Capgirar el guió (I)

Publicat originalment a dBalears (20-07-2020)

Amb el títol "Per fer front a la crisi socioeconòmica postcovid-19: Capgirar el guió", el passat 16 de juny vaig participar en el Fòrum OCB. En les setmanes vinents publicaré una versió ampliada, i, en la mesura que sigui necessari, actualitzada de les notes que vaig emprar per fer la conferència.

Dues qüestions prèvies: El meu sincer agraïment a l'OCB per la invitació, i, per favor, prenguin en consideració que aquestes reflexions no són les d'un expert ni d'un tècnic. Entre altres coses perquè, seguint a la que fou dirigent del PCI, i, després de la seva expulsió, directora del diari comunista "Il Manifesto", Rossana Rossanda, pens que calen certes precaucions sobre la neutralitat social de la tècnica i l'expertesa. Són, idò, les reflexions d'un activista, un observador, d'algú que durant bastants anys va intervenir des del sindicalisme en alguns processos socioeconòmics (la fixació dels salaris, la regulació de les relacions laborals, o la conflictivitat social són intervencions cabdals en el tarannà de l'economia), i que, en els darrers anys, s'ha entossudit en saber els perques de les coses.

Per a situar-nos, pot ser força útil fer un poc de memòria sobre la situació preconfinament. És a dir, en matèria socioeconòmica, on estàvem, quins eren els debat d'abans de l'Estat d'Alarma? Personalment destacaria els següents temes:

Seguia la destrucció de Mallorca a cop d'Autopista, rotonda, o desdoblament, contradient el Pla Director Sectorial de Mobilitat de Balears (aprovat inicialment el juny 2018), o les declaracions Institucionals d'Emergència Climàtica; i sense modificar un Pla Territorial de Mallorca consumidor de territori a dojo; i, tot plegat, impulsant el desenvolupament urbanístic especulatiu. Intentàvem esbrinar el grau d'engany -o d'autoengany, per a alguns- dels projectes d'ampliació de l'aeroport de Palma. Discutíem sobre la moratòria dels creuers, i la limitació d'aquesta modalitat turística especialment neocolonial. Ens preparàvem per comprovar que el problema principal del nostre model turístic no eren els excessos, sinó l'excés de turisme.

Estàvem entretinguts en discussions sobre l'injust sistema de fiançament autonòmic, i sobre la part substancial -la fiscal- del Règim Espacial (REIB). Val a dir que a mi em sembla que el debat de fons entorn del primer d'aquests dos assumptes és bastant surrealista: De què parlam? Sembla que del que es tracti és de negociar el grau de colonialisme fiscal. En cap cas sembla que hi hagi intenció de capgirar d'arrel el guió en aquesta matèria. I, per un altre costat, em preocupa molt l'estrabisme del debat sobre la part fiscal del REIB. La qüestió clau hauria de ser per a què el volem al REIB: Per canviar de model de creixement, o per a aprofundir en el "tot –i gairebé només- Turisme"? Cal recordar, en aquest sentit, que just abans del confinament s'intuïa que la necessitat del debat sobre els límits del turisme era inajornable. A tall d'exemple, a principis del 2020 la revista Hosteltur ens sorprenia amb un titular de portada que deia: "El turismo frente a su lado oscuro". A l'editorial escrivien que "no se ha escuchado lo suficiente a la gente que vive en los lugares que son visitados por miles o millones de turistas al año".

En l'àmbit sociolaboral, es parlava de precarietat laboral. ONGs com Càritas, Mallorca Sense Fam, Zaqueo, etc. posaven sobre la taula, un altre hivern, com havia crescut el nombre de persones necessitades de la caritat mallorquina que, alhora, tenien una ocupació remunerada. A Palma, seguien desapareixent comerços i cafès emblemàtics... però la imatge de la cua dels Caputxins seguia indeleble, encara que, certament, cada pic més rodejada de franquícies foranes. Mentrestant, les Reformes Laborals de l'etapa de l'austericidi (2010 i 2012) seguien fent estralls, i es mantenia la xerrameca sobre la seva derogació (total, integra, mig i mig, ara si, ara no...). Les reivindicacions principals de les kellys seguien sense materialitzar-se. La darrera reforma de les pensions començava, silenciosament, a retardar l'edat de jubilació, i a abaixar la taxa d'equivalència entre allò cotitzat i la quantia de la pensió reconeguda. Els companys i companyes de STOP Desnonaments, acció rere acció, interpel·laven a la societat mallorquina de sobre l'incompliment de la carta dels Drets Humans en matèria d'habitatge. Entorn del 8 de marc, tornava a xerrar-se de les bretxes salarials de gènere, del sostre de cristall, i del sol enganxós. Algunes veus governamentals bravejaven de la moderació relativa en l'ús del Contracte a Temps Parcial, però ningú reparava en la baixada de natalitat a Mallorca i a les Balears. De tant en tant, es parlava de l'emprenedoria, i no se sentia ni una paraula d'impulsar lleis de "segona oportunitat".

Seguíem comentant la nostra primera posició en els rànquings de fracàs i abandó escolar, i, alhora, seguíem fent poca cosa per perdre aquest lideratge. El PIB seguia tot falaguer creixent. És a dir, creixia l'indicador econòmic hegemònic en el marc del neoliberalisme del qual, per cert, Robert Kennedy va dir que "ho mesura tot, excepte el que fa que valgui la pena viure la vida". En 2019, l'any del primer pressupost general de Nova Zelanda prenent com a referència l'indicador de benestar de les persones i no el PIB, a les Illes Balears, segons la literatura governamental, el Producte Interior Brut mantenia "un ritme elevat que el situa en el 2,0%, segons les dades de la Direcció General de Model Econòmic i Ocupació".

Mentre es consolidava la Indústria del Luxe, i alguns mallorquins figuraven a les llistes de súpers-rics, la mitjana dels darrers cinc anys de la taxa de Risc de Pobresa i Exclusió Social (AROPE) superava amb escreix el 22%. Al món es debatia, cada pic més, sobre la Renda Bàsica (incondicional, universal, i suficient). Fins i tot, en els primers mesos del 2020, en determinants àmbits mediàtics i d'influència global (The Guardian, New York Times, o Fòrum de Davos), portava cua el "Baròmetre de confiança Edelman" que, entre altres coses, en preguntar sobre la confiança en el capitalisme, havia donat com a resultat que el 56% dels participants creia que aquest sistema "fa més mal que bé".

En aquestes estàvem, en els debats de sempre, quan ens varen confinar. La gran aturada de l'activitat econòmica -especialment intensa l'associada a un monocultiu turístic exagerat- provocà el que s'ha anomenat "coronacrisi", és a dir, un seguit de conseqüències econòmiques i socials sense precedents de la crisi sanitària provocada per la covid-19.

La paraula que més exactament  defineix  la situació actual és incertesa. És segur que a partir del quart trimestre d'enguany es començarà a notar la que potser serà la crisi econòmica i social més grossa dels darrers cent anys. I, tanmateix, la incertesa té a veure, sobretot, amb la seva intensitat. Pot ser una crisi greu o devastadora. D'això n'escriuré la setmana vinent.