Una entre tantes fotografies de la resistència palestina

 

Publicat originalment a dBalears (23-11-2025)

No volia acabar aquest novembre sense recordar la història de Faris Odeh i de la fotografia que el va immortalitzar: El 29 d'octubre del 2000, durant la Primera Intifada palestina contra l'ocupació israeliana, el nen palestí de 14 anys es va plantar tot sol davant d'un tanc de les forces armades d'ocupació d'Israel a Gaza, i li va llançar una pedra. El fotògraf Laurent Rebours, de l'agència de notícies francesa AFP, va capturar aquest instant, convertint-lo en la imatge icònica que il·lustra aquest article. El moment captat pel fotògraf és molt més que un recurs d'un altre gastat i romàntic "David contra Goliat". És un retrat de la resistència del poble palestí. El nen només portava una petita pedra, però en l'interior hi duia una capacitat de resistència, de manca de por enfront de la injustícia, més grans que tots els tancs sionistes.

Faris Odeh va ser assassinat, en ajupir-se a recollir una altra pedra, per un tret en el clatell de la mà d'un soldat israelià durant el segon mes de la Segona Intifada (o intifada d'al-Aqsa), a Gaza, el 9 de novembre del 2000, és a dir, 10 dies després que fos protagonista involuntari de la icònica fotografia. Aquest mes ha fet 25 anys de l'assassinat de Faris Odeh.

Ve a tomb recordar l'esmentada fotografia -insistesc, icònica de la persistent resistència palestina- i la història de Faris Odeh -un altre infant màrtir palestí- perquè som a tocar del Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí que, des de 1977, a instàncies de l'ONU, es commemora cada el 29 de novembre. Aquest Dia és una oportunitat per a, en paraules de la Xarxa Solidària Contra l'Ocupació de Palestina (RESCOP) "denunciar 78 anys de colonització, ocupació militar, apartheid i neteja ètnica d'Israel en Palestina. Mentre Nacions Unides commemora la data en la qual es va aprovar el Pla de Partició de Palestina en 1947 —una imposició colonial que va negar el dret d'autodeterminació del poble palestí—, nosaltres afirmem: Palestina serà lliure".

També ve al cas citar Susan Sontag que, en el seu assaig "Sobre la fotografia" (1973), va plantejar una teoria -revolucionària en aquella època- sobre el sentit, la funció, l'ús, la tècnica, la història de la fotografia, i la relació amb les altres arts i el seu abast polític. Sí, va haver-hi un temps que la fotografia tenia un rotund i transcendent abast polític. En l'època de la banalització de tot (fins i tot de la intel·ligència que ara es pretén sigui artificial), el valor polític de la fotografia està en disputa entre les "(no) fotos per a ser exhibides a Instagram i, posem per cas, la dignitat humana que transmeten les fotografies del gran Sebastião Salgado o el compromís del fotoperiodisme de Juan Carlos Tomasi que, treballant més de dues dècades per a Metges Sense Fronteres, ha documentat nombroses crisis humanitàries. D'ell és aquesta encertadíssima reflexió: "Quina és la gran diferència entre una foto i una imatge? La tesi. Si no hi ha tesi, no hi ha fotografia". Sens dubte, la fotografia de Laurent Rebours a Faris Odeh davant del tanc israelià en tènia -i en té-de tesi: L’ alto el foc -de pla de pau no en té res- imposat per Donald Trump és un altre constructe al servei de neocolonialisme immobiliari especulatiu.

A Mallorca, el dissabte de 29 novembre commemorarem el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí mobilitzant-nos en una concentració a la Plaça Espanya de Palma. Ho farem amb el benentès que, amb el clam "des del riu fins al mar, Palestina llibertat!", la causa palestina ha esdevingut en la bandera del Sud Global, de la pau justa, de l'antifeixisme internacional.

Pobresa energètica

La curolla de 26/11/2025 a https://vida.cat/programes/

Aquests dies de tardor, però que fa temps d'hivern, convé xerrar de pobresa energètica. Segons l'Informe sobre l'estat de la pobresa a les Illes Balears, presentat fa unes setmanes per la Xarxa per la Inclusió Social. EAPN-Illes Balears, el 15,3% de la població illenca (18.900 persones) no es pot permetre mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. Val a dir que, òbviament, aquesta dada no inclou les persones sensesostre.

La crisi climàtica accentua els extrems tèrmics: O fa més calor, o fa més fred. Però, dintre de la gravetat d'ambdues situacions, la de fred, en el cas de Mallorca, és, amb diferència, la més greu. Sobretot si a les llars en situació de pobresa energètica hi ha infants o persones majors.

És una situació intolerable en una societat suposadament pròspera com la nostra. En un model de turistificació sustentada, en gran part, en el turisme de sol i platja,  hauria de ser un assumpte a resoldre de forma immediata i radical. És possible fer-ho. És qüestió de voluntat política.

Però sembla que la voluntat política de PPVox és demonitzar la gent pobre i consentir a la que és rica i molt rica. La lluita de classes persisteix.

Esquerdes a les presons del possible

Publicat originalment a dBalears (16-11-2025)

Vivim -almanco és la meva percepció- unes primeres setmanes de novembre en què s’acumulen els exemples d’esquerdes a les presons d'allò que, segons el capitalisme neoliberal actual, és possible o no ho és.

La primera d'aquestes vies de fuita de l’empresonament mental és l'important estudi elaborat per la Cooperativa Garúa per al GOB titulat "Impactes sobre el treball de la transició ecosocial a les Illes Balears. Una proposta decreixentista". El document és una tècnicament robusta proposta que palesa la possibilitat de no continuar vivint -millor dit, malvivint- en un règim de turismedependència. Veritablement, la insostenibilitat del model de turistificació és inqüestionable i, en gran manera, qüestionada. Aquesta no és la qüestió en disputa. Allò que està en discussió és si l'alternativa són societats que, en paraules de l'informe, "satisfacin de manera universal les necessitats humanes i altres que es basin en societats més desiguals que les actuals".

Posar damunt la taula que el decreixement és possible, sense que el factor treball remunerat sigui el gran damnificat, és un rotund encert de l'ecologisme social. Proposar la reducció de jornada en les feines mercantilitzades com a element per minimitzar, o, fins i tot, superar en positiu (amb creació d'ocupació) els impactes negatius de la transició ecosocial, és donar-li a la històrica reivindicació obrera un nou enfocament d'època: Treballar menys hores és condició necessària per garantir de debò les necessitats humanes i la vida.

Per una altra banda, no és fútil que, segons l'estudi "Economia Social i Solidària a Inca", fet per la Fundació Intercoopera a la capital es Raiguer, l'economia social i de les cures s'hagi convertit en un dels motors econòmics més importants. Que a la ciutat d'Inca, amb un passat industrial, i que fa menys temps, fruit de la desindustrialització i l'extensió de la turistificació arreu de l'illa, va patir una forta gentrificació de bona part del seu potencial laboral cap a les costes, l'economia social, solidària i de les cures generi 58,5 milions d'euros anuals (el 12,37% de la riquesa econòmica del municipi), i ocupi laboralment a 1.170 persones, gairebé un 14% dels assalariats de la ciutat, és un exemple que, a fora de les presons del possible hegemònic, hi ha alternatives.

Una tercera esquerda al autoritari pensament únic turbocapitalista és, sens dubte, el recentment publicat informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya. Que una entitat força emparentada amb Càritas, després d'una desoladora anàlisi de la situació social al Regne d'Espanya, proposi "Recursos per a la construcció d'una societat alternativa", a cop de perspectiva feminista, ecologia, espiritualitat(s), ecofeminisme, i que advoqui "per una societat i un món centrats en la cura", és tot un símptoma que les presons del possible tenen forats.

Afegim-hi a tot plegat el recentment publicat llibre de Lea Ypi intitulat "Fronteras de clase: Desigualdad, migración y ciudadanía en el Estado capitalista". Les escasses noranta pàgines del text són un torrent d'idees radicalment alternatives sobre migració. Una vegada llegit, s'observa amb una altra mirada la xerrameca pueril i racista de la política migratòria de la nostrada i d'arreu dreta ultra&extremada. Aquesta és una altra mirada que eixampla els horitzons alternatius possibles.

Val a dir que es presagia un escreix d'aquestes esquerdes: Dilluns, 17 de novembre, arriba a les llibreries "A les presons del possible", de Marina Garcés. Les sinopsis que des de fa dies circulen afirmem que "en un moment en què nous discursos emancipadors recuperen el concepte de possible com a horitzó d'esperança, es fa urgent explorar a fons el lloc que ocupa aquest concepte en els nostres discursos, en la relació que podem mantenir amb la realitat, amb la producció d'altres realitats. És el que es proposa aquest llibre".

 

Per combatre la intempèrie neoliberal

 Publicat original a Diario de Mallorca (18-11-2025)

No hi ha informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya que no em sorprengui pel seu rigor analític, llarga mirada, valentia en les conclusions, i absència d'eufemismes. FOESSA -una entitat lligada a Càritas- practica el bon costum de dir les coses pel seu nom. Per exemple, afirmant que "hi ha èpoques en què la igualtat sembla una paraula antiga, un ressò del passat que s’emet  amb una mescla de melancolia i escepticisme. Es parla de llibertat, de mèrit, d'innovació, però ja gairebé ningú no s'atreveix a parlar de justícia social sense sonar fora de lloc". El novè d'aquests informes, el corresponent a 2025, publicat el proppassat 5 de novembre, i que adverteix d'un procés inèdit de fragmentació social a Espanya en què es contreu la classe mitjana i es "normalitza" un model social de precarietats múltiples, no és una excepció.

Com, per raons d'espai, és impossible resumir un document de poc més de set-centes pàgines, el que segueix és una selecció d'idees i conclusions que em semblen particularment rellevants d'un diagnòstic "d'una societat del desassossec". Una definició ben adequada per a definir la situació social mallorquina farcida d'angoixa, ansietat, intranquil·litat... per les dificultats d'arribar a fi de mes, per no poder engegar un procés d'emancipació i constitució d'una llar, pels efectes del no funcionament dels ascensors socials, per no poder gaudir del dret a l'illa a conseqüència d'un model de turistificació bestial, i pel fet d'observar amb aprensió els efectes del canvi climàtic sense accions d'autèntica adaptació i mitigació.

L'informe que coment no s'està de defensar un canvi radical de paradigma civilitzatori que posi al centre la interdependència, l'ecodependència, i la cura. Tot analitzant com la desigualtat ha canviat l'estructura social. Una dinàmica desigualitària impulsada per, entre altres factors, l'elevada incidència dels salaris baixos, l'ampliació de les desigualtats en altres dimensions de l'ocupació diferents del salari (jornada, exigència d'insuportables de ritmes de treball, possibilitats de conciliacions, etc.), la persistència d'un nivell alt d'inestabilitat laboral, l'aparició de noves desigualtats laborals relacionades amb les tecnologies digitals, la reducció dels salaris inicials de les noves generacions. En la magnitud d'aquesta reestructuració social ha sigut clau la perduda de garantia d'integració social del treball remunerat.

A tot plegat, afegim-hi que i) es manté la minsa capacitat de la intervenció pública per a reduir la desigualtat; ii) la pobresa és més consistent, jove, i crònica; iii) la privació material augmenta malgrat el creixement econòmic; iv) la feblesa de les prestacions monetàries condicionades determina  un risc més gran de pobresa; v) les desigualtats en la riquesa s'han ampliat, sent l'habitatge el factor clau (no em puc estar de dir que FOESSA desmunta el "mite de l'escassetat" amb la següent dada: 3,8 milions d'habitatges buits conviuen amb l'exclusió social); vi) la desigualtat d'oportunitats en l'origen (de classe, nacionalitat, etc.) determina la vulnerabilitat futura, que és cada vegada més perdurable; vii) la transició energètica genera noves desigualtats. Sense esgotar els temes que analitza la Fundació FOESSA m'interessa subratllar les àmplies referències al deteriorament ecològic, la insostenibilitat ambiental del model de desenvolupament, o el paper dels moviments socials i dels nous cicles de protesta com, a tall d'exemple, els protagonitzats per la plataforma "Menys turisme, més vida".

Ara bé, el punt més rellevant, per venir d’on ve, és l'apartat intitulat "Recursos per a la construcció d'una societat alternativa", que proposa actuar sabent-nos part d'un sistema-món, tenint molt presents els riscos de la prolongació del model present, conscients que el futur no està escrit, però que l'hem de decidir ja. I, com a recursos per a la construcció de l'alternativa, proposen: "La imprescindible, però oblidada, perspectiva feminista"; "l'ecologia profunda / ecologia social / ecologia integral"; "l'aportació de l’/les espiritualitat(s)"; i "la rellevància de l'ecofeminisme". Tot plegat acabant amb una crida "Per una societat i un món centrats en la cura". Després de cadascun d'aquests informes d'àmbit estatal, FOESSA sol fer una explotació de les dades i una adaptació dels anàlisis generals  aterrant  en la realitat concreta de les Illes Balears. Per tant, ocasió hi haurà per a comentar-les. Mentrestant, quedem-nos amb aquesta caixa d'eines per combatre la intempèrie neoliberal dita turistificació. 

Persistiran, persistirem: POLISARIO vencerà!

Publicat originalment a dBalears (09-11-2025)

A les acaballes d'octubre es va reunir el Consell de Seguretat de l'ONU i va aprovar la resolució 2797/2025 sobre el Sàhara Occidental. Una reunió sota la pressió-amenaça de l'administració Trump, i que gairebé coincidia amb el cinquantè aniversari de dues efemèrides que han marcat l'esdevenir de les cinc  darreres dècades del Poble Sahrauí:

Per una banda, el 6 de novembre, s'han commemorat els 50 anys de l'anomenada "Marcha Verde", és a dir, de l'ocupació il·legal pel Marroc del Sàhara Occidental amb l'aprovació tàcita espanyola. Diguem-ho sense embuts: aquesta invasió marroquina, presentada com una mobilització social, cívica, voluntària, i pacifica del poble marroquí, realment va ser una mobilització forçada manu militari per la monarquia alauí, acompanyada d'un gran desplegament militar i molta violència. Per un altre costat, el ja a tocar 14 de novembre també  farà, cinquanta anys que es va firmar l'anomenat "Acord tripartit de Madrid", una declaració de principis entre Espanya, el Marroc i Mauritània en què el franquisme, amb el dictador agonitzant, traïa al Poble Sahrauí, i, en lloc d'engegar un genuí procés de descolonització, va fer entrega de la seva "Provincia 53" o "Sáhara Español" als marroquins i mauritans (Mauritània va renunciar a les seves pretensions territorials al Sàhara el 1979). Aquest "acord de la vergonya" mai no va ser acceptat per l'ONU. El Sàhara Occidental continua figurant en la llista de l'ONU com a únic territori amb passat colonial espanyol pendent de descolonització. Per cert, i dit sigui de passada, aquests dies que es xerra bastant del llibre de memòries del Borbó Juan Carlos (aquí un excel·lent article de Lila Thomàs) posaria messions  que serà una oportunitat perduda per escatir el brut i econòmicament interessat paper jugat per la monarquia espanyola en la gran traïció a les i als sahrauís.

La importància de la resolució 2797/2025 rau en la pujada de to de la traïció del president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, iniciada el 2022 amb la carta remesa al feudal-corrupte rei Mohamed VI en la qual feia seua -i del PSOE- la trumpiniana  proposta d'autonomia de Rabat per al Sàhara Occidental "com la base més seriosa, realista i creïble per a la resolució del contenciós". Una autonomia no volguda pel poble ocupat, una autonomia impossible perquè, ¿en quin règim dictatorial és factible un veritable autogovern regional? En un conflicte sobre descolonització, sobirania, i independència, la proposta d'una indefinida descentralització ni és seriosa, ni realista, ni creïble. És un cruel sarcasme per consolidar l'ocupació i normalitzar el règim d'apartheid per a la població sahrauí. En fi, el que és veritablement important de l'aprovació de la resolució 2797/2025 és el superb desvergonyiment del Gobierno Español -si més no de la part del PSOE- de votar junt amb els EUA de Trump, i, conseqüència d'aquest acte, ser aplaudit -digues-me amb qui vas i et diré qui seràs- pel genocida Netanyahu. S'ha superat amb escreix la tradicional traïdoria dels presidents dits socialistes, González i Zapatero, a la causa sahrauí.

Ara bé, per més que s'entestin des dels poderosos tentacles mediàtics del "majzén" (l'oligarquia del règim marroquí), als "progres" anàlisis geopolítiques -molta geopolítica de l’energia i molt menyspreu als Drets Humans- d' Enric Juliana, o els comentaris editorials de El País, passant per les fanfarronades trumpistes d'arreu, la resolució 2797/2025 no és un gir en la situació. En allò que és essencial, res no ha canviat.

En aquest sentit, és fonamental no creure's el "somnis humits" dels amics del Marroc, i, per contra, fer cas a aquesta peça del digital "No te olvides del Sahara Occidental" que explica que: 1. La MINURSO (Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental, per les seves sigles en angles) continua sent una missió per a un referèndum d'autodeterminació. 2. La resolució no reconeix la sobirania marroquina sobre el territori. 3. El Front POLISARIO continua sent reconegut per l'ONU. 5. El Marroc guanya temps, però no legitimitat. 6. Cal mirar més enllà dels titulars, perquè els fets continuen sent clars: l'ONU manté el mandat per a un referèndum d'autodeterminació, el Marroc no ha aconseguit validar la seva sobirania sobre el territori, i el procés de descolonització continua obert. I conclou que "el Sàhara Occidental continua sent un territori pendent de descolonització, el poble sahrauí manté el seu dret a decidir el seu futur en les urnes, i el Front POLISARIO conserva el seu paper polític legítim segons l'ONU. El que ha canviat és que la narrativa marroquina comença a trobar límits. I això, per a un poble que fa mig segle de resistència, també és una manera d'avançar".

I per a acabar d'arrodonir-ho, estant encara calenta la resolució d'aquesta fossa sèptica antidemocràtica i del menfotisme dels drets humans en què s'ha convertit el Consell de Seguretat de l'ONU (una altra cosa és l'Assemblea General), el president de la República i secretari general del Front POLISARIO, Brahim Gali, afirmava que "el Front POLISARIO no participarà en cap negociació que no respecti el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació".

Per tant, la partida continua. El Poble Sahrauí persistirà. El moviment solidari amb la causa sahrauí persistirem. El POLISARIO vencerà!

Militarisme arreu, desmemòria aquí

La curolla de 12/11/2025 a https://vida.cat/programes/

La curolla d'avui transita entre una notícia a Bèlgica i una desmemòria a Mallorca.

Resulta que el Govern belga ha enviat aquesta setmana 149.000 una carta a homes i dones de 17 anys del país en la qual els encoratja provar, en 2026, la carrera militar, o, almenys, a inscriure's per a fer un servei militar voluntari d'un any a canvi d'un sou net mensual de 2.000 euros. A Bèlgica el servei militar va deixar de ser obligatori el 1993.

Les autoritats belgues no han ocultat que allò que pretenen és obrir la ment del jovent a la cosa militar. La mateixa campanya de propaganda i ideologia militarista que ja es va fer a Països Baixos, a Alemanya, i que està en estudi a França. Fins quan no s'implantarà en el Regne d'Espanya?

Tot això coincideix  amb una desmemòria històrica: Mallorca té una tradició de pacifisme que, a parer meu, es coneix poc. Per exemple, des del pacifisme d'arrel llibertària de finals del segle XIX i principis del XX, als objectors i insubmisos a la mili de la dècada dels 80 fins als inicis dels anys 2000. La fi de la mili a casa nostra va ser una lluita de molts de joves. No només una clàusula dels "Acords del Majestic" entre Aznar i Pujol per a la investidura del aleshores líder del PP.

Macromagnituds de l'ocupació laboral versus la realitat de cadascú

Publicat originalment a dBalears (02-11-2025)

No seré jo qui, en l'augment a tot arreu de les expectatives electorals de l'extrema&extremada dreta, menysvalori la importància de l'impacte algorítmic en la desinformació, l'expansió de falsedats, la proliferació de teories conspiracionistes, i, sobretot, de discursos de l'odi a balquena. No li llevaré ni un bri d'importància en l'auge de l'autoritarisme turboneoliberal, masclista, racista i aporofòbic del segle XXI a les anomenades "guerres culturals", o, altrament dit, al domini de l'agenda del diàleg públic global i local perquè parlem d'allò que ells volen i no, per exemple, dels explotadors o de la lacerant concentració de la riquesa. No debades, l'extrema dreta ha esdevingut en un instrument funcional molt útil per al poder econòmic

Ara bé, discrep que aquestes siguin les causes primigènies de tot plegat. A parer meu, el quid de la qüestió rau en les condicions materials (capacitat adquisitiva, habitatge, temps, possibilitats de conciliació-corresponsabilització en els treballs de cures, riscos psicosocials associats al treball...) de les persones, de les majories socials. Fa massa temps que hi ha una forma ecumènica d'avaluar la situació econòmica, social, laboral, política i sociològica en funció de les dades macro (PIB, IPC, EPA, Mercats de Valors, Estadístiques de producció, fabricació, i d'arribada de turistes, Despesa Turística, etc.). Aquest ha sigut un dels grans errors del progressisme, més o menys neoliberal, mentre ha governat les institucions autonòmiques a casa nostra. Ho és, encara ara, al Regne d'Espanya. L'economia va bé, diuen. Però massa gent té problemes per omplir la nevera i arribar a fi de mes, és a dir, obvien la realitat de cadascú.

