Publicat originalment a Diario de Mallorca
(28-07-2025)
El 19 de juny de 2024, l'Assemblea General de Nacions Unides va proclamar
oficialment 2025 com l'Any Internacional de les Cooperatives. "Les
cooperatives construeixen un món millor", és l'eslògan de l'esdeveniment.
Una idea que subratlla "l'impacte global durador de les cooperatives,
posicionant-les com a solucions essencials als desafiaments globals
actuals", tot destacant "les seves contribucions al desenvolupament
sostenible en les dimensions social, econòmica i ambiental, mostrant com les
cooperatives són impulsors clau per a aconseguir els Objectius de
Desenvolupament Sostenible (ODS) de l'ONU per a 2030", alhora que
emfatitza "la capacitat única de les cooperatives per a promoure el
creixement inclusiu i enfortir la resiliència comunitària". ¿Què en pensen
les autoritats autonòmiques d'aquesta crida de l'ONU a impulsar les
cooperatives com a gran oportunitat per a reforçar i estendre un model clau per
al benestar de les persones, la democràcia, la sostenibilitat ecològica, i,
personalment, afegiria, un model d'empresa on la jornada laboral no sigui un
veritable estat d'excepció de la democràcia?
Havent passat més de mig any de commemoració, pel que ha transcendit a
l'opinió publica, i tenint en compte el baixíssim relleu de l'economia social
en l'organigrama governamental autonòmic -subsumida en un barrejadís
"Servei d'Emprenedoria, Economia Social i Circular" en el si de la
Conselleria d'Empresa, Autònoms i Energia- no és arriscat suposar que pensen
que això del cooperativisme -especialment si l'ONU afirma que cal impulsar-lo i
que el seu creixement ajuda al compliment dels ODS- és part del "pack woke".
Val a dir que, en paraules de Laura Camargo, "el papel de los
imaginarios sociodiscursivos creados y circulados en los ecosistemas mediáticos
y las redes de los portavoces y seguidores de la (ultra)derecha global se ha
demostrado fundamental para la construcción de la ideología y el nuevo sentido
común de época autoritario y excluyente" (Trumpismo Discursivo. Origen y
expansión del discurso de la ola reaccionara global. Editorial Verbum, 2024). Idò, el nou sentit d'època autoritari i
excloent -practicat, amb més o manco somriures; amb distints, però mai greus,
graus d'incomoditat i contradicció; amb dissimulacions discursives- fa que el
partit de la dreta espanyola tradicional, que tant pes electoral i social ha
tingut i té en aquesta terra, hagi mutat a les posicions d'extrema dreta. En
conseqüència, per a unes institucions autonòmiques i insulars cada cop més
còmodes amb el discurs de la internacional reaccionària, té molta lògica que
l'únic cooperativisme radicalment no-woke sigui el que representa la cooperativa
política PPVox! "És el mercado, amigo", que diria Rodrigo Rato. El
mercat electoral, i la faula del "lliure mercat" i la meritocràcia,
excel·lentment exemplificats en el
"cas Montoro".
Ve a tomb aquesta disquisició sobre l'extrema dreta perquè l'impuls del
cooperativisme, endemés de ser una certa obligació amb la tradició històrica de
casa nostra; factor d'innovació, cohesió social i d'ajuda i agraïment
institucional al modest, però meritori, nostrat moviment cooperatiu existent; i
ser clau per al canvi de model econòmic de les Illes Balears (imaginau-vos què
seria del nostre present i futur amb, posem pel cas, un moviment cooperativista
amb un pes percentual d'un dígit en el sector turístic), ha esdevingut
essencial en la batalla contra el discurs de l'odi.
És el que, en part, explica la sèrie francesa "La fièvre" (La
febre). La ficció, dels mateixos creadors de la memorable 'Baron Noir' (Baró
Negre), es mou entre profecia feta realitat (Trump i radical gir dretà global)
i alguns perquès de tot plegat: la comunicació com a arma de manipulació; la
capacitat de xarxes socials, bots i algoritmes per a inflamar a la societat
(valguin com a exemple els pogroms racistes conta migrants esdevinguts a Torre
Pacheco); la facilitat de penetració del discurs de l'odi en la
institucionalitat política de, en altre temps, la dreta democràtica; el paper
dels interessos del capital en la propagació de la febre antidemocràtica, etc.
Però, potser, allò més interessant de la sèrie és el missatge que no tot està
perdut. La comunicació pot ser a favor de la democràcia, la raó del bé comú pot
vèncer al mal (en la ficció representat en l'aliança entre propagadors d'odi i
mentides i els interessos econòmics), els mecanismes que originen les
polèmiques identitàries, amplificades pels mitjans de comunicació d'extrema
dreta i les xarxes socials, poden descarrilar davant una societat organitzada i
posant en peus mecanismes de resistència. A "La fièvre" el Racing de Paris
és un protagonista molt important. El club de futbol pateix una doble crisi: La
de valors com a conseqüència que el seu jugador estrella, d'origen senegalès,
provoca un altercat amb l'entrenador, a qui qualifica de "brut tubab"
(tubab significa blanc en wòlof). El fet, encara que és provocat per un
malentès, és usat com a munició incendiària en una societat amb un racisme
estructural subjacent. Aquest fet complica encara més la ja fràgil situació
econòmica del club. Ambdues crisis se solucionen convertint al Racing de Paris
en una cooperativa. Una decisió que, de retruc, ajuda a desinflamar la febre
d'odi del conjunt d'una societat fragmentada per les grans desigualtats. Tota
una metàfora que em permet afirmar, a risc de ser acusat de woke -o de bonisme
i no de malisme-, que les cooperatives construeixen un món millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada