Publicat originalment
a dBalears (27-04-2020)
Pot ser que el 1r de maig
d'enguany sigui el més estrany dels que la gent de la meva generació hàgim
viscut mai. Res a veure amb els de les acaballes de la dictadura franquista
-que ho eren bastant estranys-, ni, per descomptat, amb l'estranyesa de la
novetat dels primers anys de poder-lo celebrar en llibertat. Aquest 1r de maig
de 2020 en confinament no se semblarà en absolut als de l'estranya sensació per
la injustificada pèrdua d'embranzida reivindicativa i mobilitzadora dels
darrers anys.
I, potser, hauria sigut molt
necessari sortir al carrer amb les banderes de les llibertats, la justícia
social i ecològica, la defensa del comú, i el dret de viure en pau. És clar que
ara mateix hi ha urgències tremendes. Malda donar tot el suport que calgui al
sistema sanitari públic, prolongar, més enllà de la data de finalització de
l'estat d'alarma, les mesures de protecció sociolaboral als treballadors i
treballadors i de manteniment del teixit empresarial que ja estan en marxa. Cal
afanyar-se, emperò, en assegurar que la crisi sanitària no esdevingui en una
crisi humanitària per manca de renda que qüestioni el dret a l'existència
material amb uns estàndards de dignitat d'una part important de la ciutadania.
L'endemà del confinament, si no
espavilam, aquesta pandèmia coronavírica ens pot dur a uns escenaris
autoritaris molt perillosos per "gestionar" un agreujament de la
injustícia de les grans desigualtats. Haurem d'estar a l'aguait per lluitar
contra un impuls suïcida de creixement econòmic. En aquest sentit, convé
prendre en consideració les paraules del responsable de medi ambient de Nacions
Unides, Inger Andersen, segons les quals "la naturalesa ens està enviant
un missatge amb la pandèmia de coronavirus" que no és pot dissociar del conjunt d'elements de la crisi
ecosocial sistèmica en curs, altrament dit, del model de capitalisme desfermat
sense límits de la globalització neoliberal.
La pandèmia de la COVID-19 no és,
ni prop fer-hi, el fi de la història. Potser, serà el fi d'una història de
privatitzacions i d'afebliment del comú –posem per cas, el dret a la ciutat en
els termes definits per Henri Lefebvre-. Però enlloc està escrit que
l'endemà de la pandèmia no sigui una impressionant reculada civilitzatòria. El
conflicte, la lluita social, la rebel·lió quotidiana seguirà escrivint la
història. "Tots els moviments precedents van ser moviments de minories o
en profit de minories. El moviment proletari és el moviment independent de la immensa
majoria en profit de la immensa majoria", escrigueren Karl Marx i
Friedrich Engels en el celebèrrim Manifest Comunista (1848). Més de cent
setanta anys després, és mal de fer pensar en un moviment proletari com a únic
subjecte emancipador. El subjecte de canvi avui és molt més plural
(sindicalisme, ecologisme, feminisme...), però unitàriament és "el
moviment de la immensa majoria en profit de la immensa majoria" que
reivindica el dret de tothom a viure vides que valguin la pena ser viscudes,
sense precarietats vitals ni carències materials extremes.
L'endemà de la COVID-19, la
bandera del dret a viure en pau seguirà sent una bandera fonamental del
moviment emancipatori. Ve a tomb recordar-ho perquè aquest dijous, 30 d'abril,
és el 45 aniversari de la fi de la Guerra del Vietnam, i la cançó de Victor
Jara "El Derecho de vivir en
paz" (... "Tío Ho, nuestra canción / Es fuego de puro amor / Es
palomo Palomar/ Olivo de olivar /Es el canto universal / Cadena que hará
triunfar / El derecho de vivir en paz/...) ha sigut -i ho és, encara
ara- himne de moltes lluites per les llibertats democràtiques i l'emancipació.
I, tanmateix, com sense l'impuls
d'allò que ha significat històricament el 1r de maig, no està garantit que,
després de la pandèmia del coronavirus COVID-19, tot vagi bé. Visca el Primer
de Maig!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada