Publicat originalment
a https://www.illaglobal.com/
(01-05-2020)
No
me n'he pogut estar de pensar en les primeres estrofes de La Internacional
mentre llegia la tercera edició (29/04/2020) de l'Observatori
de l'OIT sobre la COVID-19 i el món del treball. S'ha de dir que cadascuna de
les successives edicions d'aquestes estimacions i anàlisis de l'Organització
Internacional del Treball són més esgarrifoses.
Segons
les estimacions a data 22 d'abril de 2020, en el segon trimestre es perdran un
total de 305 milions d'ocupacions en el món; entre els sectors d'activitat més
afectats continua estant l'hostaleria i la restauració (per tant, a casa
nostra, pagarem molt car en termes de cohesió social, l’error de "posar
totes les figues en el mateix paner " del monocultiu turístic). L’OIT ens
recorda, a més, que 2000 milions de persones en el món treballen a l'economia
informal en ocupacions caracteritzades per una falta total de protecció bàsica.
Tot plegat significarà -ja ho està fent- un empobriment brutal de la classe
treballadora mundial, ja que, per a milions de treballadors i treballadores,
l'absència d'ingressos salarials, o provinents de treballs informals remunerats,
equival a fer impossible una vida digna.
El
panorama global és dantesc, la pitjor crisi mundial des de la Segona Guerra
Mundial, en paraules de l'OIT. Quan dilluns 4 de maig coneguem les dades d'atur
registrat (on no hi seran ni les persones afectades pels ERTOs, ni les Fixes
Discontínues -73.407 el mes d'abril de l'any apassat-), i les d'afiliacions a
la Seguretat Social del mes d'abril, començarem a conèixer la magnitud de la
tragèdia local.
El
cas és que, mentre en el meu particular privilegiat confinament, llegia i
subratllava l'informe, no em llevava del cap la melodia d' "Amunt els pàries de la terra / amunt els qui
pateixen fam, / els proletaris cridem guerra, tot el món és de guerra un clam
/...
I,
alhora, pensava que aquest Primer de Maig ben bé podria ser el començament
d'una etapa històrica en la qual, ara sí o sí, es capgirin de debò algunes
coses a l'àmbit del treball remunerat. Salina Todd en el seu magnífic –i
reivindicatiu de la identitat i del paper forjador d'un món millor de la classe
obrera britànica- llibre "El pueblo. Auge y declive de la clase obrera
(1910-2010)" (Akal, 2018), asenyala
que "durante el final de la
década de 1950 y comienzos de la siguiente, tuvo lugar una revolución cultural
en Gran Bretaña. Ser clase obrera se puso de moda [...] esta revolución cultural cambió las vidas de
algunas personas de clase obrera para siempre, que encontraron la celebridad
como escritores, actores o estrellas del pop. Pero también llegó a millones de
personas más, que vieron como sus vidas y experiencias vitales eran retratadas
como normales y dignas de mención" (pàg. 301-302). Què tal si impulsam, aquí i arreu,
una nova revolució cultural que posi de moda la classe obrera del segle XXI?
Revolucionam alguns dogmes, com ara, el de considerar el treball remunerat com
a principal forma de distribució de la riquesa generada, i garantia de dret a
l'existència material de les persones que no són rics? Estem d'acord que, per
retratar vides i experiències vitals de la classe
obrera d'ara i d'aquí com a normals i dignes d'esment, no basta ser
"esclau" -i viure demanant permís- en els mercats de treball
precaritzats? Acceptam, doncs, que, si s'està contra
la caritat, s'ha d'estar d'acord amb la implantació aviat de la Renda
Bàsica (incondicional, universal, i suficient)?
El
capitalisme del segle XXI intentarà de valent que la "normalitat" de
l'endemà de la pandèmia de la COVID-19 sigui una volta de rosca a la
precarització més o menys caritativa. No li seguim el joc! "Del passat,
destruïm misèries"! Fem-ho posant en peu una cooperació de voluntats i
energies pel canvi de paradigma. Perquè no hi haurà ocupació a un planeta mort!
Perquè, en una organització social patriarcal i colonial, no tothom pot viure vides que valguin la pena
ser viscudes.
Fem-ho
seguint les paraules d'Eduardo Galeano:
Mayo
1
Día
de los trabajadores
Tecnología del vuelo compartido: el
primer pato que levanta el vuelo abre paso al segundo, que despeja el camino al
tercero, y la energía del tercero alza al cuarto, que ayuda al quinto, que
presta viento al séptimo…
Cuando se cansa, el pato que hace
punta baja a la cola de la bandada y deja su lugar a otro, que sube al vértice de
esa V que los patos dibujan en el aire. Todos se van turnando, atrás y
adelante; y ninguno se cree superpato por volar adelante, ni subpato por
marchar atrás”. (Los Hijos de los días).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada