“Revoltes de la Terra” o el “Tot és possible”

Publicat originalment a dBalears (165-02-2025)

Mark Fisher (1968-2017) va publicar el 2009 el llibre que contenia la seva idea més influent, “Realisme capitalista”, que és un robust marc ideològic per estudiar el capitalisme i els seus efectes en la política, l'economia, la societat i la cultura, és a dir, en la vida de les persones. Per a Fisher, el “Realisme capitalista” no és altra cosa que, com han descrit altres autors i aurores, la victòria sense embuts en l'àmbit politicoinstitucionall del neoliberalisme. Ara bé, la, per a mi, gran aportació del professor i filòsof britànic va ser l’èmfasi que va posar en les transcendentals repercussions del triomf cognitiu d’aquest neoliberalisme.

Certament, en el 2009, en plena Recessió Global (2008-2012), era ja molt evident que el “programa neoliberal” no consistia només en una transformació reaccionària de les polítiques econòmiques, sinó que l’objectiu era revolucionar completament la subjectivitat -les percepcions- de la ciutadania. Fisher ens va ajudar molt a filar més prim del que ho havíem fet fins aleshores, a interpretar fins a les seves últimes conseqüències aquelles paraules, que reflectien un molt potent constructe ideològic, de Margaret Thatcher: “L’economia és el mètode; l’objectiu és canviar l’ànima i el cor de la nació”. D'aquella pols, venen aquests fangs. Altrament dit, d’aquell triomf ideològic i ecumènic del neoliberalisme, ve l’actual desori.

Val a dir que “Realisme capitalista” tenia subtítol: “No hi ha alternativa?”. És clar que n’hi ha. Mark Fisher acaba el seu llibre amb aquestes paraules: “Qualsevol petit esdeveniment és capaç d’obrir un forat en la cortina grisa de la reacció que ha marcat els horitzons de possibilitat sota el realisme capitalista [concretat a casa nostra en el règim de turistificació]. Després d’una situació en què no podia passar res, de sobte tot torna a ser possible”.

Però, per a que tot torni a ser possible cal, en opinió de Fisher, sortir de les “lleis del castell del vampir” que va definir en el seu cèlebre article de 2013 (intitulat Exiting the vampire castle). Resumidament,  el missatge és que cal rebel·lar-se contra cinc regles: La que ho individualitza i ho privatitza tot; la que presenta la reflexió i l’acció com a tan i tan difícils  que esdevenen gairebé impracticables; la regla de la culpabilització i la de l’essencialització que aconsegueixen focalitzar les culpes entre el “nosaltres” (enfrontament dels últims contra els penúltims) i restar pluralitat al moviment d’emancipació. La quinta llei a subvertir és la que Fisher defineix literalment així: “pensa com un liberal (perquè n’ets un)”. És a dir, subvertir el mite de la classe mitjana és veritablement fonamental per a sortir del castell del vampir.

Certament, Fisher -com Gramsci- s’ha de desempolsar del seu estricte context. No obstant això, el seu pensament em sembla extraordinàriament útil per avançar en la construcció de noves hegemonies, per revolucionar la subjectivitat social entorn del nostrat règim de turistificació. En aquest sentit, la setmana passada van succeir dues coses importants: Es va conèixer la constitució de “Revoltes de la Terra” i el manifest d’aquest moviment que agrupa un univers d’organitzacions ja existents arreu dels Països Catalans. Per una altra banda, la plataforma “Menys Turisme, Més Vida” va celebrar una assemblea per a reagrupar-nos i redoblar l’aposta per mobilitzar la societat mallorquina a favor d’un ordre alternatiu a la turistificació desbocada.

Ambdues coses em van fer recordar les lectures de Mark Fisher de qui, entre altres coses, vaig aprendre que “la consciència de la subjugació és, en primer lloc, consciència dels mecanismes (culturals, polítics, existencials) que la produeixen: els engranatges que el grup dominant normalitza i a través dels quals crea una sensació d'inferioritat en els subjugats. Però, en segon lloc, és també consciència del potencial del grup subjugat, una potència que depèn precisament d'aquest alt estat de consciència”. Vull pensar que l'alt estat de consciència palesat amb les grans mobilitzacions de l’estiu del 2014 és la garantia del “Tot és possible”.

 

Tributació i suficiència del SMI

 

La curolla de 19/02/2025 a https://vida.cat/programes/

Tributació i suficiència del SMI

Segueix la disputa en el si del Gobierno de España sobre la tributació del nou SMI de 16.576 euros/any. Això suposa 50 euros mensuals, o 700 euros anuals més de nòmina. Una pujada del 4,4%  en relació a l’any 2024.

En principi, soc partidari que les persones perceptores del SMI paguin IRPF. Ara bé, estic en contra que ho facin segons la normativa vigent. Actualment, l'IRPF és un impost que té uns efectes redistributius molt petits. A tot estirar, aconsegueix un escàs efecte redistributiu del 4%.

En definitiva, que tothom pagui impostos em sembla bé. Però, amb una fiscalitat justa. És a dir, que els que més tenen més paguin. A on es prioritzi la persecució del gran frau fiscal, i no, com passa al Regne d’Espanya, on el 75% de les actuacions dels tècnics d'hisenda estan centrades sobre deutes mitjanes de 1.000 euros. No em sembla de justícia fiscal perdonar impostos a les grans elèctriques, al mateix temps que es vol aplicar l’IRPF als perceptors del SMI.

Però aquest debat, no hauria d’amagar un altre debat veritablement important:

El SMI només serà suficient si s’avalua en termes de capacitat adquisitiva. I, per això cal un SMI ajustat a la realitat de cadascú. Té, posem per cas, la mateixa suficiència el SMI estatal a Lugo que a Mallorca?

És, a parer meu, imprescindible reivindicar un SMI autonòmic. I em sorprèn que el regionalisme local, i, sobretot, el nostrat sobiranisme no en xerri d’aquest assumpte. Crec que a Mallorca no podem romandre al marge del debat europeu sobre la conveniència de Salaris Mínims Interprofessionals o Salaris Mínims de Referència locals i regionals.

Aquesta és la meva curolla d’avui.

Contra el trumpisme, ambició de canviar el món

Publicat originalment a dBalears (09-02-2025)

Qui no té feina el moix pentina, diu el refranyer. Però, en lloc de tudar el temps pentinant moixos, m'ha donat per navegar pel lloc web d'Oxfam Internacional. L'experiència és esborronadora i d’un mal desdejunar, especialment, per a un matí de diumenge.

Mentre llegia i rellegia informes, anotava dades i més dades, he recordat un llibre de Juan Ariño i Antonio Romero titulat “La secessió dels rics”. Fa gairebé una dècada  els autors van definir així el fenomen provocat pel fet més rellevant que s'ha produït en les últimes dècades: l'increment i la concentració de la riquesa en mans d'una minoria a escala planetària, tant en les fases d'expansió com en les de recessió. Un fenomen que no ha deixat de créixer.

A hores d’ara, les 3.000 famílies més riques del món controlen el 13% del PIB planetari. Mentrestant, Oxfam Internacional considera que l'actual sistema econòmic consolida la creixent desigualtat global, conseqüència de la qual 3.600 milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa. Això és gairebé el 44% de la població mundial.

La desigualtat econòmica té, òbviament, un important biaix de gènere. Les dones són majoria entre la població empobrida, i són pobres de major intensitat que els homes. Sobre aquesta bretxa de gènere hi ha una dada de gran importància: En un any, el treball no remunerat de les dones (relacionat amb les tasques  de cures que, dit sigui de passada, són essencials per a que el món no s’aturi) aportaria a l'economia mundial 10,5 bilions d'euros.

Altres assumptes d’especial rellevància que he trobat bussejant pel lloc web d’Oxfam Internacional són: i) el desmuntatge del mite de la meritocràcia: El 60% de la riquesa dels multimilionaris no és una riquesa que  hagin guanyat. El 36% d'aquesta riquesa ve directament de l'herència. Tots els multimilionaris menors de 30 anys acaben d'heretar la seva riquesa. Gran part de la resta procedeix de monopolis o de connexions entre amics. ii) El biaix colonial de l'acumulació de riquesa en uns pocs i de l’escreix de la desigualtat. Una dada brutalment clarificadora: En 2024 es van extreure cada hora 29 milions d'euros del Sud Global que van anar a parar essencialment als superrics. iii) Oxfam Internacional insisteix en la greu exclusió dels processos de desenvolupament dels grups de persones marginades, i en l'extensió de la pobresa extrema exemplificada en el fet que hi ha 733 milions de persones que se’n van a dormir amb fam perquè no poden menjar tres vegades al dia. D'elles, 152 milions s'han afegit en els últims anys.

La situació s'ha agreujat fins al punt que, a la concentració més gran de riquesa en unes poques mans, s'ha unit la concentració de poder donant lloc a l'aparició de les oligarquies globals. La qual cosa és greument perjudicial per a la cohesió social i per a les democràcies de tot el món. És tant el poder d'aquestes oligarquies que ja són, per exemple, un obstacle antidemocràtic als intents internacionals per emprendre reformes que els obliguin a pagar més imposts.

La conclusió de tot plegat és que, en aquesta conjuntura -que va de l’àmbit global al local- de desigualtat, la gent està perdent la confiança en les institucions, s'estén el sentiment d'exclusió del debat públic democràtic d’amplis sectors de la societat, es consolida la percepció que la democràcia amb impuls igualitari és cosa del passat, va quallant un cruel enfrontament dels últims contra els penúltims, els autoritarismes es perceben cada vegada més com a solució. Compte amb les percepcions! En paraules de George Berkeley: “Ser és ser percebut”.

És, certament una conjuntura propícia per al ressorgiment de l'autoritarisme imperial. D'això va -no únicament, però sí fonamentalment- el trumpisme que, val a dir-ho, no és antisistema, ans al contrari, és sistema hiperbòlic.  

Van guanyant. Però no han guanyat. L'antifeixisme pot tornar a guanyar. Cal replantejar-ho gairebé tot. En un passat no tan llunyà les xarxes socials van ser claus per a la lluita altermundista i antiglobalització. Si hi trobam una alternativa  al femer en que s'han convertit, poden tornar a ser-ho per a aquesta batalla per democratitzar de debò la democràcia. Cal reivindicar els i les referents intel·lectuals. Per exemple, se m'ocorre suggerir llegir o rellegir “Capitalisme i democràcia 1759-1848” de Josep Fontana. Recordin el suggeridor subtítol del llibre pòstum del mestre: “Com va començar aquest engany”. En fi, parafrasejant a Enzo Traverso, les esquerres han de recuperar l'ambició de canviar el món.