El model turístic elitista que s'albira

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com / (19-07-2021)

A punt he estat de dedicar aquesta col·laboració de juliol per a Illa Global al "Chuletón al punto" del president Pedro Sánchez, una boutade que il·lustra la falta de convicció de debò entorn del que anomenen "Transició Ecològica". Tot esdevé retòrica si no hi ha "green business" (negoci verd)!

Però, com d'això se n'ha xerrat a balquena, he optat per escriure unes línies sobre un dels meus neguits per a després de la pandèmia: El canvi del nostrat model turístic que s'albira. Un assumpte que, com el "Chuletón al punto" presidencial, palesa que les declaracions d'emergència climàtica, les invocacions a la sostenibilitat, o a la sustentabilitat per part de les institucions autonòmiques, insulars, i locals, tenen un contingut fonamentalment de màrqueting polític. Les desacomplexades campanyes de Turisme de les Illes Balears en són un bon exemple de tot plegat.

Què és allò que s'albira com a tret estructural d'aquest canvi? Idò s’intueix un model turístic més elitista sustentat sobre el negacionisme del desbordament material. M'explic:

Albirar un canvi de model turístic coherent amb la situació de triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), amb un horitzó de perdurabilitat, i amb certa garantia de cohesió social, exigeix assumir que vivim temps en què els límits del creixement material s'han desbordat. Ho explica magistralment Yayo Herrero en aquest article intitulat "Entre Escila y Caribdis" on afirma: "Hacen falta cambios profundos en la producción, en el consumo y en las formas de vida. En el plano material, la palabra clave es menos en términos absolutos: menos agua, menos energía, menos emisiones. Estos cambios se traducen en menos viajes, menos alimentos lejanos, menos carne... También en muchas cosas más: más tiempo, más relaciones, más vínculos, más música, más sexo disfrutado y deseado. Pero la palabra menos es importante y casi nadie, o más bien nadie, en el plano político institucional se atreve a plantearlo con claridad". És a dir, el canvi del model turístic illenc desitjable hauria de conjurar el verb decréixer, i, alhora, articular dit procés de decreixement amb garanties incondicionals de justícia social. Malauradament, el decreixement turístic volgut i just no figura, ni de bon tros, en les estratègies institucionals, empresarials, i sindicals del nostrat futur postpandèmic.

Per contra, un dels canvis substancials que s'albiren és claríssimament el de l'elitització turística. El tsunami neoliberal sembla hagi arraconat la idea d'un model turístic del qual en poguessin gaudir les àmplies majories socials europees. Això, ara, és una idea demodé. Es declara la guerra al "turisme d'excessos", quan el problema estructural és l'excés de turisme, i, de retruc, s'aposta per un turisme que exclogui a les classes mitjanes empobrides. Tanmateix, l'aposta de futur en disputa en el si del capitalisme turístic és el turisme de luxe. Què hi ha darrere d'aquesta disputa? Senzillament la generació d'uns marges empresarials de luxe. Ara com ara, el sector immobiliari i el turisme són els pilars essencials de l'anomenada "indústria global del luxe" que, en bona part, impulsa els fons d'inversió. Notícies com ara que "Mallorca se convierte en el destino preferente para el turismo europeo de lujo", o informacions sobre els sectors de luxe que més inversions concentren a casa nostra confirmen aquesta aposta pel luxe turístic.

El cas és que tot plegat té una certa acceptació social perquè la indústria del luxe acumula tot un seguit de falses "bondats". Contràriament a les idees que s'han imposat, aquesta indústria contamina moltíssim, consumeix territori, i malmena espais naturals com poques activitats econòmiques, reparteix extraordinàriament malament la riquesa generada, i -en paraules de Yves Michaud, autor del llibre "El nuevo lujo", Taurus, 2015- la trilogia del luxe d'ostentació, plaer, i excés, planteja problemes ètics, especialment en aquesta època de les grans desigualtats. Convé, per tant, problematitzar les suposades bondats econòmiques, ecològiques, i socials del luxe, i de l'elitització turística.

Permeteu-me que acabi amb una reflexió del llibre Las cenizas de Prometeo. Transición energética y socialismo (Pasado&Presente, 2018): "El socialismo no tiene por qué suceder necesariamente al capitalismo, como sostienen las versiones deterministas del marxismo. El socialismo solo se hará realidad si hay una masa crítica de personas que luche por él y gane la partida. En caso contrario, son imaginables salidas oligárquicas autoritarias, economías de estado estacionario estructuradas en beneficio de minorías dominantes o ecofascismo". On el mestre Joaquim Sempere escriu "socialisme" i "capitalisme", escriguem model turístic pre pandèmic i model turístic post pandèmia covid-19 emancipador.

Salut, bon estiu, i repúbliques!