dilluns, 10 d’octubre de 2016

Límits


"És que, per ventura
podeu comprar els bisons
quan ja n'heu mort el darrer?"


El manifest #SenseLímitsNoHiHaFutur ha tingut un suport molt important en la societat de cadascuna de les Illes Balears i Pitiüses. Com a signant d'aquest, m'han arribat propostes per seguir aprofundint en aquesta reflexió i articular una opinió molt plural -i que pot ser majoritària-, si volem preservar la qualitat de vida, progressar en justícia social, i no perdre, gairebé definitivament, la identitat.
Ha provocat, també, reaccions curioses, i, diguem-ho així, reaccions "despistades". Entre les primeres destacaria les d'alguns thinks tanks locals d'orientació socialdemòcrata, sobiranista, i ecosocialista que s'entossudeixen a no parlar de "decreixement" a l'hora de pensar alternatives a la situació actual. Atenint-me a la tradició del discurs econòmic de sobiranistes i socialdemòcrates, aquesta reacció em sembla bastant normal. No m'ho sembla, emperò, en el cas de l'espai ecosocialista. Hom esperaria -i desitjaria- que l'ecosocialisme illenc fes, si més no, pedagogia del concepte de decreixement.
Entre les reaccions que he denominat "despistades" les que més m'han cridat l'atenció han estat, d'una banda, la de la Presidenta Francina Armengol que, en seu parlamentària, no s'ha estat de proposar no posar límits, i apostar, en el seu lloc, per mesures per "corregir excessos" (sic). I, d'altra banda, la del secretari general illenc de CCOO que, a Diari de Mallorca, signa un article en el qual sembla voler confrontar els limitis amb la sostenibilitat (sic).
Crec que en aquestes reaccions hi ha molt de "mirar-se el melic", i d'un cert temor a l'abordatge de l'avaluació dels costos socials, i de les necessàries propostes per a la seva minimització, que implica qualsevol transició d'un model que, per a què segueixi funcionant, necessita créixer sense límits, a un model que, a més del PIB, tingui en compte les limitacions físiques de creixement d'una de les regions amb la taxa de turistització més elevada del planeta.
Negar que el creixement, tal com ho coneixem ara mateix, té límit, és "mirar-se el melic". Per què dic això? Doncs perquè supòs que, d'alguna manera, contribuirem des d'aquestes illes a la superació dels límits planetaris. Certament es pot ser, a l'estil d'aquell cosí de Rajoy que negava el canvi climàtic, o dels poderosíssims lobbys turbocapitalistes, "negacionista" de tals limitis. Però la veritat -avançada fa anys en el text "Nosaltres som una part de la Terra. Missatge del Gran Cabdill Seattle al President dels Estats Units d'Amèrica l'any 1855", un fragment del qual encapçala aquestes línies- és una altra.
A tall d'exemple, el passat 8 d'agost, l'organització Global Footprint Network va informar que aquell dia vàrem acabar de consumir tots els recursos de la Terra per aquest any. I, per la seva banda, el poc sospitós d'ecologista radical Banc Mundial, en l'edició de 2016 dels Indicadors Indicadors del Desenvolupament Mundial (WDI), afirma que si es compleix el pronòstic que l'any 2050 la població mundial arribarà a 9.600 milions de persones, es necessitaran prop de tres planetes Terra per proporcionar els recursos naturals que permetin mantenir l'actual estil de vida de la humanitat. És clar que hi ha límits!
En qualsevol cas, sóc de l'opinió que és possible ampliar socialment i políticament el consens entorn de les idees del manifest #SenseLímitsNoHiHaFutur. Per avançar en aquesta direcció, potser seria útil:
Primer parlar menys de "sostenibilitat" que, ens agradi o no, és un concepte que ens han furtat els neoliberals productivistes i extractivistes, i, per contra, reflexionar més en clau de model econòmic estacionari. És a dir, del que equilibra els fluxos d'entrada i sortida de recursos materials i energètics, i té en compte, per tant, les limitacions físiques del planeta (i de cadascuna de les nostres illes), l'impacte dels éssers humans, i la seva petjada ecològica.
Segon: Tenir molt present la següent reflexió que ens va deixar el mestre Manuel Sacristán: "... caldria entendre que un programa socialista no requereix avui (potser no ho va requerir mai) primordialment desenvolupar les forces productiu-destructives, sinó controlar-les, desenvolupar-les, o frenar-les selectivament." Si és necessari, i per ser políticament correctes, es pot obviar qualsevol referència al "programa socialista", no esmentar Sacristán i, fins i tot, manllevar la idea de "controlar, desenvolupar o frenar selectivament" com a definició de "decreixement" i/o de "límits", com si l'hagués proposat recentment -i no en llunyà 1983- un centre de negocis no excessivament neoliberal.
Personalment, malgrat el perill d'incorrecció política, seguiré reivindicant la saviesa i mestratge de Manuel Sacristán. És qüestió de posar límits a la incoherència!
Publicat originalment a dBalears (03-X-2016) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada