dimecres, 29 de gener del 2020

Per una renovada agenda sociolaboral


Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-01-2020)

Aquest any 2020 es compleixen 40 anys del primer Estatut dels Treballadors post dictadura franquista; encara no s'han estovat les commemoracions de les quatre primeres dècades de la Seguretat Social, tal com la coneixem ara com ara, amb la creació de l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), amb dotació de personalitat jurídica pròpia a la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS), i la creació de tres noves institucions (INSALUD, INSERSO i INEM) per a la gestió sanitària, dels serveis socials, i de la desocupació. Sobretot, em sembla molt rellevant el fet que està a punt complir-se el primer quart de segle de les primeres transferències de competències (compartides, i d'execució de legislació estatal) a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de matèries cabdals a l'àmbit del treball remunerat, com ara les relacionades amb programes de suport a l'ocupació, salut laboral (una matèria que llavors es denominava "Seguridad e Higiene en el Trabajo"), mediació, arbitratge i conciliació, expedients de regulació d'ocupació, i l'important Reial decret 98/1996, de 26 de gener, pel qual es va traspassar l'execució d'un paquet de qüestions de la legislació estatal laboral, com les relacionades amb la jornada laboral, les festes laborals d'àmbit local, i algunes qüestions de la Inspecció de Treball i Seguretat Social.
Tot plegat convida a la societat en general, i a l'expertesa en particular, a engegar un debat sobre la concreció d'una renovació en continguts i definicions de l’agenda sociolaboral balear. Sens dubte, aquesta és una tasca força adequada per a ser abordada des d'un àmbit com ara l' "Anuari del Treball de les Illes Balears", que es va editar per primera vegada el 2016. En la presentació d'aquesta edició d'estrena, el conseller Iago Negueruela va escriure: "Teniu a les vostres mans el primer número d'un anuari que esperam que es consolidi en el futur com un espai de reflexió, i que aprofundeix en aspectes i temes relacionats amb l'àmbit del treball. Entenem que el consens és un element fonamental per al desenvolupament de les societats; però aquest consens no és espontani, sinó que cal conrear-lo, començant per posar els temes damunt la taula des del rigor".
Desconec si hi ha hagut més edicions, i si aquest espai de reflexió s'ha consolidat, però, en qualsevol cas, el conseller tenia -i té- raó pel que fa a la importància del consens. Però no del "consens per l’eliminació del conflicte", o del "consens de la inèrcia", sinó del que es conrea posant, des del rigor i la innovació d'anàlisi, els temes nous, i no tan nous, a debat en el context actual. Altrament dit, si el context ha canviat –i ho ha fet intensament, car, en paraules d'Ignacio Sánchez-Cuenca, "l'Estat de benestar produïa millors resultats quan es combinava amb mercats laborals en els quals hi havia un cert equilibri entre capital i treball"- caldrà qüestionar-se determinades dinàmiques i interpretacions de "tota la vida".
En aquest sentit, m'aventur a suggerir, sense ànim de ser exhaustiu, algunes reflexions i preguntes que, a parer meu, haurien de formar part del debat sobre la necessària renovació de l'agenda sociolaboral balear: 1) L'essencial no és la quantia del salari o de la pensió, sinó el que es pot fer amb ell o amb ella. No hi ha salari digne ni pensió digna si no és suficient per a garantir, posem per cas, habitatge, energia, educació dels fills, copagaments farmacèutics, o oci i cultura. 2) Fins quan donarem per bo  una anàlisi com la reflectida en el següent titular de premsa: "L'atur augmenta a les illes malgrat que hi ha més persones amb ocupació”? Seguirem sense interrogar-nos si el que realment succeeix és que cada vegada hi ha més rotació laboral, amb contractes de molt curta durada que generen més afiliacions administratives a la Seguretat Social, però no necessàriament més gent amb ocupació? 3) Si prenem en consideració que la precarietat s'ha instal·lat en moltes biografies vitals com a una manera de vida no desitjada, caldrà concloure que els plans –i desitjos- de maternitat i paternitat són projectes precaris. Per tant, més enllà de la imprescindible problematització sobre les polítiques per a una real corresponsabilització en la cura de fills/filles, es provoca un seriós problema demogràfic. El que Noemí López Trujillo relata en el seu llibre "El vientre vacío" (Capitan Swing, 2019) ens interpel·la sobre un futur econòmic i social amb garanties de perdurabilitat i justícia social. 4) Hem d'abordar el reforçament de la negociació col·lectiva únicament per a ampliar la seva cobertura, i així frenar de soca-rel els efectes en aquesta matèria de la Reforma Laboral de 2012 (en el Regne d'Espanya més de la meitat dels assalariats ja treballa sense conveni), o cal obrir el meló del repartiment del poder econòmic amb un real reforçament del sindicalisme? Ha arribat l’hora de possibilitar que els treballadors i treballadores  participin en les decisions estratègiques de les empreses, singularment en les polítiques laborals, com per exemple, la codecisió d'implantar o no models laborals d'externalització? Aquesta és una qüestió clau en l'època de l'economia digital, i del treball a les ordres d'algoritmes. 5) És imprescindible incorporar nous elements a la lluita per a l'erradicació dels "falsos autònoms" com, a tall d’exemple, aplicar la legislació europea que prohibeix que les empreses s'uneixin per a fixar preus en perjudici dels consumidors. Si, posem per cas, tots els i les riders de Glovo cobren el mateix, difícilment pot al·legar-se que no existeixi veritablement una relació laboral. 6) Ens manca una diagnosi robusta de la precarietat a l'àmbit cultural. Tant és així que, ni tan sols el CES de les Illes Balears aborda el tema a les seves Memòries anuals. L'extensió del "treball cultural despullat de drets" segons la doctora en Belles arts i investigadora, Maite Aldaz, produeix "... empobriment omnipresent, no sols de les condicions de producció, sinó també de la producció cultural mateixa" (Producción artística en tiempos de precariado laboral, edicions Tierradenadie, 2017). 7) Segons informava Diario de Mallorca el passat 3 de gener, un total de 12.563 persones s'han beneficiat al llarg de 2019 de la Renda Social Garantida de les Illes Balears. Una bona notícia? Depèn de l'avanç en l’eradicació de la pobresa, i/o de les situacions de vides amb carències bàsiques que s'aconsegueixi. 8) Es necessita més i millor informació sociolaboral. Per exemple: Quin és a Balears la taxa d'atur de les persones trans, que en el conjunt del Regne d'Espanya s'eleva a la feridora xifra del 80%?, Quantes persones joves realitzen pràctiques laborals no remunerades a les empreses illenques?, Coneixem, encara que sigui per aproximació, la realitat dels assetjaments i abusos sexuals en el si de les empreses?...
En definitiva, suggeresc una agenda sociolaboral balear en la qual s'abordin noves realitats, noves sensibilitats i necessitats de saber, i, fonamentalment, que utilitzi un llenguatge d'acord amb la realitat actual (pèrdua de capacitat d'integració social del treball remunerat, pobresa laboral, especulació de drets humans com el de l'habitatge, fracàs dels subsidis condicionats, etc.) per a definir la precarietat sociolaboral realment existent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada