Més cooperativisme com antídot a la febre de l'odi

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-07-2025)

El 19 de juny de 2024, l'Assemblea General de Nacions Unides va proclamar oficialment 2025 com l'Any Internacional de les Cooperatives. "Les cooperatives construeixen un món millor", és l'eslògan de l'esdeveniment. Una idea que subratlla "l'impacte global durador de les cooperatives, posicionant-les com a solucions essencials als desafiaments globals actuals", tot destacant "les seves contribucions al desenvolupament sostenible en les dimensions social, econòmica i ambiental, mostrant com les cooperatives són impulsors clau per a aconseguir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l'ONU per a 2030", alhora que emfatitza "la capacitat única de les cooperatives per a promoure el creixement inclusiu i enfortir la resiliència comunitària". ¿Què en pensen les autoritats autonòmiques d'aquesta crida de l'ONU a impulsar les cooperatives com a gran oportunitat per a reforçar i estendre un model clau per al benestar de les persones, la democràcia, la sostenibilitat ecològica, i, personalment, afegiria, un model d'empresa on la jornada laboral no sigui un veritable estat d'excepció de la democràcia?

Havent passat més de mig any de commemoració, pel que ha transcendit a l'opinió publica, i tenint en compte el baixíssim relleu de l'economia social en l'organigrama governamental autonòmic -subsumida en un barrejadís "Servei d'Emprenedoria, Economia Social i Circular" en el si de la Conselleria d'Empresa, Autònoms i Energia- no és arriscat suposar que pensen que això del cooperativisme -especialment si l'ONU afirma que cal impulsar-lo i que el seu creixement ajuda al compliment dels ODS- és part del "pack woke".

Val a dir que, en paraules de Laura Camargo, "el papel de los imaginarios sociodiscursivos creados y circulados en los ecosistemas mediáticos y las redes de los portavoces y seguidores de la (ultra)derecha global se ha demostrado fundamental para la construcción de la ideología y el nuevo sentido común de época autoritario y excluyente" (Trumpismo Discursivo. Origen y expansión del discurso de la ola reaccionara global. Editorial Verbum, 2024). Idò, el nou sentit d'època autoritari i excloent -practicat, amb més o manco somriures; amb distints, però mai greus, graus d'incomoditat i contradicció; amb dissimulacions discursives- fa que el partit de la dreta espanyola tradicional, que tant pes electoral i social ha tingut i té en aquesta terra, hagi mutat a les posicions d'extrema dreta. En conseqüència, per a unes institucions autonòmiques i insulars cada cop més còmodes amb el discurs de la internacional reaccionària, té molta lògica que l'únic cooperativisme radicalment no-woke sigui el que representa la cooperativa política PPVox! "És el mercado, amigo", que diria Rodrigo Rato. El mercat electoral, i la faula del "lliure mercat" i la meritocràcia, excel·lentment  exemplificats en el "cas Montoro".

Ve a tomb aquesta disquisició sobre l'extrema dreta perquè l'impuls del cooperativisme, endemés de ser una certa obligació amb la tradició històrica de casa nostra; factor d'innovació, cohesió social i d'ajuda i agraïment institucional al modest, però meritori, nostrat moviment cooperatiu existent; i ser clau per al canvi de model econòmic de les Illes Balears (imaginau-vos què seria del nostre present i futur amb, posem pel cas, un moviment cooperativista amb un pes percentual d'un dígit en el sector turístic), ha esdevingut essencial en la batalla contra el discurs de l'odi.

És el que, en part, explica la sèrie francesa "La fièvre" (La febre). La ficció, dels mateixos creadors de la memorable 'Baron Noir' (Baró Negre), es mou entre profecia feta realitat (Trump i radical gir dretà global) i alguns perquès de tot plegat: la comunicació com a arma de manipulació; la capacitat de xarxes socials, bots i algoritmes per a inflamar a la societat (valguin com a exemple els pogroms racistes conta migrants esdevinguts a Torre Pacheco); la facilitat de penetració del discurs de l'odi en la institucionalitat política de, en altre temps, la dreta democràtica; el paper dels interessos del capital en la propagació de la febre antidemocràtica, etc. Però, potser, allò més interessant de la sèrie és el missatge que no tot està perdut. La comunicació pot ser a favor de la democràcia, la raó del bé comú pot vèncer al mal (en la ficció representat en l'aliança entre propagadors d'odi i mentides i els interessos econòmics), els mecanismes que originen les polèmiques identitàries, amplificades pels mitjans de comunicació d'extrema dreta i les xarxes socials, poden descarrilar davant una societat organitzada i posant en peus mecanismes de resistència. A "La fièvre" el Racing de Paris és un protagonista molt important. El club de futbol pateix una doble crisi: La de valors com a conseqüència que el seu jugador estrella, d'origen senegalès, provoca un altercat amb l'entrenador, a qui qualifica de "brut tubab" (tubab significa blanc en wòlof). El fet, encara que és provocat per un malentès, és usat com a munició incendiària en una societat amb un racisme estructural subjacent. Aquest fet complica encara més la ja fràgil situació econòmica del club. Ambdues crisis se solucionen convertint al Racing de Paris en una cooperativa. Una decisió que, de retruc, ajuda a desinflamar la febre d'odi del conjunt d'una societat fragmentada per les grans desigualtats. Tota una metàfora que em permet afirmar, a risc de ser acusat de woke -o de bonisme i no de malisme-, que les cooperatives construeixen un món millor.

 

“Tourist go home happy. Be happy returning to Mallorca. Thanks"

 Publicat originalment a dBalears (20.07-2025)

Aquests dies la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) ha posat en marxa una campanya sota l'eslògan que encapçala aquestes ratlles. Ho fan en anglès, i no en, posem pel cas, alemany o català. Com a la FEHM la llengua pròpia d'aquesta terra l’importa un rave, i perquè no fos cosa que algú despistat pensés que donen les gràcies a la gent resident i als treballadors i treballadores d'hoteleria, la traduirem: "Turista ves-te'n a casa feliç. Sigueu feliços tornant a Mallorca. Gràcies".

La campanya del lobby hoteler s'ha presentat com una resposta a l'acció de protesta d'Arran. Una acció que, sigui dit de passada, independentment de l'opinió que cadascú tingui sobre la seva conveniència, és, dintre de la polifonia de la protesta "Per una vida digna", una protesta legítima. Les accions protestatàries radicals són tan legítimes com ho són les de desobediència civil. En el cas de les crítiques d'hotelers, alguna premsa del "règimen de la turistificació", amb editorials incloses, i algun opinaire progre, envers l'acció dels joves d'Arran, s'escau recomanar-los un llibre imprescindible per als temps que corren: "Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre" de Howad Zinn (amb un extraordinari pròleg de Xavier Antich). Al cas, li ve com l'anell al dit la novena de les fal·làcies, la que s'anuncia així: "Que nosaltres, la ciutadania, ens hem de comportar com si els interessos de l'Estat i els nostres coincidissin.

Al marge de fal·làcies, és absolutament inversemblant que la campanya de la FEHM fos pensada, dissenyada, i planificada per respondre Arran. Se n'anessin sortit amb una nota de premsa!

Tinc per a mi que el veritable objectiu del "Tourist go home happy. Be happy returning to Mallorca. Thanks" és un altre. És una campanya per a frenar el procés de canvi del "sentit comú social" del "vivim del turisme" pel del "malvivim del turisme". És un bast intent de desmobilització de la societat que diu prou de turistificació, que, d'una manera o d'una altra, clama que "governi qui governi, qui estima Mallorca, no la turistifica". És un desesperat inici d'assumpció de la derrota. Des de la FEHM ja reconeixen que la mobilització social té repercussió en els "mercats emissors", saben que portals de viatges tan importants com Fodor's recomanen no venir de vacances a Mallorca, tenen per segur que els temps estan canviant. Estan astorats, despistats, confosos, neguitosos pel cúmul d'incerteses.

I nosaltres, la societat civil i civilitzada, sabem amb tota certesa que no hi ha una altra opció que continuar mobilitzant-nos. Perquè, en paraules del mestre Enric Tello, "els negacionistes climàtics, els que volen créixer costi el que costi, sí que ens porten [per manca de polítiques transicionals envers un decreixement just] al pitjor decreixement".

Vacances en pau a Mallorca versus vacances en guerra a Dakhla

Publicat originalment a dBalears (13-07-2025)

Si no hi ha cap contratemps, aquesta setmana arribaran a Mallorca els infants sahrauís que participen en el programa de Vacances en Pau. Aquests nins i aquestes nines durant unes setmanes viuran amb famílies acollidores, unes famílies de qualsevol classe que, val a dir-ho, són un grandiós exemple de generositat. Són, sens dubte, del millor que té la nostra societat.

La infància sahrauí, que estarà entre nosaltres en el període estiuenc, gaudirà de quelcom tan essencial com és la pau. Recordem-ho una altra vegada: Gaudir de la pau no és només el gaudi d'una situació vital d'absència de guerra, és el fet de transitar per la vida en un marc de justícia, d'existència material bàsica, més o menys garantida, d'aplicació efectiva dels DDHH, d'horitzons possibles de llibertat i progrés vital i en societat.

De tot això n'estan privats els nins i les nines sahrauís que, els pròxims dies, aterraran a Mallorca. I, també ho estan privades del gaudi de la pau les seves famílies que romandran, d'ençà de gairebé cinquanta anys, als campaments de població refugiada sahrauí a la inhòspita hamada algeriana de Tindouf.

Mentre, de la mà de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB), es desenvolupa el programa Vacances en Pau de 2025, persistirà la lluita del poble sahrauí a tots els fronts per la seva llibertat, pel compliment de la legalitat internacional, per la definitiva descolonització de la darrera colònia del continent africà, i, conseqüentment, per la independència del Sàhara Occidental. Talment com ha succeït en les dècades de vida del Programa Vacances en Pau i de l'ocupació il·legal del Marroc del Sàhara Occidental.

Però enguany, hi ha una circumstància indignament paradoxal: Mentre, a casa nostra, i a altres indrets d'Europa, la infància sahrauí gaudeix -gràcies al robust moviment solidari europeu amb la causa sahrauí- d'unes vacances en pau, a casa seva, és a dir, al Sàhara Occidental, continuarà l'obscenitat d'incentivar a l'engròs la promoció de la ciutat ocupada de Dakhla (l'antiga Villa Cisneros espanyola) com un gran destí turístic. Destí per a vacances tacades de sang, s'hauria de dir. Perquè l'ocupació il·legal és sempre violència, la repressió marroquina a Dakhla, i arreu dels territoris sahrauís ocupats, és tan brutal que cal parlar de règim d'apartheid per a les persones sahrauís que hi continuen malvivint. El turisme com a font de deshumanització, que explic a aquest article (vegeu aquí), és una autèntica guerra, una barroera conculcació dels drets humans i de qualsevol legalitat internacional. És la llei del més fort en armament. És la guerra.

Aquesta és una guerra directament conseqüència de la complicitat del govern del Regne d'Espanya, del menyspreu als tribunals europeus que han sentenciat la il·legalitat de l'espoli del Marroc en els territoris legalment sahrauís (la promoció de vacances a Dakhla n'és part d'aquesta espoliació de recursos), del trumpisme global, de la menysvaloració de l'aplicació efectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans, en definitiva, d'una clamorosa i indignant deshumanització, i d'un cúmul de traïcions al poble sahrauí. Tanmateix, el Sàhara Occidental no és del Marroc!

Malgrat tot, sempre ens quedarà la dignitat de la solidaritat amb el poble sahrauí, i la humanitat dels nins i nines sahrauís que estan a punt d'arribar a casa nostra. Sigueu benvinguts!

Primeres impressions entorn del Conveni d'Hoteleria 2025-2028

Publicat originalment a dBalears (06-07-2025)

Al voltant de l'acord signat entre les patronals hoteleres i el sindicat UGT sobre el nou conveni col·lectiu d'hoteleria de les Illes Balears, hi ha tot un seguit de qüestions que em semblen de gran interès. Ara mateix, aquest interès no està focalitzat en els continguts de l'acord, que només es podran analitzar en profunditat una vegada disposem del text articulat del conveni. En aquests tipus de contractes col·lectius és importantíssim analitzar des dels adjectius, sobretot els condicionals, a les comes. Avanço que en la lectura del text del preacord es detecten importants absències de continguts, i més trampes que en una d'aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. Un exemple: Les parts signants, en cas de reducció de jornada per via legislativa, es comprometen literalment "a revisar les disposicions relatives a la jornada, l'organització del treball, entre d'altres" (sic).

Per tant, els comentaris que segueixen són consideracions generals sobre context, formes, i gestió del conflicte. Endemés, donat que el batibull entorn del desenllaç d'aquesta negociació tindrà conseqüències de futur, són provisionals.

El context no és qualsevol. El grau de turistificació i de necessitat vital d'iniciar una veritable transició cap al decreixement turístic és el context. Ho és, també, el grau de malestar i d'emprenyamenta social que va posar de manifest la manifestació del proppassat 15 de juny. "Per una vida digna, aturem la turistificació!" és un propòsit d'avançar, amb permís de la politòloga feminista Verónica Gago, per a canviar-ho tot. En aquest sentit, no són estranyes les hiperbòliques lloances governamentals vers a un acord assolit només amb retòrica enunciativa de vaga. El conseller de Turisme, Cultura i Esports del PPVox no s'està d'afirmar en un article d'opinió (Última Hora, 04/07/2025) que "no és cap secret que la Conselleria de Turisme ha apostat decididament per un escenari de pau social i estabilitat institucional, que avui es fa realitat", i, a sobre, apunta que l'acord s'ha fet realitat "en un context global marcat per la crispació i la polarització, el sector turístic de les Illes Balears ha donat una lliçó de maduresa i responsabilitat col·lectiva". Qui crispa i polaritza? Qui no té responsabilitat col·lectiva? Els i les que incentiven les violències que provoca la turistificació, o qui reclama poder viure una vida desitjada i digna?

En qualsevol cas, el cert i segur és que de les multiprecarietats que provoca la turistificació n'és un component la precarietat sindical, és a dir, l'escassíssima conflictivitat laboral en els sectors troncals del turisme. De fet, en la negociació del principal conveni col·lectiu de les Illes  Balears fa dècades que no es fa ni una hora de vaga. Hi ha generacions de treballadors i treballadores que mai s'han pogut sentir protagonistes d'una conquesta laboral col·lectiva, que no han tingut mai l'aprenentatge vital de què els drets es conquereixen, que mai són gratuïtament atorgats.

Permeteu-me reivindicar el pensament polític de Rosa Luxemburg, que ve a dir que la vaga sempre va més enllà de l'acció en si de l'esdeveniment concret. La vaga activa un important vector de temporalitats del qual emergeix, o pot emergir, un nou horitzó. Altrament dit, la vaga aporta un plus de valor a les conquestes, i, alhora, apunta nous horitzons d'emancipació.

Pel que fa a les formes, són preocupants dues qüestions que gairebé només anunciï: i) Ha sigut una dramàtica exhibició de les conseqüències d'un model sindical més competitiu que col·laboratiu: De la unitat d'acció sindical, s'ha passat, almanco en l'escenificació, a una innecessària traïció de la unitat sindical. Ha semblat que aquesta unitat s’entén més com a unitat conjuntural de debilitats, que no pas com aposta estratègica per fer front al capital. ii) En l'àmbit del llenguatge, el relat vencedor és el neoliberal: Per una banda, se continuen fent discursos sobre increments salarials referenciats a l'Índex de Preus de Consum (IPC) estatal, i no a la necessitat, en el marc de turistificació, d'una solució salarial holística per a, en termes de la UE, erradicar la pobresa laboral a casa nostra. Per un altre costat, el text del preacord està farcit de conceptes com ara "productivitat", "flexibilitat", "pau social"... que no presagien res de bo per la millora substancial de la qüestió laboral. Són els límits imposats pel règim de turistificació.

ILP per erradicar les pensions de pobresa

Publicat originalment a dBalears (29-06-2025)

Abans-d'ahir, a les portes del Parlament de les Illes Balears, es va fer pública la intenció de la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques de presentar formalment -molt probablement a l'inici del pròxim curs parlamentari- una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que la seva Comissió Promotora, ja formalitzada, ha anomenat "ILP pel dret de la gent gran a tenir una vida digna".

En el comunicat que vam fer públic, s'explica que la ILP que es presentarà té com a objectiu que totes les persones (empadronades i amb residència efectiva a les Illes Balears) majors de 60 anys que cobrin una pensió de jubilació o de viduïtat, i les titulars de qualsevol edat d'una pensió d'incapacitat permanent absoluta per davall del Salari Mínim Interprofessional (SMI) rebin de la Comunitat Autònoma, sempre que la persona gairebé no tinguí altres ingressos i rendiments patrimonials, un complement de caràcter Social fins al salari mínim interprofessional. Altrament dit, es pretén erradicar les pensions de pobresa. I fer-ho ja! Tot i que sigui transitòriament, fins que l'Estat espanyol compleixi amb les seves obligacions amb la població pensionista pobre d'arreu del Regne d'Espanya.

És una qüestió de justícia, i, alhora, d'exercici de la capacitat d'autogovern. S'escau recordar que l'article 16 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears estableix que l'actuació de les administracions públiques de les Illes Balears s’haurà de centrar prioritàriament, entre altres àmbits, en "la protecció i l'atenció integral de les persones majors per a la promoció de la seva autonomia personal i de l'envelliment actiu que els permeti una vida digna i independent i el seu benestar social i individual".

Temps tindrem per explicar amb tot els ets i uts aquesta ILP. Ara, només tres reflexions, obligatòriament, generals: Igualar la quantia de les pensions de pobresa al SMI no és un caprici. Recordem que les quanties inicials de les pensions per jubilació, invalidesa, i viduïtat tenen una relació directa amb el salari cobrat mentre està laboralment activa la persona titular de la pensió, o , en el cas de viduïtat, el seu cònjuge. Si el SMI és un mínim en el "mercat laboral", ho ha de ser també en el sistema de pensions públiques.

La segona d'aquestes reflexions té a veure amb el concepte de "vida digna". Ras i curt: Una pensió -igual que un salari- digne és un nivell d'ingrés monetari que proporciona a les persones pensionistes (no a les unitats de convivència) un nivell de vida decent. Això inclou poder cobrir necessitats bàsiques com l'alimentació, l'habitatge, l'atenció mèdica i de cures, la cultura, l'oci, el transport, i la roba. I, si és possible, practicar el sa i saludable costum econòmic d'estalviar un poc. Val a dir que aquesta concepció de "vida digna" no és cosa de radicals marxistes revolucionaris. L’avalen, fins i tot,  els entorns del “neoliberalisme progre”.

L'última però, sens dubte, més important d'aquestes reflexions d'urgència: La ILP "pel dret de la gent gran a tenir una vida digna" posarà al Parlament de les Illes Balears davant el repte de parlamentar de les coses que interessen a la gent humil d'aquesta terra. No és poca cosa!

Valors [de PPVox] sense esperit democràtic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-06-2025)

L'única virtut que té l'acord de PP-Vox per a l'aprovació dels Pressupostos de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de 2025 és que deixa per escrit, negre sobre blanc, que "las medidas incluidas en este documento son reflejo de los valores compartidos...". Fixeu-vos que escriuen "valors" i no "principis". Aquesta darrera fórmula no m'hauria cridat l'atenció, ja que és més emprada en documents d'aquest tipus,  i és un mot fàcilment associable amb Vox, per allò de la "Ley de Principios del Movimiento Nacional", o amb el "prohensisme marxista" del "aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc d'altres", en cèlebre frase del gran Groucho Marx. És a dir, dels principis d'autonomia i d'absència de motxilles, que pregonava la presidenta Prohens a l'inici de legislatura, a, no sols la dependència i motxilla imposades per Vox, sinó, fins i tot, l’obligació de compartir valors.

La definició, gairebé canònica i simplificada, de valors ens diu que són conceptes,  qualitats, o tarannàs que són percebuts com a positius o desitjables en el marc d'una cultura o societat determinada. Es tracta, en definitiva, de valoracions o interpretacions de determinades situacions o conceptes des d'un punt de vista moral o ètic. Per això, és possible parlar de valors socials, religiosos, morals, cívics, etc. Al capdavall, els valors són la manera de cadascú de transitar per la vida. Per tant, queda autoreconegut que el transitar governamental de PP-Vox és compartit. Ho ha sigut sempre compartit el projecte del constructe politicoelectoral de PPVox. Allò que ha estat en disputa en l'última dècada i escaigs, i que encara ara continua, és el grau d'acceleració de la implantació del mix de valors retrògrads compartits.

L'acord pressupostari de PP-Vox del proppassat 30 de maig és una embranzida més d'aquest transitar compartit en funció de valors sense esperit democràtic. No se'm mal interpreti, no dic que aquest infaust acord no sigui el resultat del joc parlamentari democràtic. Però, no se m'oblida que "és un error tràgic pensar que les institucions democràtiques, o fins i tot les eleccions lliures, garantiran la continuïtat de la democràcia liberal". Són unes sàvies paraules de Rob Riemen al llibre "L'art d'esdevenir humà" en què, per emfatitzar les contundents paraules anteriors, ens recorda que Thomas Mann, a la famosa conferència dictada als EUA "La victòria arribada de la democràcia" (primavera de 1938), ja havia dit que, després de la seva experiència vital de l'ascens i caiguda de la República de Weimar a Alemanya, "la lliçó que n'havia après era que l'únic fonament possible de la democràcia és l'esperit democràtic", altrament dit, l'esperit de no odiar al discrepant, al diferent...

El document acordat destil·la odi. Odi a l'equitat fiscal, i enaltiment de la revolta antifiscal dels poderosos al clam de "visquin les grans desigualtats!"; odi a les persones excloses de l'exercici del dret a d'un habitatge digne, i glorificació de la mercantilització d'aquest dret; odi rabiós a la nostra llengua pròpia, la catalana, i, de retruc, a millorar l'escola pública; odi als immigrats i a les persones més desvalgudes, al capdavall, pura aporofòbia; odi a la comunitat científica, i, en conseqüència, rebuig del "pacte verd europeu"; odi a la memòria històrica mitjançant la negació de memòria i reconeixements democràtics a les víctimes del franquisme. Tant odi és, com a mínim, un gran estrès per a la convivència democràtica. Tanta sort que els anticossos democràtics de la societat civil no fallen mai. Sigui l'Assemblea de Docents, l'OCB, la Xarxa per la inclusió Social EAPN-Balears (que, en un exemplar gest de coherència, ha abandonat els pactes per a la Inclusió Social amb el Parlament, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma, a causa de l'acord entre PP i Vox que comentam), els diversos moviments en defesa de l'habitatge, i, conseqüentment, en contra de la turistificació desfermada; etc.

En aquest, diguem-ho així, inici de revolta, la pancarta a la façana de l'institut Ramon Llull de les avingudes de Palma proclamant "Aquí defensam la llengua catalana, la memòria històrica i l'antiracisme" és tot un símbol de resistència democràtica, de persistència en la defensa de l'esperit democràtic, i, concretament, contra el significant del pacte pressupostari de PPVox. Com ens recorda Rob Riemen en l'abans esmentat llibre, l'emperador-filòsof Marc Aureli, ja sabia fa molts segles que "La degeneració del pensament raonable és una pestilència, molt pitjor que qualsevol contaminació nociva i putrefacció de l'aire que respirem. Perquè això últim afecta els éssers vius en la seva vida biològica, però la corrupció és una pestilència d'animals en tant que són animals; però la degeneració del pensament afecta els homes en la seva condició humana mateixa". Només amb una superba degeneració del pensament i del esperit democràtic es pot justificar, per exemple, el manteniment de Gabriel Le Senne com a president d'un parlament democràtic. “És el colmo!”