiar la realitat social amb instruments conceptuals únicament aptes per analitzar sistemes mecànics [un rellotge, per exemple], i, només en certa mesura, els biològics [com ara un moix]", però no aptes per entendre la complexitat de les societats com, posem per cas, Madagascar (aquí un article en el qual intent explicar algunes de les seves complexitats actuals). El cas és que l’agost de 2018, fent cas al que afirma Gerard Durrell en el seu llibre Rescat a Madagascar, "sempre he estat víctima de la meva curiositat",  al país malgaix vam anar.
Un viatge per Madagascar que, veritablement, han estat diversos viatges:

Viatjar per la Nacional 2 i la Nacional 7

Vista des de la Nacional 2
Fer quilòmetres d'Antananarivo (Tana para els malgatxs) cap a l’est, i després cap al sud és la millor forma d'assaborir la diversitat paisatgística i humana de Madagascar. Un paisatge barreja d’asiàtic (on hi ha un metre de terreny pla, hi ha una plantació d'arròs) i africà per la seva duresa. Pots observar diverses formes de construcció de les cases i pobles (tova, fusta, palla...), a la gent que va i ve (el transport a peu, fins i tot per a distàncies mitjanes, és molt generalitzat), del verd del centre a la desertificació del sud, dels matins amb boira als tòrrids capvespres, o les variades ètnies que viuen a Madagascar. Pots veure Zebús, molts Zebús, que tenen una importància cabdal a la vida quotidiana i als costums dels i les malgatxs. Viatjar per la Nacional 2 i la Nacional 7 et permet veure algunes tradicions locals com ara les cases amb una bandera de Madagascar. Això significa que en aquesta casa s'està celebrant una exhumació (famadihana). Però, per més kilòmetres que feren, vérem molt pocs abocadors. Pens que és conseqüència d'un empobriment que no genera residus.

Viatjar per la Nacional 2 i la Nacional 7 és, sens dubte, la millor manera de veure i gaudir del país, sobretot si els quilòmetres poden fer-se "mora mora" (es pronuncia mura mura, i vol dir a poc a poc). Però, en el nostre cas, aquest viatjar per la Nacional 2 i la Nacional 7 hauria estat impossible sense "Suluf", el conductor que, com va quedar demostrat, coneix les carreteres, pistes i camins malgatxs com el palmell de la seva mà. Té una sorprenent habilitat per esquivar els sotracs!

Viatjant pels parcs naturals (i un bosc que no és parc nacional, però que hauria de ser-ho)

Parc de Mantadia (Andasibe)
Els parcs naturals són un dels "grans atractius turístics" de Madagascar. Òbviament, no hi ha un parc igual que un altre, i, encara que en tots pots observar lèmurs, n'hi ha de moltes espècies, per tant es poden visitar -s'han de visitar- molts parcs naturals, i en cadascun es viurà una experiència diferent. Així, ens ho van demostrar les visites als parcs de Mantadia, Ranomafana, Isalo, i Zombitse-Vohibasia. Tots són, al meu entendre, imprescindibles, encara que, si hagués de fer-ne una selecció, em quedaria amb els de Ranomafana i Isalo: El primer amb una exuberant vegetació i una variada fauna, entre ella, moltes espècies de lèmurs; i el segon pels seus impressionants paisatges de roques lunars, i una flora i una fauna molt particular (allí vaig poder veure per primera vegada en la meva vida el “insecte pal"). Als parcs naturals no es pot entrar sense anar acompanyat per un o una guia del mateix parc. Tots i totes van ser extraordinaris professionals, però el del parc Mantadia, un senyor-–expert en plantes medicinals- ja major, pioner i molt experimentat en això d'acompanyar vazaha (estrangers) pels boscs, selves, i reserves malgatxs va ser extraordinari. Gràcies Irina

