Publicat originalment a dBalears (09-02-2025)
Qui no té feina el moix pentina, diu el refranyer.
Però, en lloc de tudar el temps pentinant moixos, m'ha donat per navegar pel lloc
web d'Oxfam Internacional. L'experiència és esborronadora i d’un mal
desdejunar, especialment, per a un matí de diumenge.
Mentre llegia i rellegia informes, anotava dades i
més dades, he recordat un llibre de Juan Ariño i Antonio Romero titulat “La
secessió dels rics”. Fa gairebé una dècada
els autors van definir així el fenomen provocat pel fet més rellevant
que s'ha produït en les últimes dècades: l'increment i la concentració de la
riquesa en mans d'una minoria a escala planetària, tant en les fases d'expansió
com en les de recessió. Un fenomen que no ha deixat de créixer.
A hores d’ara, les 3.000 famílies més riques del món
controlen el 13% del PIB planetari. Mentrestant, Oxfam Internacional considera
que l'actual sistema econòmic consolida la creixent desigualtat global, conseqüència
de la qual 3.600 milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa.
Això és gairebé el 44% de la població mundial.
La desigualtat econòmica té, òbviament, un important
biaix de gènere. Les dones són majoria entre la població empobrida, i són
pobres de major intensitat que els homes. Sobre aquesta bretxa de gènere hi ha
una dada de gran importància: En un any, el treball no remunerat de les dones
(relacionat amb les tasques de cures
que, dit sigui de passada, són essencials per a que el món no s’aturi)
aportaria a l'economia mundial 10,5 bilions d'euros.
Altres assumptes d’especial rellevància que he
trobat bussejant pel lloc web d’Oxfam Internacional són: i) el desmuntatge del
mite de la meritocràcia: El 60% de la riquesa dels multimilionaris no és una
riquesa que hagin guanyat. El 36%
d'aquesta riquesa ve directament de l'herència. Tots els multimilionaris menors
de 30 anys acaben d'heretar la seva riquesa. Gran part de la resta procedeix de
monopolis o de connexions entre amics. ii) El biaix colonial de l'acumulació de
riquesa en uns pocs i de l’escreix de la desigualtat. Una dada brutalment
clarificadora: En 2024 es van extreure cada hora 29 milions d'euros del Sud
Global que van anar a parar essencialment als superrics. iii) Oxfam
Internacional insisteix en la greu exclusió dels processos de desenvolupament
dels grups de persones marginades, i en l'extensió de la pobresa extrema exemplificada
en el fet que hi ha 733 milions de persones que se’n van a dormir amb fam
perquè no poden menjar tres vegades al dia. D'elles, 152 milions s'han afegit
en els últims anys.
La situació s'ha agreujat fins al punt que, a la
concentració més gran de riquesa en unes poques mans, s'ha unit la concentració
de poder donant lloc a l'aparició de les oligarquies globals. La qual cosa és
greument perjudicial per a la cohesió social i per a les democràcies de tot el
món. És tant el poder d'aquestes oligarquies que ja són, per exemple, un
obstacle antidemocràtic als intents internacionals per emprendre reformes que
els obliguin a pagar més imposts.
La conclusió de tot plegat és que, en aquesta
conjuntura -que va de l’àmbit global al local- de desigualtat, la gent està
perdent la confiança en les institucions, s'estén el sentiment d'exclusió del
debat públic democràtic d’amplis sectors de la societat, es consolida la
percepció que la democràcia amb impuls igualitari és cosa del passat, va
quallant un cruel enfrontament dels últims contra els penúltims, els
autoritarismes es perceben cada vegada més com a solució. Compte amb les
percepcions! En paraules de George Berkeley: “Ser és ser percebut”.
És, certament una conjuntura propícia per al
ressorgiment de l'autoritarisme imperial. D'això va -no únicament, però sí
fonamentalment- el trumpisme que, val a dir-ho, no és antisistema, ans al
contrari, és sistema hiperbòlic.
Van guanyant. Però no han guanyat. L'antifeixisme
pot tornar a guanyar. Cal replantejar-ho gairebé tot. En un passat no tan
llunyà les xarxes socials van ser claus per a la lluita altermundista i
antiglobalització. Si hi trobam una alternativa
al femer en que s'han convertit, poden tornar a ser-ho per a aquesta
batalla per democratitzar de debò la democràcia. Cal reivindicar els i les
referents intel·lectuals. Per exemple, se m'ocorre suggerir llegir o rellegir
“Capitalisme i democràcia 1759-1848” de Josep Fontana. Recordin el suggeridor
subtítol del llibre pòstum del mestre: “Com va començar aquest engany”. En fi,
parafrasejant a Enzo Traverso, les esquerres han de recuperar l'ambició de
canviar el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada