Pacifisme, més que mai

Publicat originalment a dBalears (09-03-2025)

Sens dubte, aquesta segona arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA ha estat un gran impuls a l’onada neoreaccionària que, des de fa algun temps, enderia bona part del món. L’autoritarisme guerrer està en expansió. Un auge que se’ns presenta com a causa de necessitat d’un rearmament brutal. Sembla que la UE, una vegada constatat el canvi d’aliances (una mena de joc de trons ultracapitalista hípertecnologitzat) en la guerra OTAN-Rússia a Ucraïna, s’està preparant per a engegar un keynesianisme de guerra mai vist. Tot plegat ens situa a les opinions públiques europees en un estat de xoc (les amenaces d’invasió russa no són altra cosa que part del relat de la por) per a què ens empassolem que cal resoldre amb la màxima urgència el dèficit que té la UE en matèria de “defensa”, dit sense eufemismes, el dèficit per contribuir al règim de guerra mundial. L’objectiu de les elits europees és que la Comissió Europea engegui un pla per a rearmar el continent amb 800.000 milions d'euros, és a dir, una quantitat superior a la que la UE va mobilitzar per fer front a les conseqüències economicosocials de la pandèmia de la COVID-19.

No estan per coverbos. Si cal -i caldrà- estan disposats a remoure qualsevol obstacle. Des d'oblidar-se de l’ortodòxia pressupostària, i, per tant, per al militarisme no caldrà ser austers, fins a la modificació dels estatuts del Banc Europeu d’Inversions per a permetre que hi hagi crèdits per a la maquinària bèl·lica, cosa que ara mateix no pot fer el BEI. L’entestament és similar al que el juliol del 2012 va tenir el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, tot afirmant que “el BCE està disposat a fer el que sigui necessari per preservar l'euro. I, creguin-me, serà suficient”. I ho va ser suficient per salvar l’euro, a costa, és clar, de la cohesió social i de retallades a balquena per a les persones no riques.

Per evitar malentesos, dues precisions al que fins ara he escrit: El furor bèl·lic és anterior a l'inici de la segona estada de Trump a la Casa Blanca. Recordin les paraules (desembre de 2024) del secretari general de l’OTAN, Mark Rutte: “Els ciutadans dels estats membres de l'OTAN han d’acceptar fer sacrificis, com ara retallades en les seves pensions, sanitat, i sistemes de seguretat, per a augmentar la despesa en Defensa”. És a dir, amb permís de Laura Camargo, el “Trumpismo discursivo” ja funcionava sense Trump al comandament d'allò que m’atrevesc a denominar nou colonialisme estatunidenc, amb o sense OTAN, tant se val. Un nou colonialisme basat en “vostès, europeus i altres perifèries de la metròpoli imperial, paguin les guerres que jo provoc, i, a sobre, comprin l’armament a la indústria bèl·lica estatunidenca”. És el military-industrial complex (complex militar-industrial) dels nostres dies. Del que, recordem-ho,  el president Eisenhower va denunciar al món, en el seu famós discurs de gener de 1961, els seus perills per a la democràcia i la vida al planeta.

La segona precisió: La UE, que, per no tenir, no té ni constitució doncs al seu dia va ser incapaç d’encarrilar-la per resoldre el dèficit democràtic, no té cap dèficit de, dit eufemísticament, “defensa”, és a dir, de capacitat per a fer la guerra. En tot cas, el té en la promoció de la pau, la diplomàcia, la cooperació, i la radical defensa dels drets humans. Si algun keynesianisme li cal a la UE és el necessari per afrontar la crisi climàtica i la de les grans desigualtats socials.

Sonen arreu tambors de guerra que cal callar. Com fer-ho? Com segurament ens diria l’Arcadi Oliveres -que el novembre d’enguany compliria vuitanta anys- “perquè puguem evitar la guerra, el primer que cal és que la rentem de les nostres ments”. Per a fer-ho ens cal un moviment pacifista autònom que -en la línia amb el que planteja Jordi Garcia Miravet a “Un poder propi”- generi i organitzi contrapoder a la institucionalitat que, directament o indirectament, conscientment o inconscientment, està colonitzada per la lògica del règim de guerra global. En fi, pacifisme més que mai per dificultar, tant com puguem, la transformació del minvat estat social en un reeixit estat de guerra.