Posta de sol a l'Avinguda dels Baobads  (Morondava)
El bosc que no és parc nacional, però que hauria de ser-ho, és el Bosc de Baobabs de Morondava, on es troba la concentració més gran d'Àfrica d'aquests mil·lenaris i màgics arbres. L'estampa més coneguda és la de l'Avinguda o Passeig dels Baobabs des d'on les postes de sol són fotografia obligatòria. Vam tenir la sort de poder estar en aquest màgic lloc dos capvespres. Vam poder comprovar que no hi ha dos capvespres iguals, ni, molt menys, una posta de sol que puguis dir que ja l'has vista. Una experiència inoblidable.
La màgia del lloc va més enllà de l'Avinguda o Passeig dels Baobabs. En els seus voltants -a pocs quilòmetres- es troba l'anomenat "baobab de l'amor" per la seva forma que aparenta una abraçada de dos amants. Alguns conjunts de baobabs molt propers al de "l'amor" (una miqueta turistitzat) em van semblar molt més impressionants, interessants, i màgics que aquell.
També, relativament a prop, es troba el "Baobab Sagrat" que, com a tal, és venerat i protegit pels habitants de la zona. Al seu costat visquérem un, diguem-ho així, "viatge a la incultura i/o a la intolerància". Per a apropar-se al "Baobab Sagrat" cal llevar-se les sabates, i ser respectuós amb l'entorn. No obstant això, es pot veure i fotografiar des de fora del perímetre que determina el terreny que es considera lloc sagrat. Doncs bé, quan ja acabàvem la nostra respectuosa visita, es va acostar algú que no es va estar de protestar per haver-se de descalçar, i pels costums religiosos animistes de la gent d'aquella zona. Segur que la seva actitud no és la mateixa davant les "normes" per visitar, posem per cas, el Vaticà o una mesquita. El "Baobab Sagrat" no es mereix visites com aquesta!

El viatge per les reserves naturals

A la Reserva de Analamazaotra (Andasibe)
A Madagascar hi ha moltes reserves naturals. Aquests espais, que poden ser estatals o privats, han jugat un important paper en la reproducció d'espècies amenaçades d'extinció. Hi ha reserves amb una gran extensió i una vegetació exuberant (en alguns casos, com ara, la reserva especial d'Analamazaotra, a Andasibe, o de Kirindy, a Morondava, són autèntics parcs naturals, però amb una gestió amb més intervenció humana) que permet que els animals visquin en llibertat. En altres casos l'extensió és més aviat modesta, i la vegetació escassa, i els animals viuen en semillibertat.
En qualsevol cas, visitar les reserves de Peyrieras, Vakona, Anja, i les ja citades Analamazaotra i Kirindy, ens va permetre, en alguns casos, tenir a tocar -o a una distància molt bona per a les fotos- a diferents espècies de lèmurs (des del més gran l'Indri Indri, fins al més petit, el "micro lèmur", passant pel Lèmur de cua anellada o Lèmur catta, que és el més conegut), multitud de camaleons, cocodrils, fosses (els mamífers carnívors més grans de Madagascar), insectes, gecos, granotes, etc., i una flora de gran valor, encara que les abundants orquídies no tenien flor, doncs floreixen en l'època de pluges.


A la Reserva de Anja (Ambalavao)
Fer fotos als lèmurs –tant als parcs com a les reserves- té les seves dificultats: Com s'acosten el seu menjar, les fulles més tendres dels arbres, a la boca amb una mà, gairebé sempre hi ha una fulla que et dificulta enfocar bé, o simpàtics primats endèmics de l'illa de Madagascar tenen la cara tapada. I, a sobre, com són molt saltadors, no és fàcil un enquadrament correcte. No obstant això, és qüestió de paciència. Fent fotos "mora mora" no em puc queixar del resultat. Tinc una especial estima per les fotos de lèmurs que vaig fer en el bosc de la reserva especial d'Analamazaotra. Les dificultats fan que s’apreciïn millor els resultats!

Un viatge per les ciutats, pobles, i poblats

Vista panoràmica del poble de cases de fusta Andasibe 
No tot és naturalesa a Madagascar. Part important del viatge són els seus pobles i els poblats. Els poblets són constants en el paisatge, però el fet de passejar pels seus carrers és una experiència inoblidable, doncs et permet interactuar amb la gent. Dos poblets mereixen un especial esment: El petit poble de cases de fusta d'Andasibe (una visita imprescindible), i els voltants del poblet de pescadors d'Ankilibe (a la zona de Toliara), amb una platja on es poden contemplar unes postes de sol increïbles, alhora que arriben les barques de pescadors, i que són tretes del mar a coll, sobre la sorra d'una marea baixa. Una altra visita tranquil·la es mereix el poble artesà d'Antsirabe.
Ens aturam a ciutats amb poc interès –les necessitats d'avituallament obliguen–, com és el cas de Miandrizavo. No obstant això, hi ha també ciutats imprescindibles tals com Ambositra (bon lloc per fer compres), la ciutat vella de Fianantsoa, amb un molt interessant centre històric (tal vegada la ciutat menys africana de les que vam visitar), o la ciutat costanera i turística de Toliara.

Passejar per Antananarivo

Vista des de la part alta d'Antananarivo
La capital de Madagascar (oficialment Antananarivo, Tana per als locals) és una ciutat bastant més interessant que la majoria de les capitals africanes que conec. El millor de la ciutat està a dalt: Els palaus (del Primer Ministre, de Justícia, de la Reina, etc.), les esglésies protestants i catòliques, les seves interminables escales i carrers que et permeten gaudir d'una ciutat amable, i alhora animada (la gent té passió pel futbolí, i pel dolç nacional a base de cacauet, farina d'arròs i sucre de canya, anomenat kobandravina, o per a la majoria de malgatxs, simplement koba).
Però l'animació més grossa està a l'Avinguda de la Independència, i als mercats en els quals és obligatori emprar-se a fons en l'art del regateig. Tana és el millor lloc per comprar, encara que s'ha de cercar, un excel·lent "pâte de vanille".


Els mercats, part essencial del viatge

Vista exterior d'una de les entrades del mercat de la ciutat d'Antsirabe
Fa temps que sé que sense conèixer els mercats no es coneix el lloc que visites. Madagascar no és una excepció. El canvi de la roba tradicional per la de segona mà procedent de la UE segurament ha restat colorit als mercats. No obstant això, queda sobradament compensat per la bullícia de la gent, el contacte amb ella i els regatejos, la mescla d'olors, l'ordre i netedat amb la qual estan els llocs de queviures, d'artesania, de roba, d'útils de la casa, de papereria...


Viatge de gastronomia i artesania

Ràfia, una de les artesanies més populars de Madagascar 

Madagascar no destaca, al meu entendre, per una gran gastronomia. La carn de zebú és, sens dubte, la reina de la cuina malgatx. Lamentablement, la famosa vainilla és tan escassa (s'exporta en gairebé la seva totalitat, i el seu preu sofreix una severa inflació) que només en una ocasió ens van oferir una carta en què hi havia pollastre a la vainilla. Els tres menjars principals -desdejuni, esmorzar i sopar- se solen acompanyar amb arròs (els colonitzadors francesos no els van transmetre ni el costum de menjar amb baguetes, ni l'art per fer-les). El vi local és desastrós, i el d'importació (sobretot sud-africà, i xilè) és, en comparació als preus del país, molt car. Encara sort que la bona cervesa local -la Three Horses Beer (THB)- no falta.
En qualsevol cas, no m'interpretin malament: A Madagascar no es menja malament. És més, hi ha llocs en els quals es menja molt i molt bé, per exemple en el Lac Hotel que, per cert, està en un paratge fantàstic a Sahambavy.

Viatjar a la nit i, sobretot, pel cel

A una excursió nocturna als voltants de l'Hotel Eulopliella (Andasibe)
Viatjar per Madagascar implica fer algunes excursions nocturnes a les reserves naturals. De les tres que vam fer, dues no van valer la pena en absolut (es tractava de cercar animals en les cunetes de carreteres). Però la tercera va ser fantàstica i a la reserva natural d'Eulophiella vam poder veure, fins i tot, alguns lèmurs nocturns.
Tanmateix, no hi ha passeig nocturn per Madagascar que iguali a l'observació del seu cel. De fet, alguns dels millors moments del viatge van ser observar des de diferents llocs la Via Làctica. Sens dubte, el millor d'aquests observatoris va ser la part posterior –amb poquíssima contaminació lumínica- del nostre bungalow a la Reserva d'Andasibe (Hotel Eulophiella).


Tot viatge que comença, té un final

Posta de sol a una platja d' Ankilibe (Toliara)
És a dir, un retorn a Mallorca tot pensant en la següent encomana de viatge als amics de Tour Art. Mentrestant recordaré Madagascar amb la música d’ Eusèbe Jaojoby , Rajery , Regis Gizavo i, sobretot, amb el disc Island Jazz amb Manika Njava.

Veloma (adéu) Madagascar. Millor dit, a reveure!

Un amic Lèmur  de la Reserva d'Anja 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada