divendres, 3 de setembre del 2010

Tardor socialment calenta

La Patrona 2010: S’acaba l’estiu i la tardor serà socialment conflictiva.
Foto: rafelborras, estiu 2010
S’ha acabat l’estiu. No ha estat un mes d’agost “normal”, ans al contrari. Els tràmits parlamentaris al Congrés dels Diputats (i Diputades) i al Senat per a l’aprovació de la reforma laboral han continuat nogensmenys els calors estiuencs. Fins que no hi hagi una aprovació definitiva no comentaré res més sobre els continguts concrets d’aquest devastador atac al Dret laboral, però encara que aquest assumpte de la modificació d’elements claus del funcionament del mercat laboral sigui el motiu principal de la vaga general del proper dia 29 de setembre, n’hi ha d’altres que s’afegeixen a l’escalfament social de la tardor. Al meu parer, els més importants són:

La qüestió de la fiscalitat: El Govern d’Espanya ho té molt mal de fer per aconseguir la “quadratura del cercle” de negociar uns Pressupostos Generals de l’Estat amb la dreta (PNV, CC, CiU...) i alhora satisfer la mica d’equitat que li demana l’esquera política i social, singularment els sindicats convocants de la vaga. El que pareix segur és que hi haurà canvis a la política fiscal de ZP perquè la immobilitat actual és insostenible. No cal menystenir opinions com la del diari EL PAÍS, el qual, en el seu editorial del passat 23 d’agost deia: “Claro que será necesario subir los impuestos, entre otras razones porque este Gobierno los ha bajado mucho, incluso suprimiendo sin que nadie se lo pidiera alguna figura tributaria como el impuesto de patrimonio” Significatiu, no?

Els retalls en protecció de les persones en atur: És probable que la modificació de la nova pròrroga del programa temporal de protecció per desocupació i inserció (PRODI) sigui un senyal de noves restriccions. Cal recordar que avui dia per cobrar els 426 euros al mes, les persones aturades amb edats entre els 30 i els 45 anys només hi tindran dret si tenen “responsabilitats familiars”. Aquesta nova condició és profundament reaccionària (fins ara això de les “responsabilitats” o “càrregues” familiars era un concepte molt estimat per la dreta) i és una passa enrere en el propòsit progressista de garantir a la gent drets de protecció social en funció de les necessitats de cadascú. Aquesta restricció agreujarà les necessitats de cobertura social de les persones aturades de llarga durada. La prestació del PRODI té una durada màxima de sis mesos i no és acumulable, és a dir, qui ja l’ha cobrada una vegada no la pot tornar a cobrar, la pròrroga és exclusivament per nous necessitats i per a noves necessitades.
Fins ara el Govern d’Espanya havia ajustat el pressupost de la protecció d’atur a la normativa vigent contràriament a allò que havien fet altres governs i es canviava la normativa –amb els retalls que calien- per ajustar-la al pressupost. Els debats sobre la major o menor exigència cap a les persones aturades perquè facin cursos de formació o hagin d’acceptar determinades ofertes de feina serien una discussió d’estults si no fos perquè, en altres ocasions, ha estat la preparació a les retallades. El que fa falta és més recaptació d’impostos garantint que pagui tothom, que els que més tenen paguin més i garantir unes prestacions dignes i suficients a les víctimes de la crisi.

I les pensions: El retard de l’edat legal mínima de jubilació té, cada vegada, menys arguments per ser aplicada amb acord del “Pacto de Toledo”. Avui per avui quasi tothom –amb la significativa excepció del Ministre de Treball i Immigració- coincideix que el que cal fer per garantir la sostenibilitat del sistema públic de pensions en un horitzó demogràfic complicat és: 1.- Impulsar mesures per fer coincidir l’edat de jubilació real amb la legal (a l’any 2009 el 41% de les persones que es jubilaren no tenien els 65 anys) i 2.- Millorar molt els incentius per a la prolongació voluntària de la vida laboral més enllà dels 65 anys. El que sembla garantit és que una imposició governamental sobre aquesta qüestió seria un incendi social de magnitud considerable. Hi ha altres coses discutibles, com ara l’ampliació del període per al càlcul de la base reguladora de les quanties de les jubilacions o les pensions de viudedat del segle XXI... Però jubilació als 66 o 67 anys, ni de conya!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada