divendres, 25 d’abril de 2014

40 anys després d’aquell 25 d’abril a Portugal

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade ...

Sembla mentida el rapit que passa el temps. Avui ja fa 40 anys d’aquell 25 d’abril de 1974 en que esclatà la Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). A les 00:20 hores de la matinada, "Grândola, Vila Morena" sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava que s’havia iniciat l'alçament dels oficials intermedis de la jerarquia militar portuguesa agrupats entorn del Moviment de les Forces Armades. Els fusells amb un clavell vermell en el canó donaren la volta al món. Per a la lluita antifranquista va ser alguna cosa més que una bona i emotiva fotografia...


El quaranta aniversari del 25 d’abril portuguès  es commemora amb els inspectors de la Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) a Lisboa. La presència dels “homes de negre”, inspeccionant si la dosi de sofriment és suficient o si, per contra, s’ha d’augmentar la ració del verí de l’austeritat neoliberal, és una perfecta metàfora del que significa l’actual majoria política a la UE. Una metàfora que hauria de servir perquè la ciutadania del sud europeu diguéssim, el pròxim 25 de maig, “prou!”. Sempre paga la pena votar, i en aquestes eleccions europees ho paga molt votar contra la troica, i a favor del model democràtic i social europeu. Si em permeten una altra metàfora, els diré que, vot a vot, hauríem d’exigir una mena de política de les Tres D: “Democratitzar, Descolonitzar i Desenvolupar” (La política que anuncià la Junta de Salvació Nacional presidida per António de Spinola el mateix 25 d’abril de 1974).


Les notícies que m’arriben de Portugal no són massa esperançadores en quant a aconseguir donar un tomb a la situació política actual.  La fragmentació de l'espai progressista, més o menys contrari a l’ austericidi, sembla un mal endèmic. Però hi ha moviments en la direcció de sumar. El mateix Mário Soares -el socialista dues vegades Primer Ministre, dues vegades President de Portugal, i una sòlida veu contra la dèria de ‘austeritat neoliberal- impulsa moviments unitaris “excepcionals” per a situacions “excepcionals”; el dirigent del Bloco de Esquerda, João Semedo, no s'està de declarar que a l’àmbit de l’esquerra portuguesa “existeix una diferència entre les divergències de les diferents direccions i les de les bases, que no són tantes”; o el dirigent socialista, Eduardo Ferro Rodrigues, no té manies d'afirmar que la situació del país és tan greu que ell advoca perquè el PS elabori un programa tan ampli que pugui servir de paraigües per a moltes formacions: ”Hauria de ser simple, que rebutgi l'austeritat però prou obert perquè puguin adherir-se uns altres”. “No n’hi ha prou amb l'alternança. És necessària una convergència. La democràcia no aguanta altres 20 anys d'austeritat...”. Alguna cosa es mou.

En un discurs de commemoració del Dia Internacional dels Drets Humans, el premi Nobel José Saramago, digué:


 “Alguien no está cumpliendo su deber. No lo están cumpliendo los Gobiernos, ya sea porque no saben, ya sea porque no pueden, ya sea porque no quieren. O porque no se lo permiten aquellos que efectivamente gobiernan, las empresas multinacionales y pluricontinentales cuyo poder, absolutamente no democrático, ha reducido a una cáscara sin contenido lo que todavía quedaba del ideal de la democracia. Pero tampoco estamos cumpliendo con nuestro deber los ciudadanos que somos. Nos fue propuesta una Declaración Universal de Derechos Humanos y con eso creímos que lo teníamos todo, sin darnos cuenta de que ningún derecho podrá subsistir sin la simetría de los deberes que le corresponden. El primer deber será exigir que esos derechos sean no sólo reconocidos, sino también respetados y satisfechos. No es de esperar que los Gobiernos realicen en los próximos cincuenta años lo que no han hecho en estos que conmemoramos. Tomemos entonces, nosotros, ciudadanos comunes, la palabra y la iniciativa. Con la misma vehemencia y la misma fuerza con que reivindicamos nuestros derechos, reivindiquemos también el deber de nuestros deberes. Tal vez así el mundo comience a ser un poco mejor.”

Disculpin una cita tan llarga, però recordar aquestes paraules pronunciades un desembre de 1998, m’ha semblat la millor manera per a commemorar el 25 d’abril d’engany. Quanta saviesa tenia el mestre Saramago!



Publicat a El Periscopi (25.04.14) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada