dijous, 17 de març del 2016

En defensa dels drets de la infància, i del personal de l’IMAS


Nota: Una versió més curta d'aquest article es va publicar dilluns passat, 14 de març, en el digital dBalears.



"No hi ha causa que mereixi més alta prioritat que la protecció
i el desenvolupament del nin, de qui depenen la supervivència, l'estabilitat i el progrés de totes les nacions i, de fet, de la civilització humana". (Pla d'Acció del Cim Mundial a favor de la Infància, 30 de setembre de 1990)

Fa força temps, un grup de, diguem-ho sense embuts, impresentables demagogs i demagogues estan fent una campanya de desprestigi dels i les professionals del Servei de Menors de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials i de l'IMAS com a tal. Els falta poc per a, si fa no fa, acusar a aquestes persones de segrestadores de nins i nines, i a l’IMAS d'organització criminal que empara aquestes pràctiques. Com tota demagògia, basen la seva campanya en falsedats i arguments sense rigor. El problema és que, com succeeix amb qualsevol argumentació demagoga, pot arribar a calar en la societat. Em tem que l’ autodenominada “Asociación Infancia y Derecho” està aconseguint certa -encara que segurament molt minoritària- “comprensió” de la ciutadania en general i, la qual cosa ja és el súmmum, de reduïts grups de gent que van per la vida de més esquerranes, més demòcrates i més progressistes que ningú. On anirem a parar!

El passat dia 8 de març, aquesta colla d'activistes de la demagògia farcida de mentides va participar -amb pancarta inclosa- a la manifestació que, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, es va dur a terme a Palma. Es van dedicar a repartir un escrit titulat “Somos madres y padres afectados por la injusta y violenta retirada de nuestros hijos” (disponible aquí) que, a parer meu, els retrata. Si hom el llegeixen amb una mica d'atenció, observarà que el punt substancial és la seva reclamació de “el derecho de nuestras familias a una justa y rápida (sic) reunificación”. La seva invocació dels drets fonamentals dels nins, endemés d'una evident impostura, és, en qualsevol cas, subsidiària a la seva veritable i única reclamació.

No tinc coneixements jurídics sobre gairebé res, i manco sobre els drets de la infància, la qual cosa no em priva de saber que tot el dret internacional sobre la matèria, introduït en gairebé totes les constitucions democràtiques, se sustenta en protegir l'interès superior del nin o nina. No he estat pare i ja no ho seré, però vull viure en una societat on es garanteixi que totes les mesures respecte de la infantesa estiguin basades en la consideració de l'interès superior dels petits, i on correspongui a l'Estat (en aquest cas a l’IMAS) l’obligació d’assegurar una adequada protecció i cura, quan els pares i mares, o altres persones responsables, no tenen capacitat -diagnosticada amb criteris tècnic i no a base de subjectivitats- per fer-ho.

Tampoc tinc gens d'interès professional propi, familiar o corporatiu per defensar públicament el bon nom i la professionalitat que, si haig de fer cas a les persones que conec, és vocacional, del personal professional del Servei de Menors de l’IMAS. Si ho faig, és per decència democràtica. Ha d'acabar aquesta campanya de difamació dels servidors, servidores, i serveis públics mallorquins que, sense cap mena de dubte, protegeixen amb excel·lent diligència a la infància. Tal vegada ha arribat el bon punt de sol·licitar la intervenció de l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor de les Illes Balears perquè ens aclareixi si aquests pares i mares, a més de les causes per les quals se'ls van retirar els menors, amb campanyes tan barroerament demagògiques com la que coment, estan exercint, encara que sigui indirectament, violència cap als seus fills i filles.

Tanmateix, gent que en sap (i a la que, lògicament, he consultat) em comenta que a l’escrit de l’ “Asociación Infancia y Derecho” hi ha grans i perilloses fal·làcies. A tall d’exemple:

1.- Escriuen que “Sin pruebas  ni garantías judiciales y sin dejarnos ningún derecho a réplica. Pero no lo dice un juez: lo afirman los técnicos de esta Institución con polémicos informes que no se contrastan ya que ellos, aunque son simples funcionarios administrativos, operan por encima de la Justicia a la hora de mandar arrancar a un niño de sus seres queridos.” Diguin el que diguin la veritat és que  totes les famílies tenen dret a recórrer la mesura de protecció adoptada per l'entitat pública competent en matèria de protecció (que en aquest cas és el Servei de Protecció al Menor qui té assignada la funció executiva i la gestió de les competències en matèria de tutela, acolliment i adopció de persones menors d'edat) davant el Jutjat de Família. És a dir,  és el Jutge qui té la darrera paraula.

2.-  Més endavant diuen que “para llegar a esta conclusión, su trabajo consiste en invadir y controlar la vida de familias con pocos recursos, la mayoría golpeadas por la crisis, y de apropiarse de las tutelas de nuestros hijos cuando consideran que factores como la inestabilidad de vivienda, estar sin trabajo o carecer de apoyo familiar son motivos de riesgo para los niños”. Però els experts em fan veure que, legalment,  es considera com a desemparament aquella situació que es produeix de fet, a causa de l'incompliment, o de l’ impossible o inadequat exercici dels deures de protecció establerts a les lleis per la guarda dels menors d'edat, és a dir,  quan aquests quedin privats de la necessària assistència moral o material. Així ho diu l'article 172 del Codi Civil. A més a més, m’asseguren  que mai es declara una situació de desemparament per factors socioeconòmics. (Malgrat les injustes retallades en els serveis socials , vivim en una societat en la qual existeixen recursos d'ajuda per a les famílies en crisis,  i professionals que permanentment duen a terme actuacions per pal·liar situacions de desavantatge social).  Existeixen , a més, altres mesures jurídiques de protecció que no impliquen la separació dels nens del seu context familiar. La separació d'un menor del seu nucli familiar només es produeix quan es valora l'existència d'una situació greu de maltractament o negligència (notificada a més en nombroses ocasions per altres serveis que atenen o estan en contacte directe amb el menor). Vivim en un Estat de Dret  que, encara,  gaudeix d’uns estàndards mínims de  decència, pels quals   el deure la protecció a la infància és un deure tothom.

3.- L’ “Asociación Infancia y Derecho” no s’està de dir que els i les professionals de l’IMAS “deberían comprender que el derecho de nuestras familias a una justa y rápida reunificación”. A aquesta afirmació és particularment difamant. S’ha de dir que aquest és, justament, el treball tècnic que el Servei de Menors de l’IMAS  duu a terme de forma immediata a la declaració de desemparament i assumpció de la tutela: posar a la disposició de la família tots aquells recursos que serveixin per fer desaparèixer o disminuir els indicadors que van donar lloc a la intervenció; és el que es diu pla de cas de reunificació.

La demagògia dels redactors de l'escrit vergonyosament repartit en una manifestació de profunda reivindicació democràtica, els porta a insinuar que els “segrests” executats des de l’IMAS es practiquen gairebé en exclusiva entre la població més necessitada. Pens que algunes “ments poc privilegiades” que es mouen entorn d'aquest grup potser han volgut donar-li una certa pàtina de lluita de classes a la seva indigna actuació. Si és així, és que hauran oblidat –o no van llegir mai- “L'origen de la família, la propietat privada i l'estat”, on Friedrich Engels afirma: “… entre els bàrbars amb prou feines pot establir-se la diferència entre els drets i els deures, la civilització assenyala entre els dos una diferència i un contrast que salten a la vista de l'home menys intel·ligent, en el sentit que dóna gairebé tots els drets a una classe i gairebé tots els deures a l'altra”.


El pensador, economista, i polític alemany que, amb Karl Marx, va escriure el Manifest Comunista tenia raó, i la segueix tenint ara, quant a l'existència de classes socials, i en l'assignació de més drets als rics, i més deures als no rics. Però l’analogia dels ensenyaments del gran revolucionari amb l’assumpte que ens ocupa és la següent: Entre els bàrbars els pares/mares tenen tots els drets, mentre que en una democràcia civilitzada els fills menors d'edat gaudeixen d’una protecció reforçada, sempre tutelada judicialment i sense que la família deixi de tenir els seus drets que, per cert, també es defensen des del Servei de Menors de l’IMAS. 

Segona Fira del Mercat Social

L'èxit que va tenir l'any passat la Fira de Mercat Social de les Illes Balears va ser indiscutible. Amb tota seguretat l'èxit de la seva segona edició  -que s'inaugura aquest dissabte, dia 19 de març, i que es prolongarà al diumenge- serà l'èxit que impulsarà la tercera edició d'aquesta fira imprescindible. L'esdeveniment, que és promogut per l'associació Mercat Social Illes Balears, tindrà lloc  a Palma, al pati de la Misericòrdia (aquí tenen el programa d'actes).


L'Economia Social i Solidària és ja una realitat en la nostra economia insular. De ben segur que la seva partició al PIB és cada any major. Però m'importen menys les dècimes de Producte Interior Brut que, per una banda, les capacitats d'aquest sector econòmic d’incorporar valors no exclusivament monetaristes o borsaris i, per un altra banda, la capacitat de resistència a la crisi econòmica i a la seva gestió neoliberal, tal com va posar de manifest l'Informe sobre l’Economia Social i Solidària a les Illes Balears 2006-2013, publicat per la Fundació Gadeso.

Però m'importa àdhuc més la capacitat objectiva de l'Economia Social i Solidària (ESS) d'innovar formes empresarials que permetin la construcció d'un món cohesionat, equitatiu, amb treball remunerat veritablement decent, i amb un veritable respecte als límits ecològics del planeta. Un creixement de l' ESS, amb un descens de l'economia capitalista crua i pelada, és part del mix per a un decreixement veritablement practicable i no només teòric.

Val dir que això de l’ESS no és una qüestió marginal i de “uns quants arreplegats”. Afortunadament comença a agafar el suficient volum per a ser un dels elements  del debat sobre la necessitat d'una altra UE. No debades el passat 28 de gener va tenir lloc, a la seu del Parlament Europeu, el Primer Fòrum Europeu d'Economia Social i Solidària.  Allà es va poder demostrar que les conclusions d'àmbit insular de l'Informe de Gadeso abans citat, són aplicables a l'àmbit europeu. I ho són tant des del punt de vista qualitatiu (l’ESS ha mostrat una resistència extraordinària a la crisi, a les retallades i a l'austeritat imposada perla UE), com des de un perspectiva  quantitativa (entorn de 14 milions d'ocupacions, el 6,5% de tota Europa, són d'empreses i entitats pertanyent a l’ESS).


Hi ha molts motius per a anar a aquesta Fira del Mercat Social de les Illes Balears.  Per a mi hi ha un que és  fonamental: Em resistesc a acceptar que el planeta, la cohesió social, la solidaritat, la democràcia amb impuls igualitari, o el mercat de debò (i no dopat de neoliberalisme) siguin productes amb obsolescència programada.

Publicat originalment a El Periscopi (17/03/2016)

dimecres, 9 de març del 2016

8 de març: Precarietat i lluita amb cara de dona

No nos queda otro camino más que luchar"
Berta Cáceres


El dia 8 de març és, oficialment, el Dia Internacional de la Dona. Però jo-que sóc un antic- aquest dia seguesc commemorant el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Com a tal el vam començar a commemorar en els darrers anys de la dictadura franquista i en els primers de la restauració de la monarquia borbònica. És cert que hi ha una certa polèmica entorn del seu origen: El corrent majoritari atribueix el naixement d’aquesta commemoració al fet que el 8 de març de 1908 les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York, anomenada Cotton, van declarar una vaga en protesta per les insuportables condicions de treball imposades. El seu cap no va acceptar la vaga, i les dones van decidir ocupar la fàbrica. Com a resposta, l’empresari les va tancar a dins la fàbrica, va calar-hi foc, i va matar a les 129 treballadores que hi havia dins. Un altre corrent, sense negar l'anterior, emfatitza que la decisió de convertir aquesta data en una festivitat internacional va sorgir de Clara Zetkin (1857-1933), líder del moviment alemany de dones socialistes, en el marc de la celebració de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, que es va fer a Copenhaguen l’any 1910. La proposta de Zetkin es va inspirar en el “Women’s Day”, que les socialistes nord-americanes celebraven l’últim diumenge de febrer des de 1909 per reivindicar el dret a vot de les dones, el qual, no va ser aprovat per la Constitució nord-americana fins a l’any 1920, i a Espanya fins a 1933. En qualsevol cas, sembla clar que l’origen d’aquesta commemoració no és interclassista ni burgès.

Fet aquest aclariment, en el 8 de març de 2016 no em puc estar de parlar de la major precarietat laboral i social de la meitat de la població mundial. No debades, l’Organització Internacional de Treball (OIT), en el seu informe “Perspectives socials i de l'ocupació al món – Tendències 2016”, afirma que existeixen importants diferències de gènere pel que fa a la qualitat del treball, fins a l'extrem que, en alguns països, les dones tenen d’un 25% a un 35% més de risc d'ocupació vulnerable que els homes. I, a casa nostra? Per una banda, hi ha una important bretxa salarial en termes de mitjana, sense oblidar que, de cada tres persones que cobren el Salari Mínim, dues són dones; i per una altra banda, una major presència de parcialitat entre les dones assalariades (ocupacions a temps parcials, majoritàriament no desitjades), i una temporalitat més intensa (contractes de molt curta durada) són indicatives d’una posició desigual i discriminatòria de les dones en el mercat laboral illenc. Aquesta situació agreuja severament l’empobriment de moltes famílies perquè, en els anys de crisi, moltes dones han substituït als homes com a sustentadores principals de les llars.

Tampoc em puc estar de denunciar la feminització dels treballs de cura en les llars illenques. A tall d’exemple, la participació dels pares en els permisos per maternitat en cap cas arriba al 2%, i la proporció de dones sol·licitants d’excedències per cura de familiars és entorn d’un 90%. És clar que cal reivindicar l'ampliació dels permisos de maternitat i fer-los intransferibles. Però convindria reivindicar, també, una major implicació des del sector públic per a cobrir les necessitats de cura.

Molt manco em vull oblidar de les lluites. Només a tall d’exemple: 1.- La campanya arreu del món en pro del treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics amb la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Val a dir que el Regne d’Espanya segueix sense fer-ho i, per tant, no s’amplien els drets del col·lectiu majoritàriament femení que treballa, posem per cas, als xalets de la urbanització Son Vida de Palma. 2.- La lluita contra la violència i els assassinats masclistes. Cal insistir en l'impressionant mobilització social del 7 de novembre de 2015. 3.- La infatigable lluita de “Las Kellys”. Han aconseguit visibilitzar més que mai les precàries condicions de feina d’aquestes dones, i que una denúncia com el llibre d’Ernest Cañada -"Las que limpian los hoteles”- hagi tingut una difusió extraordinària. Enhorabona!

Tanmateix, aquest 8 de març estarà marcat per l'assassinat, el dijous 3 de març, de la líder de la comunitat indígena lenca, militant ecologista, defensora dels drets humans i feminista, l’hondurenya Berta Cáceres. No l’oblidarem, ni oblidarem allò que ella solia repetir molt sovint: "No nos queda otro camino más que luchar".


Publicat originalment a dBalears (07/03/2016)