divendres, 17 de gener de 2020

Precarietat social 2020: Seguirà sent un "elephant in the room"?


Fa massa temps que no afrontam de debò ni estratègicament els nous -que ja no ho són tant- reptes de la cohesió social en societats com la nostra. Malauradament, la celebèrrima "Agenda 2020 d'Objectius del Mil·lenni" ha arribat a la seva fi sense haver inspirat una reflexió i actuació per a fer front a les múltiples precarietats en l'època de les grans desigualtats. Tant de bo l'aplicació de la recentment estrenada "Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible" aconsegueixi una (re)definició del concepte de precarietat social en un context en què, per exemple, segons l'Informe relatiu al 2019 del Credit Suisse sobre la riquesa mundial, l'1% de la població mundial posseeix el 45% de la riquesa global, i el 50% posseeix menys de l'1%, i en el que en el Regne d'Espanya en els últims deu anys el nombre de persones milionàries ha passat de 172.000 l'any 2000, als gairebé 979.000 a mitjans de 2019.
Pot ser que l'entestament per a no fer cas a Albert Einstein quan deia que "no podem resoldre els problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear" per a abordar les noves realitats econòmiques, laborals, socials, i sociològiques associades a les precarietats sigui una de les causes d'aquest no abordatge amb una definició d'acord amb la situació actual de les precarietats de nova generació. Es continuen emprant paràmetres i conceptes d'èpoques pretèrites per a definir unes situacions de vida precàries que poca cosa tenen a veure amb el passat. En el, diguem-ho així, camp progressista, hom diria que s'està encara pensant en precarietat social com la cosa contrària a una situació de plena ocupació en els termes del Llibre blanc del qui fora en els anys noranta del segle passat president de la Comissió Europea, Jacques Delors. Amb això s'obvia l'espectacular creixement de la productivitat del factor treball que ha provocat la revolució tecnològica, i les persistents –d'ençà de la "revolució de Reagan i Thatcher"- polítiques pro-capital; la crisi ecològica, i la ineludible necessitat de decréixer, o, almenys, limitar el creixement; i es continua donant per fet que el treball remunerat (assalariat i/o autònom) és garantia d'integració social, i que, en alguns casos, cal complementar amb més i millors subsidis condicionats, i incentius selectius. Per tant, s'aplica la seguen regla: més població ocupada és igual a menys precarietat social. En resum: continuen mantenint –conceptualment i políticament- la lògica d'una societat amb situacions de vulnerabilitat (fallades del sistema), i no d'una construcció social -la del neoliberalisme del segle XXI- que genera situacions estructurals de precarietat.
D'altra banda, en els àmbits del neoliberalisme nu i cru existeixen dues tendències de pensament i de pràctica política: Una, la més moderada -bastant coincident amb la "progressista" pel que fa a associar més ocupació (encara que sigui a base de més pobresa laboral) a menys precarietat. Aquest corrent dretana teoritza i posa en practica polítiques de precarietat integral, amb alguns components compassius (febles subsidis condicionats, i modestos incentius selectius). Per una altra banda tenim la tendència del neofeixisme neoliberal, que proposa el que s'ha denominat una "política sociolaboral de l'enemic", és a dir, unes normes laborals i socials que, segons expliquen Adoración Guamán Hernández i Joaquín Pérez Rey a "Neofascismo. La bestia neoliberal" (Siglo XXI, 2019), exclouen a les persones estrangeres, que són presentades com a responsables de la pèrdua generalitzada de drets per a tothom, i un Dret del Treball que només concep les relacions laborals com un conjunt de normes de sotmetiment al suprem interès de l'empresa, de manera que el sistema jurídic laboral s'erigeix en "un instrument que dificulta o impedeix tot intent de resistència col·lectiva o individual".
El cas és que aquest 2020, que comença amb un govern del Regne d'Espanya de "Coalició Progressista", i amb un govern de les Illes Balears també "progressista", que, per primera vegada en la nostra història autonòmica, enllaça una segona legislatura consecutiva, és una bona conjuntura per a posar en marxa una estratègia de combat contra l'entramat multi factorial que provoca la precarietat social dels anys vint del segle XXI. És a dir, és una bona conjuntura per revertir la precarietat social entesa com les situacions de molta gent que viuen unes vides caracteritzades per restriccions, impossibilitats, o limitacions d'accés a les condicions, exigències i recursos que es consideren necessaris per a plantejar-se i dur a terme una vida autònoma i amb dignitat.
Mala peça al teler si aquest assumpte segueix sent un "elephant in the room", que diuen els anglesos. Altrament dit: les noves causes que provoquen precarietat social, i les polítiques innovadores a aplicar per a combatre-la (recuperació de debò de la causalitat en la contractació temporal, Renda Bàsica incondicional, garanties incondicionals d'habitatge, salari minin ajustat a la cistella de compra real, entre d'altres) no hauria de seguir sent un problema del qual no se'n parla, ni un assumpte obvi de gran importància que s'evita reconèixer, i, consegüentment, no es debaten les possibles solucions.
I tanmateix, el meu escepticisme què en aquest àmbit hi hagi canvis és infinit. Infinites són també les ganes equivocar-me!

Publicat originalment a dBalears ( 13-01-2020)


Cap comentari:

Publica un comentari