A la carta que, amb data 6
d’abril de 2016, el ministre en funcions Cristóbal Montoro va enviar a la
consellera d'Hisenda i Administracions Públiques del Govern de les Illes
Balears es pot llegir: “El incumplimiento
del plan de ajuste da lugar a la aplicación de las medidas coercitivas de los
artículos 25 y 26 de la Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de estabilidad
presupuestaria y sostenibilidad financiera … En cumplimiento, por tanto, de lo,
previsto en el artículo 25.1 de la Ley orgánica 2/2012, de 27 de abril, esta Comunidad
Autónoma ha de aprobar en el plazo de 15 días, a contar desde la recepción de
esta carta, la no disponibilidad de créditos y efectuar la correspondiente
retención de créditos que garanticen el cumplimiento del objetivo de
estabilidad presupuestaria establecido”.
És a dir, per la via del “ordeno
y mando” -però també com a conseqüència d'una legislació absolutament
recentralitzadora-, s'ordena a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears
l'aplicació de noves retallades. Una vegada descodificats els eufemismes de la
burocràcia madrilenya, el que Montoro li ordena fer a Catalina Cladera és un
ajust dels comptes autonòmics que podria tenir, a tall d’exemple, les següents
conseqüències: que l'acord amb la comunitat educativa, que va permetre
desconvocar la vaga educativa indefinida, se'n vagi en orris; que les llistes
d'espera hospitalàries siguin més llargues; que els centres de salut tornin a
tancar les tardes; que es privi a la gent malalta d'algun fàrmac que els permet
viure amb certa qualitat de vida o, fins i tot, seguir amb vida; que els
immigrants “sense papers” siguin privats una altra vegada del dret a la sanitat
publica; que es torni a retardar l'atenció a les persones en situació de
dependència; que la recentment aprovada Renda Social Garantida sofreixi algun
retard en la seva posada en pràctica; o que es tornin a paralitzar les
Polítiques Actives d'Ocupació autonòmiques. Del magre pressupost de la CAIB no
hi ha per on retallar, si no és ficant les estisores als drets socials bàsics
de gran part de la ciutadania. Dit sense embuts: Cal rebel·lar-se contra aquest
intolerant atac a la nostra feble capacitat d'autogovern.
Independentment de l'opinió que
es tingui sobre els objectius de dèficit del Regne d'Espanya, imposats per les
polítiques d'austericidi europeu -la meva és que és una política econòmicament
ineficient i catastròfica per a la gent no rica, i fantàstica per als bancs i
les elits molt riques-, el que és indiscutible és que la distribució d’aquests
objectius entre Administració Central i Comunitats Autònomes es fa únicament
amb criteris ideològics: Centralització i deteriorament de l'Estat de l'Estat
del Benestar. Dins de la il·lògica de l'anomenada “estabilitat pressupostària”
el racional, des d'un punt de vista econòmic i social, seria un repartiment
diferent d'aquests objectius de dèficit. L’Administració Central s’hauria
d’estrènyer més el cinturó. Però, clar, això obligaria al Govern d'Espanya a,
entre altres coses, fer alguna retallada en despeses militars, comptabilitzar
d'una altra manera els costos del rescat bancari, o, deixar de fer regals a
costa de les cotitzacions a la Seguretat Social.
En fi, l’única resposta digna és
rebel·lar-se, organitzar la “rebel·lió de les conseqüències”. A més
d'espoliar-nos i donar-nos un tracte colonial, se'ns pixen a sobre i Montoro
ens vol fer creure que plou.
Publicat originalment a dBalears (11-IV-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada