Lloguer turístic: "Quin escàndol, aquí es juga!”

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 28-01-2025)

Fa anys i panys que els moviments socials -singularment, tot i que no exclusivament, els ecologistes, veïnals, i de defensa de l’habitatge com un dret incondicional de ciutadania- han aconseguit introduir en el debat públic la gran contradicció entre societats amb un pes important del lloguer turístic i cohesió social. Cal que digui, no fos cas que me n’oblidés, que empro el terme contradicció en l’accepció d’oposició absoluta entre dos termes. Val a dir, també, que el debat públic sobre les conseqüències del mix voladura del sentit comú d’època sobre separació d’espais turístics i residencials, tecnologia de plataforma al servei de la turistificació, i desregulació ideològica (altrament dit, d'estricta regulació a favor dels poderosos) ha sigut sempre un debat polaritzat.

En mig del brogit del suculent negoci d’uns pocs, no fa massa temps vam haver de menjar per pa i per sal vehements defenses del lloguer turístic, identificant-lo amb la democratització del turisme, el repartiment dels beneficis crematístics, d'una imaginària “mallorquinitat” a cop d’economia col·laborativa que no tenia res de realisme i molt de màgic, però que va servir per bastir un relat que va funcionar gairebé tan bé com el realisme màgic del segle passat en l’àmbit literari i de les arts visuals. La persistència d’aquests discursos  era especialment contumaç en els àmbits del “progressisme neoliberal”. A l’altre costat ideològic, amb aplicar el lliure albir dels mercats ja en tenien prou.

De tota manera, qui veritablement ha polaritzat el debat han estat les víctimes de la gentrificació; de la pobresa laboral, habitacional i vital; dels sectors que no ens resignàrem a ser expropiats d’un dret tan fonamental com el dret de ciutat, definit per Henri Lefebvre a mitjan segle passat. “Ciutat per a qui l’habita, no per qui la visita” és, encara ara, més que un eslògan. Malauradament, va ser impossible teixir acords entre víctimes i victimaris. La veritat incòmoda sobre les conseqüències socials i ambientals del batibull del lloguer turístic “no dona vots”. Pollença n’és un exemple conspicu!

El cas és que, en els darrers mesos, sembla que visquem en l’escena de la celebèrrima pel·lícula Casablanca. Concretament, en aquella que en el Rick's Cafe Americain, on s’escolta música, es beu, i es juga amb plena complicitat, degudament retribuïda, de l’autoritat francesa, el capità de gendarmes Renaul, alhora que recull els guanys de la ruleta, crida al mig del pub: “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!”. És una de tantes meravelloses escenes de la pel·lícula. En aquest cas, per retratar el cinisme.

En aquestes estam pel que fa al debat públic entorn del lloguer turístic. A ca els meus pares solíem emprar el refrany “a bones hores, caragols” per a referir-se a opinions o decisions que arribaven tard, havent pogut arribar a l’hora que tocava. En aquest sentit, benvinguda sigui la reivindicació sindical per a la imminent negociació del Conveni d’Hoteleria de les Illes Balears de que aquest conveni s’apliqui al personal que fa feina en els habitatges de lloguer turístic. Tant de bo es converteixi en una realitat! Ara bé, deixau-me dir que “a bones hores, caragols!”. Són massa anys d’una mena d’apartheid laboral on la precarietat i la pobresa laboral són la norma, del qual no hi ha dades a conseqüència de la instauració d’un autèntic angle mort sobre les condicions de treball. Malauradament, en un exercici esfereïdor de cinisme, no s’ha volgut fer cas a experts, com ara Adrián Todoli Signes, per fer emergir tota la realitat empresarial i laboral submergida d’un sector que viu en una situació de privilegi en què tot és cera del Corpus en matèria de frau sociolaboral.

De cinisme n'hi ha molt en la campanya de les administracions contra el lloguer turisme il·legal. Això va de soi! El punt veritablement important és que aquesta obligació institucional sigui eficaç. Per a això calen, a més de recursos suficients, sancions veritablement dissuasives. Ocultar sota el compliment d’una obligació, com és perseguir les il·legalitats, un desistiment en la necessària implementació de polítiques decrecionistes del nombre de places de lloguer turístic és com cridar “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!” mentre qui crida s’embutxaca el delme del joc il·legal. Amb tot, el cas més al·lucinant que, en matèria de cinisme, supera amb escreix l’esmentada escena de Casablanca, és que ara –“a bones hores, caragols”- el president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, ha proposat que els pisos turístics siguin tractats com a negocis, la qual cosa implicaria que hagin de pagar impostos com la resta d'activitats econòmiques, incloent-hi l'IVA. A las! Fins ara no ho eren un negoci?

En qualsevol cas, tornant per un instant a la pel·lícula Casablanca, no sembla possible que amb el lloguer turístic pugui sorgir el principi d’una bona amistat amb la justícia ecosocial.