Un lideratge que no pot quedar silenciat

Publicat a dBalears (16-10-2022)

He esperat gairebé tres mesos a comentar les dades de la Seguretat Social del primer semestre de 2022 referides als permisos per naixement i cura de menors (el que abans en dèiem permisos de maternitat i paternitat) i d'excedències per a cures de familiars. Esperava que ho fes alguna d'aquestes autoritats nostrades que són tan rabents per a bravejar del lideratge de les Illes Balears en qualsevol dels indicadors considerats importants pel mainstream neoliberal. Quan vaig constatar -sense cap sorpresa- que l'establishment de les dades socioeconòmiques havia obviat –mai de mai l'han comentat- qualsevol valoració d'aquestes dades, em vaig donar un poc més de temps per a veure si des de l'àmbit de les polítiques públiques autonòmiques d'igualtat, és a dir, la Conselleria de Presidència, Funció Pública i Igualtat, o l'Institut Balear de la Dona, en feien, si més no, cinc cèntims. Però, fins allà a on jo estic assabentat, tampoc han dit res.

Doncs, com supòs que hi ha un absolut desinterès polític-institucional per aquest assumpte, vet aquí un comentari d'aquestes dades perquè no quedi silenciat un lideratge que, a parer meu, si es manté, té moltíssima importància i interès.

Abans de comentar la dada que ens situa a Balears com a líders, s'escau fer referència que durant els primers sis mesos d'enguany s'han concedit un total de 6.169 prestacions per a les persones que gaudeixen o han gaudit de permisos per naixement i cura de menors. Hi ha bastant paritat pel que fa al progenitor que sol·licità el permís, tot i que el 52% són permisos sol·licitats pel segon progenitor. En qualsevol cas, hi ha una considerable progressió en la participació dels pares en aquests permisos. Sembla evident que el progrés en la corresponsabilització de les cures dels nounats és un èxit de les polítiques implementades en aquesta matèria en els darrers anys, tot i que queda molt per fer. Per exemple, ampliar el temps de permís de les mares que fa anys i panys està congelat en les setze setmanes.

Ara bé, el punt veritablement sorprenent són les dades d'excedències per a cures de familiars: A Balears en el primer semestre d'enguany s'han sol·licitat un total de 570 d'aquestes excedències, de les quals el 79% són per a dones i el 21% restant per a homes. Certament, es manté la gran feminització d'aquestes prestacions per a treballs de cures, i, tanmateix, el fet és que amb aquest 21% per a homes, Balears lidera el rànquing autonòmic de participació percentual masculina. La segueix, amb un 20%, Canàries, i, a gran diferència, la resta de comunitats autònomes. La participació masculina en aquestes excedències en el conjunt de l'estat és només del 13%.

Veurem quina és l'evolució en els trimestres vinents, però són dades provisionalment positives que s'havien de comentar. Queda fet¡

 

Defensar les pensions, indesinenter!

 

Publicat originalment a dBalears (09-10-2022)

"El futuro es un país extraño" és el premonitori títol d'un llibre del mestre Josep Fontana, editat a principis de 2013, en el que fa una reflexió sobre la crisi social de començaments del segle XXI. A la pàgina 62 del llibre es pot llegir: "Uno de los objetivos más importantes de este asalto a los derechos sociales es el que se refiere al sistema de pensiones". Tot citant al professor de la Universitat de Massachusetts, Gerard Epstein, Fontana explica que l'esmentat assalt no ho és per raons pressupostàries, sinó per a posar als treballadors i treballadores en mans dels bancs i dels sistemes privats de pensions. Cada cop que record aquest paràgraf no puc evitar pensar en les polítiques que aplica el ministre espanyol d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá.

El desitjat botí de l'assalt és, dit sia de passada, estratosfèric: Segons la nòmina del proppassat setembre l'import total de les pensions del Regne d'Espanya va ser de 10.867.048.776,94 €. Pel que fa al total de pensions pagades a les Illes Balears la despesa del mes passat va ser de 205.252.639,50 €. Com se sap, el grup de pensionistes més gran és el de persones jubilades, i, per tant, també ho és la despesa (7.871.488.158,96 € i 154.044.377,33 € pel que fa, respectivament, al conjunt de l'Estat i a les Illes Balears).

Sembla que, en matèria de pensions públiques –i d'altres assumptes-, la possible tria sigui únicament una mena de "o ensurt o mort". És a dir, entre les retallades a cop de destralades de les dretes, o el seu deteriorament menys brusc, emperò incessant, que practica el Sr. José Luis Escrivá que, no s'oblidi, és ministre del "Gobierno más progresista de la historia".

El moviment de pensionistes, contradient aquesta maleïda disjuntiva del "mal menor", ha popularitzat l'eslògan "Governi qui governi, les pensions es defensen!". Ara i aquí, això passa per: a) paralització dels mal anomenats Plans de Pensions d'Ocupació, que, veritablement, són un autèntic "Cavall de Troia" per avançar sigil·losament en la privatització; b) la desaparició de la bretxa de gènere en les pensions, una qüestió inajornable per a un Gobierno que es reclama feminista; c) aportar transparència a la situació financera del sistema públic de pensions. En aquest sentit, és incomprensible que el Gobierno de España dilati, incomplint la llei, l'auditoria de la Seguretat Social; i d) garantir la capacitat adquisitiva de totes les pensions. Això és fonamental en l'actual situació d'inflació desbocada. I no val fer trampes! Per molt que ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa, en 2021 perderen un 3% de poder adquisitiu de debò, i tot indica que -diguin el que diguin els aparells mediàtics i propagandistes dels poderosos- en 2022 l'empobriment real de les pensions públiques encara serà més gran.

En el llibre abans esmentat, Josep Fontana ens advertia que les conquestes socials guanyades en dos segles de lluites col·lectives no estan garantides. Que, en alguns casos, caldrà tornar-les a guanyar, i, en altres, resistir per a què no ens les furtin. I a sobre –això és importantíssim- haurem de fer-ho "amb mètodes nous, perquè les classes dominants han après a neutralitzar els que usàvem fins ara".

Aquesta és la importància de la mobilització del moviment de pensionistes. Una mobilització a vegades capil·lar (recollida de signatures als carrers, etc.), i, en altres ocasions, més vistosa, com ara la manifestació del 15 d'octubre a Madrid, amb presència d'organitzacions de pensionistes de tots els pobles de l'estat espanyol. Aquest és el camí: Indesinenter, és a dir, sense aturar-se, incessantment, en defensa de les pensions públiques!

Protofeixisme

Publicat originalment a dBalears (02-10-2022)

La victòria electoral a Itàlia de la coalició de les dretes -totes elles extremes-, encapçalada per Giorgia Meloni, la líder de Fratelli d'Italia, és un contundent toc d'atenció als demòcrates d'Europa. Potser és arribat el bon punt de pensar en el clam de Boaventura de Sousa Santos: "Esquerres del món, Uniu-vos!". Val a dir que si el passat cap de setmana a Itàlia s'hi hagués pogut votar a una coalició de, diguem-ne, centreesquerra, la història seria una altra. L'avanç de les forces de la reacció fan que en aquest context específic, citant al sociòleg portuguès, "les forces d'esquerra han de ser més humils i, alhora, més ambicioses" i, a parer meu,  fer polítiques transformadores de debò.

En qualsevol cas, d'allò que, veritablement, volia reflexionar és sobre el perillosíssim blanqueig de l'extrema dreta. Sense complexos, la maquinària mediàtica dretana que, dit sia de passada, és l'única que és de masses, ha presentat la tríada Meloni-Berlusconi-Salvini com de centredreta. La poca vergonya d'aquest aparell ademocràtic de mitjans de comunicació és un gran perill per a les democràcies.

La formula blanquejadora de l'establishment és molt senzilla: Neoliberalisme a balquena, i atlantisme sense embuts. Amb això ja tenim centrada (sic) a la interracial reaccionària. Si, a sobre, al beuratge blanquejador s'hi afegeixen algunes exquisideses terminològiques sobre l'exactitud històrica de definir com a feixista a l'extrema dreta actual, la cosa queda arrodonida del tot.

Potser, doncs, que, per superar les disquisicions terminològiques, sigui útil adoptar el terme "protofeixisme" que hom pot definir succintament com un moviment o programa polític que tendeix o imita el feixisme. Així, ens entendrem tots i totes si sostinc que en l'actual moment històric els descontents i les pors de les majories socials les capitalitza el protofeixisme. Per combatre'l cal implementar polítiques que esvaeixin els descontentaments, i que substitueixin les pors per certeses sustentades en drets incondicionals. Mentrestant, s'han de dir les coses pel seu nom: la veritat incòmoda és que per aquestes contrades la dreta popular està cada cop més contaminada de protofeixisme.

Rob Riemen, en el llibre Per combatre aquesta època, explica amb tots els ets i uts els mecanismes d'auto blanqueig del feixisme actual -del protofeixisme--. En aquest sentit, no es pot menystenir la pluja fina de missatges com ara "no som feixistes perquè som un partit per la llibertat!", o "nosaltres no som feixistes, l'islam és feixista!", "no som feixistes perquè som pro jueus!". El cas és que, com ens adverteix Riemen, "el retorn del feixisme sempre és possible però, [i això és el punt veritablement important] mai no és inevitable".

Corol·lari: Podem barrar el pas al protofeixisme. Tenim, en paraules d'Albert Camus (Cartes a un amic alemany), "... el deure d'afirmar la justícia per lluitar contra la injustícia eterna, generar felicitat per protestar contra l'univers de la desgràcia".