Publicat originalment a dBalears (20-09-2026)
El dimarts de la
setmana passada vam conèixer una notícia força important: l'Índex de Preus de
Consum (IPC) a les Illes Balears va pujar fins al 4,4% a l'agost respecte a un
any abans, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Val a dir
que l'objectiu macroeconòmic de l'ortodòxia econòmica és que aquest indicador no
superi el 2%, però això són figues d'un altre paner. Ara m'interessa
reflexionar sobre si cal o no repensar la utilització de l'IPC.
Per començar,
anotem que l'IPC és, sens dubte, un dels indicadors econòmic més coneguts i
populars. Formalment, l'IPC té com a objectiu proporcionar una mesura
estadística de l'evolució del conjunt de preus dels béns i serveis que
consumeix la població. És una dada d'especial importància en els càlculs
macroeconòmics car la inflació es calcula mesurant la variació percentual de
l'IPC. Ara bé, allò que per a aquestes ratlles més interessa és la repercussió
que té l'IPC en les condicions de vida de les persones perquè, entre altres
coses, és determinant -o si més no referència obligada- per a l'actualització
dels salaris, pensions, prestacions socials, determinades taxes i preus
públics, etc.
La popularitat de
l'IPC és, potser, inversament proporcional al coneixement de la metodologia per
al seu càlcul. Bàsicament és la següent: la mostra estadística es fa només en
un total de 177 municipis del conjunt de l'Estat espanyol (dels quals 4
pertanyen a les Illes Balears: Palma, Inca o Manacor, Ciutat d'Eivissa i Maó),
i, per diversos mètodes, s'analitzen les variacions de preus d'un total de 487
articles que, alhora, s'agrupen en 13 sectors als quals se'ls assigna una
ponderació. Aquests grups, i les respectives ponderacions, són els següents:
Alimentació i begudes no alcohòliques 17,41%; begudes alcohòliques i tabac
3,51%; vestit i calçat 3,58%; habitatge 12,26%; mobles i articles de la llar
4,74%; sanitat 5,23%; transport 15,47%; informació i comunicacions 3,75%;
activitats recreatives, esport i cultura 7,48%; serveis d'educació 1,61%;
restaurants i serveis d'allotjament 17,03%; assegurances i serveis financers
2,27%; i cura personal, protecció social i béns i serveis diversos 5,67%. És a
dir, a tall d'exemple, en plena crisi residencial (causa important de pobresa
relativa), les despeses d'habitatge només tenen un pes del 12,26% en el
resultat de l'IPC; o en l'espiral de creixement dels preus d'alimentació els
aliments només pesen un 17,41%. Sens dubte són ponderacions fortament
desacoblades de la realitat de la pujada de preus.
Com l'evolució de
l'IPC és la referència per a l'actualització de salaris, pensions, i altres
prestacions socials monetàries, els desacoblaments abans esmentats provoquen
una pèrdua de la capacitat adquisitiva real, una minva que, en moltes ocasions,
empeny a les persones i famílies a creuar el llindar de risc de pobresa. Cal,
idò, repensar la utilització de l'IPC . Com a indicador macroeconòmic necessita
un reajustament de les ponderacions dels productes, i pel que fa a les
repercussions sobre els pressupostos familiars convé transitar envers els
salaris de referència -com el que
va calcular la Fundació Intercoopera per a CCOO de les Illes Balears- que
són imprescindibles per a una vida digna sense risc de pobresa.
Mentrestant, per a
saber quant han crescut els preus, fixar-vos més en els comptes del
supermercat, la pujada del lloguer, les despeses de la comunitat de veïns i
veïnes, la benzinera, etc. i no tant en
l'IPC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada