Cada cop més desigualtat

Publicat originalment a dBalears (11-09-2022)

No cal ser expert en fiscalitat per interpretar l'estadística dels declarants de l'Impost sobre Patrimoni de 2020 que, la setmana passada, publicà l'Agència Tributària. El primer any de la pandèmia de la covid-19, les Illes Balears esdevingueren més desiguals. Tampoc importa ser economista per adonar-se que l'escreix de la nostrada desigualtat social no té aturador en l'actual model de tot turisme in crescendo.

Car he citat el gremi d'economistes, potser convindria recuperar la lectura d'aquell llibret de Florence Noiville intitulat "J'ai fait HEC et je m'en excuse" -traduït a Espanya amb el títol de "Soy economista y os pido disculpas"- que, publicat el 2009, va posar tanta llum a la foscor de les opinions hegemòniques dels economistes durant l'etapa més cruel de l'austericidi, i que, dit sia de passada, hauria de ser de lectura obligatòria a totes les Facultats d'economia.

El fet és que l'Agència Tributària ens informà que a les Illes Balears en nombre total de declarants de patrimonis superiors a 700.000 € (una vegada descomptats fins a 300.000 € en concepte de primer habitatge) van ser 8.484 (el 53% homes i el 47% dones). També hi ha diferències de gènere pel que fa als nostrats superrics. Tanmateix, la dada més punyent és que aquest selecte grup de persones superriques, mentre la majoria social s'empobria, declararen un patrimoni mitjà de 3,9 milions d'euros. Un 22,1% més que el 2019!

Al llibre citat, Florence Noiville es pregunta: ¿En quina mesura hem contribuït nosaltres, les persones formades a HEC [École des Hautes Études Commerciales] París o similars, a crear aquesta màquina infernal que produeix, d'una banda, "ultrarics", i, per una altra, "treballadors pobres"? En aquests temps postpandèmics torna a ser una pregunta molt i molt escaient.

Retòrica reaccionària

Publicat originalment a dBalears (04-09-2022)

Manllevo l'encapçalament d'aquestes ratlles del títol del llibre “La retórica reaccionaria” (no em consta que s'hagi traduït al català) d'Albert O. Hirschman. Vaig descobrir aquest text en la seva edició castellana de 2020, tot i que va ser escrit com a resposta al tsunami conservador de la dècada de 1980. El fet és que sospit que, amb la pandèmia, és un llibre que va passar bastant desapercebut per a bona part de lectors i lectores potencialment interessats i interessades.

Hirschman comença descrivint les onades reaccionàries en la política occidental dels dos últims segles. La retòrica reaccionària tenia embranzida en la mesura que les polítiques progressistes avançaven en projectes igualitaris que pretenien redistribuir una mica la riquesa i el poder. Retòrica per a combatre les demandes d'igualtat davant la llei (plasmades icònicament a la Revolució Francesa), per a oposar-se al llarg del segle XIX fins al XX a l’impuls del sufragi universal, o, la més recent –des de mitjans del segle passat i que fins i tot encara dura- ofensiva retòrica contra la certa democratització de l'economia (Estat del benestar, sindicalisme, existència de sector públic empresarial…).

Tanmateix, allò fonamental és que, segons Hirschman, els conservadors utilitzen tres “tesis” retòriques per a argumentar aquestes envestides reaccionàries: la tesi de la perversitat, la tesi de la inutilitat, i la tesi del risc.

La de la perversitat sosté que, quan l'esquerra intenta produir algun canvi beneficiós, ocorre “exactament el contrari”. Els objectius esdevenen contraproduents, i opera inexorablement la denominada llei de les conseqüències no desitjades. Interpreto, doncs, que la notícia segons la qual el PSIB evita xerrar de saturació i es decanta per “gestionar l'èxit” pot ser ben bé conseqüència de l'adopció per part dels socialistes d’aquesta tesis de Hirschman .

Per una altra banda, la tesi de la inutilitat, és a dir, l'afirmació que “qualsevol suposat canvi [progressista] és, va ser, o serà en gran mesura superficial, de façana, cosmètic, i, per tant, il·lusori, ja que les estructures profundes de la societat romanen totalment intactes”, és brutal i paralitzant. Pot ser quan el conseller Iago Negueruela afirma que “la classe treballadora ‘fuig’ del debat sobre la massificació turística” estigui bastant abduït per la tesi reaccionària de la inutilitat.

Per a completar el trípode retòric reaccionari, resulta que la tesi del perill és la més complicada de resumir car adopta un enfocament molt el·líptic. És part essencial de l'estratègia de la por tan en voga actualment: Per a combatre polítiques socials, econòmiques, ecològiques, d'igualtat, de drets humans, avanços civils… la retòrica reaccionària sosté que un “canvi proposat, encara que potser és desitjable en si mateix, implica costos o conseqüències inacceptables d'un tipus o un altre”. És a dir, la possibilitat d'avançar cap a una societat amb justícia social i ecològica de debò posa en perill tot allò que ja hem aconseguit.

Hom diria que, seguint Albert O. Hirschman, a la política turística de les Illes Balears hi ha, conscientment o inconscientment, massa consemblances amb la retòrica reaccionària. Així ens va!

Però, és possible una retòrica governamental progressista? És clar que sí! Posem com a exemple el  celebrat fil a Twitter que, el recent  2 de setembre, feia el president de Colombià, Gustavo Petro, i que començava així: “No entiendo como en las facultades de comunicación social no se esté enseñando el gran debate del mundo de hoy: la crisis climática y la creencia absurda en un modelo de crecimiento lineal en un planeta finito”.  

 

Salaris, inflació i... neoliberalisme

Publicat originalment a dBalears (28-08-2022)

Serge Halimi, el director de "Le Monde diplomatique", a l'editorial d'aquest ja a punt d'acabar agost, ens recorda que el fet d'atribuir totes les dificultats del moment a una sola raó és un costum antiquíssim. Halimi, molt perspicaçment, afirma que això ja es practicava a l'antiga Roma, i posa com a exemple que, en aquella època, Cató el Vell concloïa cadascuna de les seves diatribes, sobre qualsevol assumpte, reclamant la destrucció de Cartago. Ves per on, l'equivocat costum de donar la culpa de tot a una sola raó és de la màxima actualitat. A tall d'exemple, la culpa de la inflació desfermada ara no la té Cartago, però la té la invasió russa d'Ucraïna.

Amb l'actual estirabot dels preus, la qüestió salarial (salari mínim inclòs) s'ha situat al centre del debat polític d'aquest final d'agost, i segurament continuarà els mesos vinents. Les declaracions públiques de la vicepresidenta segona i ministra de treball i economia social espanyola, Yolanda Díaz, alineant-se amb els sindicats, apuntant a un augment del salari mínim per sobre del 60% del salari mitjà, i atacant al president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, per bloquejar la negociació col·lectiva són fets rellevants en aquest debat que em sembla molt escaient.

En l'actual situació sociopolítica, o s'afronta la qüestió salarial amb lògica de confrontació social, o s'accentuen amb escreix els riscos d'una altra volta de rosca a la devaluació salarial crònica des de, diguem-ho sense embuts, el triomf del neoliberalisme. Li diran "moderació salarial", "pacte de rendes", "repartiment dels sacrificis"... Fins i tot, no descarteu l'aparició d'un nou eufemisme per a fer passar bou per bèstia grossa. Tanmateix, la bèstia grossa és la pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris de les classes treballadores sense contenció dels beneficis empresarials, i la retribució d'accionistes i de directius empresarials des de fa algunes dècades.

Òbviament, aquesta dinàmica no ha començat amb la covid-19 ni amb la invasió d'Ucraïna. Ve de lluny. Ve, a tall d'exemple, de la fi de l'échelle mobile a França, és a dir, de l'eliminació de la indexació salarial sobre els preus que es remunta a 1982, quan François Mitterrand i el seu ministre Jacques Delors es plegaren a les exigències patronals; de l'eliminació de l'scala mobile italiana el 1984 pel socialista Bettino Craxi; del fet que en les darreres dècades la taxa d'afiliació als sindicats als Estats Units d'Amèrica s'hagi reduït al voltant del 10%, i, com a conseqüència, s'hagin disparat els salaris dels directius i s'hagin estancat els dels treballadors i treballadores. En el Regne d'Espanya no ha existit mai formalment ni legalment la indexació salarial automàtica segons la inflació -això ha sigut, i encara ho és, un privilegi de les classes rendistes i d'alts directius empresarials-. Val a dir que els "Pactos de la Moncloa" de 1977 significaren la renúncia a tenir-ne.

En fi, si de cas hi ha una sola raó per a la depreciació salarial global aquesta és el neoliberalisme globalment triomfant. És causa d'allò que el 2002 Margaret Thatcher contestà en preguntar-li quin havia sigut el seu assoliment polític més preuat. Com és sabut, respongué: "Tony Blair i el nou Laborisme. Obligarem els nostres rivals a canviar les seves posicions".

Aquesta és una veritat -la no garantia de capacitat adquisitiva dels salaris- invisibilitzada durant la llarga etapa de baixa inflació. Però, tornant al present i a tocar setembre i en incitar-se formalment el nou "curs polític", ben segur entrarem en precampanya electoral. Tant de bo la rellevància de la qüestió salarial en el funcionament dels ascensors social, desigualtats, i precarietats vitals no esdevingui en un episodi únicament de xerrameca declarativa, en quelcom que podríem anomenar un angle mort en l’àmbit del conflicte social.