Lloguer turístic: "Quin escàndol, aquí es juga!”

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 28-01-2025)

Fa anys i panys que els moviments socials -singularment, tot i que no exclusivament, els ecologistes, veïnals, i de defensa de l’habitatge com un dret incondicional de ciutadania- han aconseguit introduir en el debat públic la gran contradicció entre societats amb un pes important del lloguer turístic i cohesió social. Cal que digui, no fos cas que me n’oblidés, que empro el terme contradicció en l’accepció d’oposició absoluta entre dos termes. Val a dir, també, que el debat públic sobre les conseqüències del mix voladura del sentit comú d’època sobre separació d’espais turístics i residencials, tecnologia de plataforma al servei de la turistificació, i desregulació ideològica (altrament dit, d'estricta regulació a favor dels poderosos) ha sigut sempre un debat polaritzat.

En mig del brogit del suculent negoci d’uns pocs, no fa massa temps vam haver de menjar per pa i per sal vehements defenses del lloguer turístic, identificant-lo amb la democratització del turisme, el repartiment dels beneficis crematístics, d'una imaginària “mallorquinitat” a cop d’economia col·laborativa que no tenia res de realisme i molt de màgic, però que va servir per bastir un relat que va funcionar gairebé tan bé com el realisme màgic del segle passat en l’àmbit literari i de les arts visuals. La persistència d’aquests discursos  era especialment contumaç en els àmbits del “progressisme neoliberal”. A l’altre costat ideològic, amb aplicar el lliure albir dels mercats ja en tenien prou.

De tota manera, qui veritablement ha polaritzat el debat han estat les víctimes de la gentrificació; de la pobresa laboral, habitacional i vital; dels sectors que no ens resignàrem a ser expropiats d’un dret tan fonamental com el dret de ciutat, definit per Henri Lefebvre a mitjan segle passat. “Ciutat per a qui l’habita, no per qui la visita” és, encara ara, més que un eslògan. Malauradament, va ser impossible teixir acords entre víctimes i victimaris. La veritat incòmoda sobre les conseqüències socials i ambientals del batibull del lloguer turístic “no dona vots”. Pollença n’és un exemple conspicu!

El cas és que, en els darrers mesos, sembla que visquem en l’escena de la celebèrrima pel·lícula Casablanca. Concretament, en aquella que en el Rick's Cafe Americain, on s’escolta música, es beu, i es juga amb plena complicitat, degudament retribuïda, de l’autoritat francesa, el capità de gendarmes Renaul, alhora que recull els guanys de la ruleta, crida al mig del pub: “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!”. És una de tantes meravelloses escenes de la pel·lícula. En aquest cas, per retratar el cinisme.

En aquestes estam pel que fa al debat públic entorn del lloguer turístic. A ca els meus pares solíem emprar el refrany “a bones hores, caragols” per a referir-se a opinions o decisions que arribaven tard, havent pogut arribar a l’hora que tocava. En aquest sentit, benvinguda sigui la reivindicació sindical per a la imminent negociació del Conveni d’Hoteleria de les Illes Balears de que aquest conveni s’apliqui al personal que fa feina en els habitatges de lloguer turístic. Tant de bo es converteixi en una realitat! Ara bé, deixau-me dir que “a bones hores, caragols!”. Són massa anys d’una mena d’apartheid laboral on la precarietat i la pobresa laboral són la norma, del qual no hi ha dades a conseqüència de la instauració d’un autèntic angle mort sobre les condicions de treball. Malauradament, en un exercici esfereïdor de cinisme, no s’ha volgut fer cas a experts, com ara Adrián Todoli Signes, per fer emergir tota la realitat empresarial i laboral submergida d’un sector que viu en una situació de privilegi en què tot és cera del Corpus en matèria de frau sociolaboral.

De cinisme n'hi ha molt en la campanya de les administracions contra el lloguer turisme il·legal. Això va de soi! El punt veritablement important és que aquesta obligació institucional sigui eficaç. Per a això calen, a més de recursos suficients, sancions veritablement dissuasives. Ocultar sota el compliment d’una obligació, com és perseguir les il·legalitats, un desistiment en la necessària implementació de polítiques decrecionistes del nombre de places de lloguer turístic és com cridar “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!” mentre qui crida s’embutxaca el delme del joc il·legal. Amb tot, el cas més al·lucinant que, en matèria de cinisme, supera amb escreix l’esmentada escena de Casablanca, és que ara –“a bones hores, caragols”- el president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, ha proposat que els pisos turístics siguin tractats com a negocis, la qual cosa implicaria que hagin de pagar impostos com la resta d'activitats econòmiques, incloent-hi l'IVA. A las! Fins ara no ho eren un negoci?

En qualsevol cas, tornant per un instant a la pel·lícula Casablanca, no sembla possible que amb el lloguer turístic pugui sorgir el principi d’una bona amistat amb la justícia ecosocial.

Notes algerianes

Publicat a dBalears (19-01-2025)

Lectura prèvia: Prèviament a viatjar Algèria em va semblar pertinent rellegir “Crónicas argelinas” (llibre que crec que no s’ha publicat en català), un text on Albert Camus planteja part de la seva peculiaríssima visió de la colonització francesa d’Algèria. A parer meu, aquestes cròniques, que corresponen al període 1939-1958, contenen  tres eixos fonamentals i transversals del pensament de Camus durant els darrers anys de colonització: El combat, en plena guerra, del que ara anomenam discurs de l’odi; el pacifisme com ensenya revolucionària que, dit sigui de passada, el Premi Nobel de Literatura 1957 desenvolupa a “Escrits llibertaris” i “L’home revoltat”. El tercer eix, de les cròniques fa referència a la brutal injustícia estructural de la colonització. A la titulada “El vertader abandó” -referint-se al de la metròpoli colonitzadora envers Algèria- escriu: “En una nació com França, hi ha, en primer lloc, una forma suprema d'abandó que es diu injustícia”. Encara ara s’olora el mestratge d’Albert Camus, i, d'una manera o altra, se l’estima. Presidint les ruïnes romanes de Tipaza, a poca distància d’Alger, s'erigeix una columna en honor a l'escriptor on hi han reproduïdes les següents paraules d’Albert Camus: “Entenc aquí el que anomenen glòria, el dret a estimar sense mesura”. Amén!

Turistificació zero: Desenganyem-nos, la turistificació, de la què una de les seves conseqüències és la massificació turística, no és un fenomen natural. Ans al contrari, és una construcció politicosocial associada a la fase actual del capitalisme que Nancy Fraser denomina encertadament “capitalisme caníbal”. Com a Algèria el canibalisme del seu capitalisme es basa en un gairebé monocultiu de combustibles fòssils, es pot gaudir d’un desert -el Tassili N'Ajjer posem pel cas-, o d’algunes de les millors ruïnes romanes del nord d’Àfrica, com ara Djamila i Timgad, amb zero absolut de turistificació, i, en alguns casos -Tipaza, per exemple- amb una pràctica de turisme local i popular envejable.

Immersió al passat:

Gardaya és la ciutat més gran de les que formen la pentàpolis anomenada també Gardaya. Les cinc ciutats estan construïdes en el cim d'un pujol, fa al voltant de mil anys, a la vall de M’Zab. Van ser fundades pels mozabits, una secta ibadiste de musulmans berbers. Entrar en aquestes ciutats emmurallades és entrar en uns espais de convivència i organització social medievals. L'entrada està prohibida durant les hores d'oració i de bona part del dia, s’ha d'estar tot el temps acompanyat per una persona -un home- de la comunitat, no pots fotografiar a les persones que viuen entre murs, ni fer autofotos (selfies). Té molt interès antropològic, arquitectònic, i fotogràfic. Ara bé, també és una constatació que, en els criteris de declaració de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, pesen poc els criteris de respecte als drets humans de les dones. A Gardaya qui continua vivint en l'època medieval són fonamentalment elles. El fet que en sortir de les seves cases hagin d'anar tapades amb un vel blanc del cap als peus amb un sol ull destapat, em fa l’efecte que és una de les menys greus privacions de llibertats i drets d'aquestes dones. Això no obstant, fora de les muralles, hi ha vida. La qual cosa, malgrat que la crida a l’oració és arreu ensordidora, ressalta més la seva falta intramurs.

Del passat al futur: El dotze de gener és Cap d'Any en el calendari berber. Hi ha festa als carrers i places d’Alger. Res massa rellevant si no fos perquè enguany l’any berber és... el 2975! Ves per on he viscut unes hores en el futur.

En tornar a casa, deures: És inevitable que, passejant per la Casba d'Alger, recordis escenes de “La Batalla d'Alger” (“La Battaglia di Algeri” en el títol original, ja que la pel·lícula és italo-algeriana) del director Gillo Pontecorvo i amb banda sonora d’Ennio Morricone que té un paper rellevant, estrenada el 1966. Deure anotat: Tornar a veure la pel·lícula.

De camí a l’aeroport d'Alger, després d’una fugaç visita al barri fundat per colons originaris de diversos pobles de Menorca , Bordj El Kiffan (abans de la independència anomenat Fort-de-l'Eau), no em puc estar d’anotar-me com a deure ineludible acabar la lectura de la novel·la de Maite Salord “El país de l’altra riba”.

Nota final: És impressionant la proximitat geogràfica d’aquest país de l’altra riba dit Algèria. De Palma a l’Alger és un vol directe d’una durada gairebé com la de volar a Barcelona. I, no obstant això, està tan allunyi per a les persones que, en la cerca d’una vida millor, venen en pasteres, o moren en l’intent. Els personatges de la novel·la de Maite Salord, com ara na Isabel Vidal Pons, i els menorquins i mallorquins que fora cap ficció van emigrar cap a Algèria en temps pretèrits, no van topar amb tanta fortalesa, mort, i odi. No sempre la història avança amb humanitat i en la direcció del progrés.

A favor del turisme popular

 Publicat originalment a dBalears (12-01-2025)

Intentant posar quelcom semblant a un poc d’ordre -l’ordre total és un impossible- als arxius de l’ordinador acumulats durant l’any 2024, m’he topat amb el “Policy Brief” (Resum de polítiques) de “Propostes per al disseny de polítiques públiques de turisme popular”, publicat per Alba Sud el passat mes de novembre. Paral·lelament, ordenat -també fins a on és possible- llibres llegits els darrers mesos de l’any passat, he tornat a fullejar el “Verano sin vacaciones. Las hijas de la costa del sol” d’Ana Geranios. El cas és que me n’he donat que, ni del document d’Alba Sud ni del llibre que ens convida a “fer-nos preguntes, dialogar, pensar, compartir; imaginar-nos, ara sí, com seria un món sense hostaleria”, no n’he fet cap esment ni els he citat en aquests escrits dominicals a dBalears. Fer-ho ara em sembla una bona manera de començar aquestes primeres setmanes de 2025.

El document d’Alba Sud és important en el context de mobilització social contra la turistificació. Ho és, més enllà de les propostes concretes que s’hi fan, perquè per desturistificar calen imaginaris alternatius no subjectes al pensament únic del capital. Val a dir que els autors i autores es refereixen a turisme popular “en un sentit ampli al conjunt d’activitats turístiques que desenvolupen els sectors populars, tant per iniciativa pròpia autoorganitzada, com de caràcter privat o vinculada a l’Economia Social i Solidària, però en el que el paper del gran capital és marginal”. Aquesta definició és força important perquè, no debades, les reflexions del “Policy Brief” que coment “naixen d’una pregunta clau: qui ha de ser, en realitat, el subjecte de la política turística?”.

Allò que se'ns proposa és un enfocament alternatiu a les polítiques turístiques públiques que s’apliquen a casa nostra, i, fins on sé, arreu. Les propostes sobre els espais i els transports públics, mesures de sensibilització i educació ambiental, mecanismes democràtics d’accés a ofertes culturals i turístiques, transformació cultural, transformació del treball, polítiques públiques de turisme social a l’abast dels sectors econòmicament més precaris, i d’infraestructures de cures articulen una proposta amb l’objectiu d'imaginar una altra manera de fer turisme. I que en pugui fer tothom de turisme, tancant la bretxa entre les persones que poden viure una mena de “vida de turisme”, i les que ni tan sols poden anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any, que a les Illes Balears són, segons les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida de 2023, el 30% de la població. Vet aquí el gran valor del document: Atrevir-se a pensar críticament i a fer propostes alternatives.

Un assumpte súper rellevant de tot plegat és respondre a la següent pregunta: Quins són els agents claus per aquesta transformació proposada? Idò, el document d’Alba Sud és molt clar: “Reconèixer, enfortir i recolzar el rol rellevant de sindicats i organitzacions de l’Economia Social i Solidària com articuladors d’aquestes polítiques. Des de l’Estado i les polítiques públiques és necessari reconèixer aquest rol estratègic i impulsar aquests actors”.

En definitiva, es proposa revertir -segurament a desgrat dels interessos empresarials- les dificultats d’accés d’aquests “sectors populars a espais d’oci i turisme”. Una proposta, potser, més necessària que mai en l’actual “context d’augment de les desigualtats, desmantellament dels serveis públics, i una tendència a l’elitització del turisme”. 

Justament aquesta tendència a l’elitització del turisme em porta a l'original i radical -en forma i contingut- llibre d’Ana Geranios. A la primera part l’autora ens ofereix un particularíssim diari del “verano sin vacaciones”. El dia 53 escriu: “… en Puerto Banús las vacaciones son: no ir en bici ni patinete, no ir sin camisa, tampoco sin zapatos, o no ir por la calle consumiendo nada que no haya sido adquirido en uno de sus establecimientos. el paquete de pipas te lo comes en otro sitio, aquí no. estos son algunos de los requisitos estéticos que aseguran la tranquilidad moral de los turistas adinerados”. En fi, contra tanta estupidesa de l’elitisme turístic, construïguem turisme popular!