Les “pagues” del Sr. Juan Crespí

Publicat originalment a dBalears (17-11-2024)

“Per la boca mor el peix” és un refrany que ve a dir que és inconvenient parlar més del que toca. Segurament -esper!- bona part del món empresarial illenc degué pensar que d’això, d’inconveniència verbal, anaven les declaracions del president de l’Associació Empresarial d'Automoció i Nàutica (ASEMA) de les Balears, Juan Crespí. El dirigent empresarial afirmava que “el principal motiu pel qual el seu sector, i molts altres de l'economia balear, tenen problemes per a trobar treballadors és perquè ningú vol treballar perquè l'Estat regala moltes pagues i, els surt més a compte cobrar ajudes i fer tres o quatre hores en negre”. Sobreescalfament de boca? No ho sembla.

Més aviat aquestes paraules del president d’ASEMA aparenten ser l’iceberg d’una reaccionària forma de pensar, i, supòs, de ser empresari. Aquest senyor, per acabar d’arrodonir aquest discurs retrògrad, no s’està de continuar el seu "raonament" afirmant a boca plena, és a dir sense subterfugis, que un altre dels factors que estan agreujant la problemàtica per a contractar professionals és la normativa laboral. “Abans un jove era aprenent amb 14 anys, ara ha d'estar en el col·legi fins als 16 anys; dos anys perdent el temps si no vol estudiar”, i es queixa que “si contractes a un menor d'edat hi ha molta normativa per complir sense sentit. Per exemple, si li falten 15 dies per a complir els 18 anys no pot aixecar més de 15 quilos, ni utilitzar una màquina per a canviar pneumàtics. Hi ha empleats que tenen 24 anys i desconeixen l'ofici”. És extraordinàriament decebedor que aquest esponerós discurs de darwinisme social hagi passat sense pena ni glòria en el debat públic d’aquests dies.

En qualsevol cas, allò que veritablement s’escau és posar alguns punts sobre les is: “Espanya es constitueix en un Estat Social i Democràtic de Dret”, diu la Constitució espanyola. Per tant, l’Estat no regala res de res, senzillament fa efectius uns determinats drets socials que, dit sigui de passada, en el nostre cas són més aviat minsos. La prestació per desocupació (a la que vull pensar fa referència de forma prioritària el president d’ASEMA) és una prestació per manca d’ocupació per a la qual s’ha cotitzat mentre s’ha treballat, i que, amb  diferències substancials entre els estats membres, forma part de l’entramat legal de la Unió Europea. Endemés, de prestacions socials dineràries hi ha l'Ingrés Mínim Vital (IMV) i la Renda Social Garantida (RESOGA). La primera és d’àmbit estatal i la segona és una prestació autonòmica. Ambdues són incompatibles (tot i que, en alguns casos, poden ser complementàries), i són prestacions per a pobres, millor dit, per a famílies pobres.

Ara bé, la característica principal d’aquestes prestacions és que són fortament condicionals. Entre les condicionalitats hi ha la taxativa incompatibilitat  de percebre dues rendes, la qual cosa provoca el fenomen anomenat “trampa de la pobresa” que, en poques paraules, podríem definir com la penalització que comporta el fet que la persona beneficiada accepti un treball remunerat. Això només se soluciona amb prestacions incondicionals com ara la Renda Bàsica (RB). Però l’assumpte de la RB i dels beneficis de la incondicionalitat en la lluita per a l'erradicació de debò de la pobresa és un altre debat. És, de fet, un dels grans debats d’època.

En tot cas, en una interpretació benèvola del plantejament discursiu del Sr. Crespi, hom podria interpretar que reconeix que les males condicions de feina i els salaris clarament insuficients incentiven la “trampa de la pobresa” en el sector empresarial que representa.  A fe de món que no va mal encaminat!

Certament, al que s’ha explicat fins aquí, cal afegir-hi a la cistella de prestacions les pensions de la Seguretat Social entre les quals, és clar, s'inclouen  les que cobreixen els costos de les diverses modalitats de baixa laboral i dels permisos de maternitat i paternitat. Al parer d’aquest dirigent empresarial l'Estat també regala pagues per a la corresponsabilitat en la cura dels fills nounats i filles nounades? I sobre les pagues en cas d’accident o malaltia, pretén tornar al temps de la Primera Revolució Industrial (1760-1840, aproximadament) i a substituir l’Estat Social i Democràtic de Dret pel “Viure de gorra” que, per cert, com aquí s’explica, era un sistema molt precari, però constituïa una practica de radical solidaritat obrera?

En fi, el fet de mirar al passat del Sr. Juan Crespí -en lloc de contribuir amb esperit emprenedor  de debò- a un futur millor, no és altra cosa que el reflex d’un pensament empresarial del “con Franco vivíamos mejor". I, alhora,  d’un negacionista dels drets humans, com ara, el dret a una infància sense explotació laboral i  a l’ensenyament.

Per tot plegat el silenci de les autoritats autonòmiques encarregades dels afers laborals, educatius i de la infància  és ensordidor!