dimecres, 31 de juliol de 2013

Salaris que apunten a una societat dual

Publicat avui a Diario de Mallorca


Sembla evident que la devaluació salarial és un element important de les polítiques d’austeritat autoritària, de l’austeritat mal entesa que l’assimila a retallades de l’Estat del benestar, i autoritària per que és imposada per poders no democràtics i provoca una greu iniquitat social. En el cas de l’Estat espanyol i de les Illes Balears aquesta aturada dels “ascensors socials”, via devaluació dels salaris, s’apreciarà amb més claredat quan es disposi de les dades de l’any 2012 i, especialment, del 2013 perquè la darrera reforma laboral tindrà un fort impacte en la disminució dels salaris.

No obstant, ja hi ha sòlids símptomes que ens permeten albirar una societat dual en matèria salarial, al manco això és el que s’observa a l’enquesta anual d’estructura salarial de l’any 2011 que l’INE ha publicat fa unes setmanes. Aquesta estadística és la millor font per a conèixer l’evolució i també l’estructura salarial del conjunt del regne d’Espanya i de cada una de les comunitats autònomes. Per això —malgrat que la complexitat de l’operació estadística provoqui que les dades ens arribin amb un considerable retard— la Fundació Gadeso no ha volgut desaprofitar aquesta avinentesa per fer el número 20 de la seva publicació digital Temes socioeconòmics Gadeso que, en aquesta ocasió, ha titulat “Salaris en crisi” i que està disponible aquí.

Val a dir que les informacions més rellevants que hi trobareu son les següents: a) En el quadrienni 2008-2011 els salaris del conjunt d’Espanya tenen un creixement del 4,6% i en el cas de Balears del 4,7% (passen de 21.883 euros a 22.899 euros i de 20.388 euros a 21.351 euros, respectivament). b) La pèrdua de capacitat adquisitiva és del 3,9% en el conjunt d’Espanya i del 3,0% a les Illes Balears. c) Els salaris mitjans al conjunt de l’Estat són entorn a un 7% superiors als salaris illencs. d) La diferència entre els salaris illencs més alts i els més baixos és d’un 13,9% i d’un 11,6% al conjunt de l’Estat (en qualsevol cas, sembla poca diferència si és pren en consideració que, segons l’autoritat bancària europea, 125 banquers espanyols guanyen més d’un milió d’euros a l’any). e) Les persones que treballen a la indústria a Balears tenen un salari anual mitjà que supera en un 17,3% a les que treballen al sector de la construcció, i en un 10,5% a les que ho fan al de serveis. f) En 2011 les dones cobren un salari inferior en un 16,4% al dels homes (per cert, aquesta dada té molt a veure amb el major nivell de desigualtat en l’àmbit del treball a Espanya en relació a la Unió Europea (UE), que acaba de posar de manifest l’índex d’igualtat de gènere de la UE). g) Les persones amb contractes temporals cobren un salari de més d’un 21% manco que aquelles que tenen contractes indefinits. h) Les persones menors de 25 anys tenen un salari un 43,1% inferior a les de major edat en relació al salari anual global. i) Les persones estrangeres cobren uns salaris entorn al 30% més baixos que les persones espanyoles.

Més enllà d’aquestes dades que, insisteixo, són prèvies a la radical devaluació salarial que ens ve a sobre, sembla que hi ha suficients evidències històriques que corroboren que una estratègia de guanyar competitivitat sobre la baixada dels costos laborals no és sostenible a mig i llarg termini. Ans al contrari, les societats amb models de creixement que han combinat moderació salarial amb moderació dels beneficis empresarials i generació d’ocupació, són les que tenen èxit en el guany de competitivitat sostinguda en el temps. Hom podria afirmar, sense massa risc a equivocar-se, que les societats amb escassos estàndards de consum, amb menys possibilitats d’ascens social i amb les classes mitjanes en permanent crisi són societats poc competitives en el món globalitzat.

En aquesta direcció, em permetran l’atreviment de fer dues reflexions finals i d’ expressar un desig. La primera reflexió és que, al meu parer, la moderació salarial pactada i equitativa ha estat una de les senyes d’identitat de la democràcia espanyola de les darreres dècades. La segona té a veure amb l’evident conveniència de que els poders públics incentivin el diàleg social en matèria de fixació de salaris i que promoguin autèntiques polítiques d’igualtat.

I el desig: tot i saber que “el temps és com la mula, i que no recula” i que altres temps no tornaran, no em puc estar d’enyorar que l’actual pensament econòmic ortodox dominant faci alguna reflexió semblant a aquesta: “Una sociedad menos desigual, con mejor distribución de la renta y su riqueza no se consigue desde la pasividad, ni siquiera, como prueba el propio ejemplo de la sociedad española, desde el desarrollo. Se precisa una política económica que incluya este objetivo cómo propio y trate de alcanzarlo con una meditada estrategia servida con perseverancia” (Fuentes Quintana, 1978). Al cap i a la fi, quan parlam de devaluació salarial parlam d’augmentar les desigualtats, aprofundir en la dualització social i restar democràcia de debò.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada