dimecres, 26 d’octubre de 2016

Precarietat empresarial


Sens dubte, el teixit empresarial d’un país és fonamental. Ho és per a l’articulació de l’activitat econòmica, per a la canalització de l’emprenedoria mercantilitzable, per a la producció i distribució de determinats béns i serveis, o per a la generació d’ocupació retribuïda. Cap d’aquestes funcions són exclusives de les empreses privades  ni de les que tenen forma de societat mercantil. El sector públic, i l’econòmica social i solidària juguen un paper molt important en les societats que tenen un major dinamisme i una menor corrupció empresarial. Pel que es refereix a la demografia de les empreses, la productivitat no lligada a la precarització laboral, i l’eficiència del model econòmic solen anar associades a un parc d’empreses amb una grandària equilibrada, és a dir, amb un nombre significatiu de grans unitats empresarials (fins i tot amb presència significativa de les denominades born globals, és a dir, empreses nascudes amb vocació global i d’assolir una gran grandària), encara que la majoria siguin de petita i mitjana grandària. Totes les recerques corroboren que una societat amb hegemonia de microempreses en el seu teixit empresarial- i a on és baixa o gairebé inexistent la col·laboració entre elles- és, en general, una societat amb baixa productivitat. Aquest és el cas de les Illes Balears.
Dit l’anterior, cal desfer un doble mite propagandístic que se sol emprar  bastant en les anàlisis conjunturals de la situació sociolaboral: D’una banda, el creixement del nombre d’empreses no garanteix un creixement del dinamisme empresarial,  car, en moltes ocasions, és un indicatiu d’augment de la precarietat laboral i social pel fet que cada vegada hi hagi més empreses formals que, veritablement, són falsos autònoms, o autònoms forçats a realitzar les funcions que abans realitzaven persones assalariades. D’altra banda -i aquest és el segon mite a desfer- l’associació entre creació de noves empreses i creació de noves ocupacions retribuïdes és molt qüestionable.
Aquesta última qüestió ha estat objecte d’un molt interessant anàlisi del període 2008-2016 per part del Consell Econòmic i Social (CES) del Regne d’Espanya que es pot consultar a l’ “Informe sobre la creación  de empresas en España y  su impacto en el empleo”. Aquest treball, que es va fer públic la setmana passada, és prou interessant per algunes de les reflexions que es fan, i per les dades -poques amb el pertinent desglossament per comunitats autònomes- que aporta. Tot i que  hi ha poques novetats al que s’ha dit des de fa anys i panys, també val la pena reparar en les dues dotzenes de conclusions i propostes que es fan.
Pel que respecta a les escasses dades de les Illes Balears, una és molt rellevant: En 2008 el nombre d’empreses amb persones assalariades era de 46.168, i a 1 de gener de 2016 de 40.387,  és a dir un -12,5%. Sembla, doncs, que anem sortint de l’actual fase de la crisi-estafa amb una disminució d’empreses amb plantilles assalariades. No sembla un reforçament d’un sa i sostenible dinamisme empresarial, ans al contrari: La precarietat també és empresarial.
Lligat a aquesta dada, em sembla pertinent fer referència a una de les reflexions que el CES espanyol  fa en el treball que coment: “El trabajo por cuenta propia ha venido, en efecto, experimentando una intensa transformación al calor de la propia modernización de la economía española, siendo ahora más complejo y heterogéneo que hace sólo unos pocos decenios”. Val a dir  que, en l’argot de les elits -també de les del diàleg  social i el consens com ara el CES-, “modernització” equival a precarització o, amb Ulrich Beck,  a “Societat del Risc“.
Acab amb una de les propostes que em sembla especialment oportuna en aquestes contrades:  “Garantizar la supervivencia de las nuevas iniciativas empresariales y facilitar que las empresas alcancen un tamaño óptimo desde el punto de vista económico-financiero, es decir, supervivencia y crecimiento empresarial, son los aspectos que permiten que esas nuevas iniciativas generen empleo potencialmente estable”. Crec que això és fonamental, si no volem que les Illes Balears avancin cap a la seva consolidació com una “ryanair society” o “low cost society“.
Publicat originalment a El Periscopi   (26-X-2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada