diumenge, 9 de desembre del 2018

70 anys de Drets Humans no basten: cal persistir!

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 09-12-2018


La commemoració del 70 aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) és, sens dubte, una bona ocasió per reflexionar -encara que sigui breument- sobre la seva importància, la efectivitat real de la DUDH sobre la vida quotidiana de la humanitat, i, perquè no, la seva utilitat com a referent de les actuals lluites emancipadores.
Sóc dels convençuts de la importància civilitzatòria de la declaració proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 a Paris. Tenint en compte que el seu article 28 estableix que "tota persona té dret a què s'estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius", em sembla indiscutible la seva importància -i no és poca cosa- per distingir entre la civilització i la barbàrie. El dret a tenir drets i llibertats és el més poderós antídot a la barbàrie!
A hores d'ara, ja en ple segle XXI, des d'un punt de vista formal, la DUDH gaudeix d'una excel·lent salut. Mai com ara la DUDH s'havia constitucionalitzat a tants estats, ni hi havia hagut tantes Declaracions, Convencions Marcs, o Directives Internacionals sobre Drets Humans. Però, no obstant això, vivim l'extensió del que l'analista internacional Mariano Aguirre denomina "democràcies autoritàries". A tall d'exemple, Duterte a Filipines, Putin a Rússia, Trump als EUA, Erdogan a Turquia, Bolsonaro a Brasil, Netanyahu a Israel. Tot i arribar al poder mitjançant procediments formalment democràtics, estam en presència de, en paraules de Rob Riemen, "democràcies desproveïdes d'esperit democràtic". Val a dir que també hi ha cada vegada més casos en què les formalitats democràtiques d'accés al poder són, si més no, absolutament qüestionables.
Per un altre costat, no es pot negligir que, a tall d'exemple, amb la repressió dels i de les dissidents a Nicaragua per part del règim d'Ortega-Murillo, la situació dels palestins i palestines en general, i a Gaza en particular, els assassinats de persones defensores dels drets humans i ambientals a bona part del món (pensem en el cas de Berta Càceres a Hondures), la situació de la dissidència xinesa, o la que pateixen, posem pel cas, els pobles kurd, sahrauí, o rohingya, els assassinats de periodistes arreu... és molt mal de fer festejar grans progressos en l'efectivitat de la DUDH. No hi ha cap possibilitat de festejos quan estem vivint la tragèdia humanitària més gran a un Mediterrani convertit en fossa comuna de persones que fugen de la guerra, la fam, i la falta de perspectiva de vides que mereixin ser viscudes.
És inqüestionable que la globalització financera-productivista neoliberal no ha suposat la globalització dels Drets Humans. Més aviat el contrari. Com assenyala el director de FUHEM Ecosocial, Santiago Álvarez, "les dinàmiques d'acumulació per despossessió no són només actes d'espoli de recursos i mitjans de vida; despullen també a la gent de drets", o, en paraules del que va ser el negociador a algunes cimeres sobre canvi climàtic en representació de Filipines, Yeb Saño, "el canvi climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són el centre de la qüestió".
De la globalitat passem a casa nostra: mentre hi hagi persones i famílies privades del dret a un habitatge digne; persisteixi la violència masclista; hi hagi preses polítiques, presos polítics, i rapers exiliats; no recuperem per a tothom el caràcter socialment inclusiu del treball remunerat, i no acabem amb la ultraprecarietat i els casos d'explotació laboral a ella associats; no es garanteixi, mitjançant una Renda Bàsica Universal i Incondicional, un dret humà tan elemental com és l'existència material; se segueixi expulsant per la via exprés com a "persones il·legals" (sic) la gent que arriba en pasteres a les nostres costes; persisteixin els casos de LGTBIfòbia; la pobresa infantil sigui una realitat; mentre totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme no tinguin accés a la veritat, justícia i reparació; o no es respectin de debò els drets al medi ambient i de la ciutat... no podrem celebrar una efectiva aplicació de la DUDH.
I, tanmateix, no podem defallir. Stéphane Hessel -que va ser redactor de la DUDH- en el seu emblemàtic "Indignau-vos!" ens recordava que "la Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la Resistència". Prenguem-ho en consideració, tot sabent que un altre món és possible, però que, per a aconseguir-ho, no basta indignar-se.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada