Esquerdes a les presons del possible

Publicat originalment a dBalears (16-11-2025)

Vivim -almanco és la meva percepció- unes primeres setmanes de novembre en què s’acumulen els exemples d’esquerdes a les presons d'allò que, segons el capitalisme neoliberal actual, és possible o no ho és.

La primera d'aquestes vies de fuita de l’empresonament mental és l'important estudi elaborat per la Cooperativa Garúa per al GOB titulat "Impactes sobre el treball de la transició ecosocial a les Illes Balears. Una proposta decreixentista". El document és una tècnicament robusta proposta que palesa la possibilitat de no continuar vivint -millor dit, malvivint- en un règim de turismedependència. Veritablement, la insostenibilitat del model de turistificació és inqüestionable i, en gran manera, qüestionada. Aquesta no és la qüestió en disputa. Allò que està en discussió és si l'alternativa són societats que, en paraules de l'informe, "satisfacin de manera universal les necessitats humanes i altres que es basin en societats més desiguals que les actuals".

Posar damunt la taula que el decreixement és possible, sense que el factor treball remunerat sigui el gran damnificat, és un rotund encert de l'ecologisme social. Proposar la reducció de jornada en les feines mercantilitzades com a element per minimitzar, o, fins i tot, superar en positiu (amb creació d'ocupació) els impactes negatius de la transició ecosocial, és donar-li a la històrica reivindicació obrera un nou enfocament d'època: Treballar menys hores és condició necessària per garantir de debò les necessitats humanes i la vida.

Per una altra banda, no és fútil que, segons l'estudi "Economia Social i Solidària a Inca", fet per la Fundació Intercoopera a la capital es Raiguer, l'economia social i de les cures s'hagi convertit en un dels motors econòmics més importants. Que a la ciutat d'Inca, amb un passat industrial, i que fa menys temps, fruit de la desindustrialització i l'extensió de la turistificació arreu de l'illa, va patir una forta gentrificació de bona part del seu potencial laboral cap a les costes, l'economia social, solidària i de les cures generi 58,5 milions d'euros anuals (el 12,37% de la riquesa econòmica del municipi), i ocupi laboralment a 1.170 persones, gairebé un 14% dels assalariats de la ciutat, és un exemple que, a fora de les presons del possible hegemònic, hi ha alternatives.

Una tercera esquerda al autoritari pensament únic turbocapitalista és, sens dubte, el recentment publicat informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya. Que una entitat força emparentada amb Càritas, després d'una desoladora anàlisi de la situació social al Regne d'Espanya, proposi "Recursos per a la construcció d'una societat alternativa", a cop de perspectiva feminista, ecologia, espiritualitat(s), ecofeminisme, i que advoqui "per una societat i un món centrats en la cura", és tot un símptoma que les presons del possible tenen forats.

Afegim-hi a tot plegat el recentment publicat llibre de Lea Ypi intitulat "Fronteras de clase: Desigualdad, migración y ciudadanía en el Estado capitalista". Les escasses noranta pàgines del text són un torrent d'idees radicalment alternatives sobre migració. Una vegada llegit, s'observa amb una altra mirada la xerrameca pueril i racista de la política migratòria de la nostrada i d'arreu dreta ultra&extremada. Aquesta és una altra mirada que eixampla els horitzons alternatius possibles.

Val a dir que es presagia un escreix d'aquestes esquerdes: Dilluns, 17 de novembre, arriba a les llibreries "A les presons del possible", de Marina Garcés. Les sinopsis que des de fa dies circulen afirmem que "en un moment en què nous discursos emancipadors recuperen el concepte de possible com a horitzó d'esperança, es fa urgent explorar a fons el lloc que ocupa aquest concepte en els nostres discursos, en la relació que podem mantenir amb la realitat, amb la producció d'altres realitats. És el que es proposa aquest llibre".