Renda Bàsica per a la cultura

Publicat originalment a dBalears (24-08-2025)

"Només la cultura fa ciutadans lliures" ens va deixar dit Emili Darder. No seré jo qui esmeni al batle republicà de Palma assassinat pels feixistes. Però, després de tants anys de neoliberalisme i de mutacions del capitalisme cada cop més extractivista i injust, em permetran que, un poc resumint bona part del pensament de Remedios Zafra entorn de les precarietats de la majoria dels i de les artistes, afegeixi que no és mai veritat que els pobres siguin lliures. Cultura i pobresa és un monumental oxímoron.

La cultura com a eina alliberadora exigeix de treballadores i treballadors culturals radicalment lliures. Per a la creació i la gestió cultural calen persones que s'atreveixin a saber, que tinguin l'atreviment d'arriscar-se, de transgredir, d'usar la seva pròpia raó, d'autodeterminar-se com a creadores i impulsores de projectes culturals. És a dir, ens cal que les persones que es dediquin a la cultura tinguin capacitat efectiva per a exercir el kantià concepte del "sapere aude". Ara bé, és això possible sense tenir garantit el dret de ciutadania a l'existència material? Ho és només per a la minoria de persones que neixen riques o molt riques. Per contra, és un impossible per a la majoria de la ciutadania que, diguem-ho així, té un rang de "ciutadania precària". La meritocràcia és una fal·làcia colossal.

Vet aquí el gran valor de la proposta estratègica de Renda Bàsica (RB). El sentit que té un ingrés monetari bàsic, pagat a tothom i incondicionalment, per a cobrir les necessitats vitals, és, a parer meu, doble. És l'única manera realista d'erradicar la pobresa -i, per tant, de reduir les grans desigualtats-, alhora que, en paraules de David Casassas en el projecte dirigit per Marina Garcés intitulat Humanitats en acció, és "una expressió contemporània del vincle entre llibertat i gaudi de recursos que la tradició republicana, que ha conformat el gruix de les tradicions emancipatòries dels darrers dos segles, sempre ha fet seu". Sens dubte, la RB és una finestra d'oportunitats perquè hi hagi més vides que valguin la pena ser viscudes, més persones veritablement empoderades, amb més cultura, i, de debò, més lliure. En definitiva, per fer realitat els ideals republicans d’Emili Darder.

Fa temps que la RB és una proposta aixoplugada pel món de la cultura. Aquest aixopluc es va fer molt palès durant la pandèmia de la covid-19. Fins i tot, es va afirmar que "una renda bàsica universal i incondicional seria la millor política cultural possible". En temps postpandèmics -potser amb menys rotunditat-, es continua fent costat a la RB com a element imprescindible d'una autèntica política cultural. Òbviament, això passa en els entorns dels malestars i precarietats culturals, no en els àmbits del neoliberal "business cultural". En qualsevol cas, paga la pena recordar aquelles paraules del comissari d'exposicions, historiador, crític d'art, especialitzat en art contemporani, i escriptor, Nicolas Bourriaud: "La precarietat és l'enemic declarat de la cultura".

El cas és que hi ha bones notícies, car aquests dies s'han començat a conèixer els primers resultats del programa pilot de Renda Bàsica per a les Arts que, gairebé fa tres anys, s'aplica a Irlanda amb uns resultats extraordinàriament positius. La qual cosa demostra que sí que és possible!

Sobre la factibilitat de la RB, és molt suggeridor el capítol titulat "Retorn a la desigualtat" del llibre pòstum de Zygmunt Bauman, en el que explica el concepte de la "Retrotopia". Un mot que defineix com la tendència -en el context actual de pèrdua de fe en la idea de construir una societat alternativa a allò que hi ha- a recórrer a les grans idees del passat que havien estat abandonades. Idò, per acabar aquest capítol del llibre, Bauman ens deixà escrit "que seria un error molt greu afirmar que el projecte de la renda bàsica està condemnat al fracàs, tot just perquè els fets actuals, ben documentats, indiquen una tendència preponderant, potser fins i tot aclaparadora, envers el "retorn a la desigualtat". Aquest argument s'ha d'invertir tant sí com no: la vitalitat de la renda bàsica, un dels pocs ingredients essencials de la "utopia per a realistes" contemporània, es pot emprar d'arma molt poderosa en la lluita per invertir aquesta tendència esfereïdora, perillosa i catastròfica en potència". Som-hi! Què tal si posam el fil a l'agulla per imaginar un nostrat programa pilot de Renda Bàsica per a la Cultura?

 

Sàhara Occidental, un desert per al periodisme

Publicat originalment a dBalears (17.08-2025)

Si hom vol escriure de conculcació dels drets humans, de deshumanització global, de necro-geoestratègia, del complex militar-industrial del segle XXI, de l'actual règim de guerra, de colonització, ocupació i règims d'apartheid, d'absoluta manca de llibertat de premsa i d'expressió, en definitiva, de la, en paraules de Kapuscinski, globalització del mal, és molt, però molt mal de fer moure els focus de l'atroç genocidi que pateix Palestina a mans de l'Estat sionista i el seu aliat USA. I, no obstant això, no queda més remei que diversificar la direcció del focus.

Evidentment, cal posar els focus sobre la guerra d'Ucraïna. Però enfocats vers l'angle que toca: els fronts de guerra, les víctimes, els econòmicament beneficiats per aquesta guerra, i no tant en les reunions de tahúrs -Trump, Putin- que, al capdavall, són negociacions de negocis i no de pau. Així i tot, del que en vull fer esment és del robust mur de silenci que planeja sobre la majoria dels conflictes bèl·lics.

Posem pel cas un que em continua semblant particularment brutal: L'ocultat genocidi a la República Democràtica del Congo. Val a dir que ACNUR manté les alarmes sobre aquest conflicte del qual se'n parla tan poc. Afeixem-ne, entre d'altres, la situació a Darfur, Sudan o Iemen. El règim global de guerra s'acarnissa amb el continent africà. D'aquí els guanys dels accionistes i directius de les empreses de la indústria armamentística,  de part de les pasteres que arriben a les nostres costes, i del Mare Nostrum  convertit en una grandíssima fossa comuna.

Ara bé, el conflicte de colonització, ocupació militar i apartheid sobre el qual té responsabilitat directa l'Estat espanyol és el del Sàhara Occidental. Recordem que, en aplicació de la legalitat internacional, Espanya és la potència administradora d'aquest territori pendent de descolonització. El problema és que el govern espanyol, en lloc de ser, d'acord amb el Dret Internacional, factor de solució d'aquest conflicte, és tot el contrari. Encara més,  el govern de Pedro Sánchez, està sent fidel a la tradició del PSOE en els governs d'Espanya (Felipe González en 1982, Rodríguez Zapatero en 2007, Pedro Sánchez en 2019) de trair el Poble Sahrauí i convertir-se en entusiasta i interessat aliat de la dictadura marroquina.

En aquesta indigna aliança necessita dificultar, tant com  pugui, la repercussió mediàtica de l'atroç conculcació dels drets humans de la població sahrauí que viu en un règim d'apartheid en els territoris il·legalment ocupats pel Marroc. Per això té tanta importància que una oenegé com Reporters Sense Fronteres (RSF) denunciï la política d'expulsió sistemàtica de periodistes estrangers i les abominables condicions dels reporters sahrauís empresonats.

Paga la pena llegir i difondre el document de RSF titulat "Sàhara Occidental: Un desert per al Periodisme". És un treball ben documentat i esclaridor, amb unes conclusions contundents: S'insta el Govern del Marroc a garantir a tots els periodistes del Sàhara Occidental presos processos justos en totes les instàncies judicials, amb totes les garanties, i a facilitar la presència d'observadors internacionals que així ho certifiquin. S'urgeix al Govern del Marroc a complir amb totes les exigències de l'ONU relatives a l'alliberament de periodistes sahrauís empresonats. Es demana al Govern del Marroc que compleixi amb la Convenció contra la Tortura de Nacions Unides i respecti en tot moment la integritat física i psicològica dels periodistes sahrauís. S'exigeix al Govern del Marroc que, llevant totes les traves per a l'entrada de periodistes al Sàhara Occidental, respecti la llibertat de moviments de la premsa en el territori i posi fi a l'expulsió i deportació de periodistes. Es reclama al Marroc que respecti els drets fonamentals al Sàhara Occidental, entre ells la llibertat d'expressió i informació, que garanteixi no sols el dret dels periodistes sahrauís a exercir un periodisme lliure, sinó el dret dels ciutadans sahrauís a rebre una informació plural i veraç. I, finalment, s'insta la Unió Europea, i, molt especialment, als Governs d'Espanya i França, a trencar el seu habitual silenciï còmplice amb el Marroc i condemnin la repressió dels periodistes sahrauís.

I, mentrestant, el govern espanyol calla. Hi ha silencis eixordadors de tanta indignitat que els acompanya. El Sàhara Occidental és un desert per al periodisme. Ho és perquè el que va ser autoanomenat "el Gobierno más progresista de la historia" consent que aquest mur del silenci es mantingui.

TIB i hostaleria, dos conflictes amb resultats confrontats

 Publicat originalment  a dBalears (10-08-2025)

Dos conflictes laborals han marcat els darrers dies de juliol i els primers d'agost pel que fa a la qüestió sociolaboral a casa nostra: Dijous, 31 de juliol, s'arribava a un acord que permetia suspendre -i després desconvocar- la històrica vaga dels conductors del TIB en lluita pel seu conveni col·lectiu. Per una altra banda, dimarts 5 d'agost, el BOIB va publicar el text del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears que, com és sabut, la seva negociació acabà amb una històrica (per habitual) no vaga, i amb una no menys històrica trencadissa de la unitat d'acció sindical entre UGT i CCOO.

Després d'uns quants dies no seguits de vaga i gairebé una setmana de vaga indefinida, el Sindicat Autònom de Transports de les Illes (SATI) i les vuit empreses concessionàries dels autobusos interurbans de les Balears van arribar a un acord amb pujades salarials del 5%, i el 3%, respectivament, pels anys 2025 i 2026. I pel 2027 i 2028 de l'IPC, més un 0,5% addicional en 2027. L'acord inclou, i això és força important, un augment de vacances i el seu còmput en dies hàbils i no naturals, així com millores en la jornada laboral i en els períodes de descans. Les conquestes no són únicament salarials que, dit sigui de passada, l'endiablat cost de vida que patim segurament absorbirà, són d'organització del treball, i de reducció de jornada anual efectiva. En la disputa entre poder empresarial i sindical, com ha reconegut la patronal, el vencedor és el sindicat, són els treballadors.

En aquest cas, les conquestes són fruit d'una lluita liderada per la representació sindical, però protagonitzada per cada un dels treballadors del TIB, una lluita envoltada de significants, i de certa èpica, poc habituals en el sindicalisme actual: assemblees decisòries, caixes de resistència, solidaritat entre els vaguistes, i, alhora, solidaritat i simpatia per part de la majoria de les persones usuàries del servei, etc. Endemés, hi ha hagut un discurs sindical sense "fanfarronades" respecte a possibles mobilitzacions (els advertiments s'han complit), ni a reivindicacions de posar i treure, i s'ha apuntat al moll de l'os del problema: la subcontractació per part de l'administració a empreses privades de serveis essencials feta en un marc -la vigent Llei de Contractació del Sector Públic- absolutament antisocial. Per tot plegat, aquestes conquestes tenen un valor pedagògic i estratègic incommensurable. Reforcen la unitat dels treballadors i es crea un cert sentiment de pertinença de classe. En fi, així es fan les coses. I, si es vol, és possible fer-ho.

La resolució del conflicte del TIP, contrasta -i molt!- amb la de la negociació del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears. La publicació al BOIB del text signat per UGT i patronal -i rebutjat per CCOO- corrobora les meves primeres impressions al voltant d'aquest conveni.

Es confirma que el punt substancial aconseguit -gairebé únicament- és la qüestió salarial: Una pujada salarial del 6% amb caràcter retroactiu des d'abril d'enguany, seguit d'un 4% per al segon any, i un 3,5% per al tercer. Veurem quant d'aquest augment de salari xucla el desfermat preu de l'habitatge i de la carestia de la vida en general. En qualsevol cas, hom diria que, amb un poquet més de pressió i conflicte, l'acord salarial podria haver sigut millor.

Per a la resta, caldrà veure com s'aplica als centres de treball per avaluar els efectes, però és inqüestionable que la patronal aconsegueix flexibilitats per a l'exercici de drets en matèries tan importants com, entre d'altres, els dies lliures setmanals. En aquest sentit, és un conveni que normalitza un major poder empresarial. En aquest cas, sí que hi ha hagut reivindicacions de posar i treure, sens dubte, la més significativa és la petició d'UGT d'inclusió de les persones treballadores en el lloguer turístic al conveni l'hostaleria. I l'única èpica és la de la divisió sindical. Doble guany empresarial!

En qualsevol cas, allò que supera qualsevol impressió primerenca sobre la base del contingut del preacord, és la inclusió al text publicat al BOIB -i que, per tant, forma part del conveni- d’una insòlita introducció. Entre altres coses, les parts signants no s'estan d'afirmar que "l'hostaleria a les Balears representa no només una font essencial d'ocupació i riquesa, sinó també un reflex de la nostra identitat, hospitalitat i qualitat com a destinació turística de referència internacional. Tanmateix, els profunds canvis que travessen la societat, l'economia i el mercat laboral fan imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions laborals" (sic). És al·lucinant que UGT s'avingui a acordar amb els hotelers, si més no en el discurs retòric, una revisió i adaptació del nostre model de relacions laborals sense, almenys, insinuar en quina direcció. Amb més o menys precarietat? Per aprofundir en les desigualtats o per reduir-les? Amb reducció de jornada o no? Per una altra banda, de debò coincideixen patronals i UGT en el significat d’ hospitalitat i qualitat com a destinació turística? Convindria saber-ho! Ara bé, que s'identifiqui la turistificació com a element de la nostra identitat, és el súmmum o, si ho prefereixen, el colmo!

Mala peça al teler que un servidor hagi d'alabar l'acció sindical d'un sindicat gremial amb zero perspectiva sociopolítica, alhora que crític el que fa d'un sindicat com UGT. Definitivament, o no anem bé o, parafrasejant a Raimon, jo no som d'eixe món.

Pobresa laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14/08/2025)

Va haver-hi un temps -ben entrat el segle XX- que tenir un treball remunerat, una ocupació laboral retribuïda, assalariada o autònoma, tant se val, era gairebé un automatisme d'integració social. Si més no, ho era per a la gran majoria de les classes subalternes. Ara bé, no ho era per a grups quantitativament molt marginals de la població ocupada (amb treballs d'extrema temporalitat i a temps parcials de jornades extraordinàriament curtes, amb contractacions de breus substitucions, falsos i precaris autònoms, treballadores de la llar, etc.). Però, vaja, hi havia una associació simbòlica i material entre treballar i no ser pobre, és a dir, no tenir greus carències materials. De fet, a la que durant molt temps anomenaren "Vella Europa", s'equiparava pobresa i inactivitat laboral. La, diguem-ho així, categoria laboral de treballadors pobres era tan poc nostrada - i tan "made in USA"- que, fins i tot als poc amics dels anglicismes, no ens va quedar més remei que incorporar el terme "working poor". Aquesta relació quasi directa entre integració en el mercat de treball i integració social va ser consubstancial amb la posada en marxa -en alguns indrets, com ara el Regne d'Espanya, a empentes i rodolons- de l'estat del benestar, i motor essencial del, amb més o manco impuls, funcionament dels anomenats "ascensors socials". D'aquí el valor democràtic de l'horitzó de la plena ocupació. Tot plegat ho va resumir en tres paraules la coneguda sociòloga del treball Margaret Maruani (1954-2022): "treball, idò existesc". Però, cal remarcar-ho, existir en democràcia ha de permetre l'existència material digna de tothom.

També va haver-hi un temps, uns autors, i unes autores, que rebaixaren críticament la suposada capacitat del constructe economicosocial “plena ocupació” d'actuar com una mena de bàlsam de Fierabràs, per a tots els problemes socials. Avui per avui, s'escau citar l'article intitulat "Aspectes polítics de la plena ocupació" (1943) de Michał Kalecki. Ja, aleshores, el prestigiós economista polonès ens advertia que "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten", i afegia que segons quina "doctrina econòmica de la plena ocupació [la de la seva època] no redueix els guanys [empresarials] perquè no implica cap tributació especial". Veritat que, amb una actualitat caracteritzada per "bones" dades d'ocupació laboral i rebaixes fiscals als rics, i, especialment, als molt rics, calia citar Kalecki?

Ara bé, amb el triomf urbi et orbi del neoliberalisme -exemplificat en les paraules de Margaret Thatcher: "El meu gran èxit va ser Tony Blair"-, i amb la progressiva turistificació total com a forma d'integració balear a la globalització reganiana&thatcheriana, entràrem en un període històric de "reforma laboral permanent", és a dir, d'ocàs de la garantia d'integració social del treball remunerat. A l'anglicisme "working poor", a desgrat,  vam tenir que incorporar-ne, en les anàlisis crítiques de les relacions salarials d'altres, com ara "in-work poverty", és a dir, "pobresa activa". Sí, els treballadors i les treballadores pobres es van fer presents en el  nostrat mercat laboral. S'havien produït "Les metamorfosis del treball i de la relació salarial", que el doctor en Sociologia per la Universitat de la Sorbona, i catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid, Carlos Prieto, explica al seu llibre així intitulat.

Per a la cohesió social, per fer que el treball assalariat i autònom compensi de debò (i no ho fa si la retribució no basta, ni tan sols, per pagar un lloguer i omplir la gelera), per  aconseguir que revifi un model social d'ascensors socials ascendents amb més o menys velocitat, per reduir les desigualtats i fer, en definitiva, que les classes subalternes visquin vides volgudes, ja no basta que hi hagi un gran volum de gent treballant. El gran problema del mercat laboral illenc és la pobresa laboral que genera. En aquest sentit, les dades recentment publicades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), corresponents al segon trimestre de 2025, dibuixen una situació a les Illes Balears de plena ocupació (situació que, amb alguns matisos, corroboren les dades registrals mensuals d'atur administratiu i d'afiliacions a la Seguretat Social). Però és una informació parcial per avaluar la qüestió laboral i salarial. Necessitam urgentment una altra EPA, l'Enquesta de Pobresa Activa.

Encertar en la definició del complex terme de pobresa laboral no és cosa fàcil. Per exemple, la definició de la UE, a parer meu, serveix únicament per avaluar l'extrema pobresa laboral. En qualsevol cas, cal, com sempre, fer-se primer les preguntes adients per aconseguir que les respostes siguin socialment útils. Per exemple, per què un gran nombre de persones, malgrat treballar, no aconsegueixen accedir a un nivell de vida decent?; D'acord amb el cost de la vida de les illes Balears, quin llindar de risc de pobresa laboral hauria de fixar-se?; És encertat referenciar els augments de salaris a un IPC en què l'habitatge només pondera un escatit 12,16%?; Podem seguir sense acceptar que el fet que la gent treballadora pugui ser pobre és una patologia social que ens indica que alguna cosa no va bé? Sense risc a equivocar-me, avanç una resposta: Plena ocupació no és, ni de bon tros, sinònim de plena qualitat de vida per a tothom.

 

Permisos per naixement i cura dels fills: No basta millorar, cal transformar

Publicat originalment a dBalears (03-08-2025)

El darrer Consell de Ministres, el del 29 de juliol, ha aprovat canvis en els permisos per naixement i cura dels fills. L'acord -que haurà de ser ratificat en el corresponent tràmit parlamentari- d'ampliació de permisos per maternitat i paternitat, així com per tenir cura dels fills, és el següent: a) S'afegeixen dues setmanes addicionals al permís parental per tenir cura de fills de fins a 8 anys. Per tant, l'actual permís de 8 setmanes passarà a ser de 10 setmanes. Aquestes dues setmanes, al contrari que les altres 8, seran retribuïdes al 100%, és a dir, la persona treballadora cobrarà íntegrament el salari. Els pares i les mares les podran gaudir de manera contínua o interrompuda fins que l'infant faci 8 anys. b) Les dues setmanes remunerades al 100% es podran gaudir retroactivament des del 2 d'agost del 2024. És a dir, les podran gaudir totes aquelles famílies en què l'infant va néixer a partir d'aquesta data. c) S'amplien de les 16 setmanes actuals a 32 els permisos per naixement i cura per a famílies monoparentals que, i això és molt important, seran remunerades per la Seguretat Social. D'aquestes 32 setmanes, 28 formaran part del permís per naixement i cura durant el primer any de l'infant, mentre que s'hi sumaran quatre setmanes addicionals que es podran gaudir fins que el fill faci 8 anys, i que es podran demanar de manera contínua o interrompuda. d) Finalment, s'amplia de les 16 setmanes actuals a 17 setmanes el permís per naixement i cura del menor fins que tingui 12 mesos, o durant el primer any, des de la resolució judicial o administrativa, en el cas d'adopció o acolliment. És a dir, el tradicional permís per maternitat i paternitat. Els progenitors que ja estiguin gaudint del permís de maternitat o paternitat no podran acollir-se a aquesta ampliació.

Bones notícies, per tant, en la direcció del compliment, a empentes i rodolons, de la Directiva de la UE sobre aquest assumpte, i en la d'una política pública de natalitat molt allunyada de la retrògrada ocurrència dretana de natalitat sense drets, sense corresponsabilitat de mares i pares, de mares paridores per a complir una "santa missió patriota" d'impedir la substitució de la raça "española, muy española" per una suposada hipernatalitat de les persones immigrades que no siguin blanques, però sí religiosament musulmanes i socialment pobres.

La casualitat ha volgut que la distància temporal entre l'esmentat acord del Consell de Ministres, i les declaracions de l'imputat per delicte d'odi que ocupa la Presidència del Parlament de les Illes Balears manifestant la seva preocupació per la baixa natalitat a casa nostra, hagi estat qüestió d'hores. Pos messions que PPVox (com expressió actualitzada de la "unidad de destino en lo universal"), no donaran suport a aquesta ampliació de drets. La seva concepció ultra neoliberal de família i natalitat és el problema, no la solució.

Ara bé, no basta millorar, cal transformar. En concret, em sembla fonamental, tal com sosté la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPIINA), transformar la lògica d'aquests permisos per eliminar els paranys de la regulació actual dels que estan barrant la igualtat entre homes i dones. Per exemple, caldria reduir de sis a dues setmanes l'exigència d'usar el permís de manera simultània des del part. Això permetria, al contrari del que succeeix ara, al pare cuidar mentre la mare torna a la feina, i, a més, permetria allargar la cura del bebè en la llar: en lloc de 26 setmanes (6+10+10) el bebè estaria cuidat a casa 30 setmanes (2+14+14). Un altre exemple de necessària transformació és l'eliminació de l'obligació d'acord amb l'empresa en cas de voler fraccionar el permís. Sembla de sentit comú que s'ha de permetre als pares cuidar quan realment faci falta, no quan les empreses ho permetin.

Es tracta, en definitiva, de capgirar la situació actual en la qual, en paraules de la PPIINA "la majoria dels pares (homes) es prenen tot el permís simultàniament amb la mare, per la qual cosa la cura a casa amb permís continua durant 16 setmanes per a la majoria dels bebès; i moltes mares es veuen obligades a prolongar-ho amb reduccions de jornada o amb excedències no pagades", i, a sobre, es perpetua "el poder de les empreses per a decidir quan els pares empren el permís, el que fa homes més disponibles per a l'ocupació i dones més disponibles per a la cura".

En fi, certament, en aquesta matèria de permisos de maternitat i paternitat progressam, però, continuem suspenent en la necessària perspectiva de gènere de tot plegat. Definitivament, cal transformar!

 

Mallorca en marxa per Palestina

Publicat originalment a dBalears  (27-07-2025)

El 1976, Primo Levi va escriure un apèndix per a l'edició escolar del seu colpidor "Si això és un home", el llibre que va inaugurar la trilogia que Levi va dedicar als camps d'extermini nazi. Segons el mateix autor, aquest apèndix és la resposta a les preguntes que constantment li feien els lectors estudiantils. Una d'aquestes preguntes està formulada així: Els alemanys sabien? Els aliats sabien? Com és possible que el genocidi, l'extermini de milions d'éssers humans, hagi pogut dur-se a terme en el cor d'Europa sense que ningú sabés res? La llarga resposta es pot resumir amb un succint, tothom ho sabia, "... la major part dels alemanys no sabien perquè no volien saber, o més: perquè volien no saber", escriu Primo Levi.

La història és el que és. La brutalitat de l'antisemitisme va produir monstres al cor d'Europa, i, més enllà, que encara ara ens marquen. Ara bé, la històrica concreció de, entre d’altres, però principalment Theodor Herzl, del sionisme com un projecte que buscava la construcció d'un Estat propi per al poble jueu, sustentat en la fal·làcia d’ “una terra sense poble, per a un poble sense terra", estava predestinada a reproduir monstres genocides. La construcció d'Israel no es va fer en una terra sense poble. Es va fer sobre una terra habitada feia ja segles per un altre grup de persones: els palestins i les palestines. L'origen de la deshumanització del poble palestí, i la pulsió genocida per part d'Israel està en aquesta negació fundacional de l'estat sionista.

Val a dir que aquesta és una realitat -a parer meu, incontrovertible- profundament ocultada i tergiversada. L'autor del llibre "La ocupación. Israel y los territorios palestinos ocupados" (Critica, 2014), el politòleg, periodista i escriptor israelià-britànic, especialista en el conflicte araboisraelià, Ahron Bregman, explica que "els israelians van assegurar al món que, acabalant una experiència única i atroç del que significa ser perseguit, l'estat jueu establiria [a Palestina] una autèntica ocupació il·lustrada", el que alguna literatura ha qualificat de colonialisme amb rostre humà. Absurditats criminals!

Ara, amb l'atroç genocidi de Palestina a tota màquina, Primo Levi segurament no gosaria plantejar la pregunta abans esmentada. Tothom sap el que passa (Mentre escric aquestes ratlles, m'assabent que Israel ha anunciat una "treva tàctica" que, teòricament, ha de permetre l'entrada a Gaza d'un poc d'ajuda humanitària. Poca cosa per revertir la situació de fam provocada per la tàctica militar de setge i utilització de la fam extrema com a arma de guerra que amenaça de mort, a molt curt termini,  d'entorn de 100.000 infants. L'estat sionista parla de "pausa tàctica", és a dir, una pausa per continuar matant. Una pausa per agafar embranzida en el genocidi i neteja ètnica? Tant de bo m'equivoqui, però del criminal Netanyahu millor no fiar-se).

En tot cas, vull pensar que Levi contestaria que no ho saben perquè no volen saber o perquè volen no saber-ho, i que, per tant,  la indignitat d'alguna gent és la constatació dels efectes de la inoculació del virus de la deshumanització promulgat per la internacional de l'extrema dreta. En 2025, ningú que no estigui malalt d'odi no pot sostenir les faules sobre quelcom semblant a una mena de "genocidi amb rostre humà", la relativització de dècades de sofriment del poble palestí, del règim sionista d'ocupació i apartheid, o de l'assimilació de terrorisme amb legítima resistència.

Tanmateix, el que veritablement cal ara mateix és felicitar a les impulsores de la fantàstica iniciativa de la societat civil mallorquina de les "Marxes per la pau i la vida. Aturem el genocidi a Palestina". Aquesta és una cita imprescindible contra l'odi i la deshumanització (aquí els horaris i itineraris de les marxes). Dijous d'aquesta setmana tindrem un horabaixa per a felicitar-nos de ser una societat solidària, pacifista, humanista... Una Mallorca digna.

La indiferència no ens cal. Més aviat que tard, la història ens demanarà on érem el dijous, 31 de juliol de 2025, i si férem el que calia fer per aturar el genocidi del poble palestí.