La publicació fa uns dies de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre del 2025 n'és un bon exemple. PPVOX bravegen de les macrodades del mercat laboral illenc, i l'oposició abans governant critica la situació amb la boca petita.

Què ha passat en el trimestre estiuenc per excel·lència? Fonamentalment el següent: Una xifra de població de persones de 16 i més anys espectacular (1.069.500); unes taxes d'activitat [percentatge de la població incorporada al mercat laboral o en condicions i desig de fer-ho] altíssimes (66,73% la total, i 63,68%, 59,68%, i 75,69%, segons el lloc de naixement a les Illes Balears, a altres comunitats autònomes, o a altres països, respectivament). Aquestes dues macrodades ens mostren que el model de creixement econòmic de les Illes Balears -la turistificació- és absolutament dependent del creixent de població, i que el fenomen immigratori és per raons de cerca de feina. Les persones immigrades motivades per subsidis o "paguetes" no arriben, ni tan sols, a ser una anècdota.

Ara bé, en relació amb les condicions materials de les persones, cal tenir en compte que els Fixos Discontinus -malgrat que tinguin feina remunerada, posem pel cas, sis mesos a l'any – són considerats per l'EPA i altres estadístiques laborals, indefinits. És a dir, no sabem quantes persones assalariades no tenen ingressos salarials tot l'any. Allò que sí sabem és que, segons l'EPA, aquest estiu gairebé el 34% de les 563.300 persones assalariades tenien menys d'un any d'antiguitat de contracte. És a dir, una situació de precarietat pròpia de persones infraassalariades, o treballadores pobres.

Aquestes situacions de carències en les condicions materials són les que provoquen que, com bé s'explica en aquest reportatge, la pobresa i l'habitatge siguin la cara amarga del boom economicoturístic. Les precarietats vitals i d'expectatives són, sens dubte, un gran caldo de cultiu idoni per a la ultradreta.

Què fer? Reconec que quan tinc dubtes sobre aquests assumptes acostum a consultar "EL MÓN NO SE'N SURT. Un tractat sobre els malestars del present", de Tony Judt. Un llibre editat el 2010 i que no envelleix. Perquè els malestars socials no siguin ferment del reaccionarisme, Judt recomana que "ens hem de tornar a fer les preguntes de sempre, però oberts a altres respostes". Per exemple, la Renda Bàsica Universal i Incondicional?

 

Pensionistes pobres

Publicat originalment a dBalears (26-10-2025)

Fa uns dies, la Xarxa per a la Inclusió Social EAPN-Illes Balears va publicar el seu informe anual sobre l'estat de la pobresa a les Illes Balears, del qual s'ha prestat poca atenció a les següents dades: el 38,5% de les pensions que es perceben a les Illes són d'una quantia inferior al llindar de la pobresa (827 €, en 14 pagues), i, d'aquestes, gairebé la meitat no supera el 40% de la renda mediana (pobresa extrema), és a dir, menys de 552 €. És tot un símptoma d'un impressionant pou de pobresa en el col·lectiu de persones pensionistes.

Fa menys dies que la premsa hi ha posat cara i ulls a aquestes estadístiques: El diari Ultima Hora feia una peça sobre les dificultats vitals de Luisa María amb una pensió de 600 €, i Diario de Mallorca ens parlava dels malviures d'Eloy Santos. Són dos exemples d'exclusió social a causa de pensions insuficients (formalment i tècnicament pensions de pobresa), i d'haver convertit el dret i necessitat bàsica d'habitatge en un privilegi.

Ara bé, associar la suficiència de les pensions a la superació del llindar de la pobresa és el somni humit dels enemics, més o manco dissimulats, d'unes pensions públiques dignes. Per això, el moviment pensionista exigeix que la referència al "llindar de la pobresa" sigui expulsada de la llei per a fer el càlcul de les pensions mínimes (tant contributives com no contributives). La referència ha de ser, com a mínim, el Salari Mínim Interprofessional (SMI) que, val a dir-ho, hauria de ser regionalitzat per apropar-lo a la real carestia de la vida de cadascú.

Aquest és el sentit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) pel dret de la gent gran a una vida digna que ha impulsat la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, amb l'objectiu que cap pensionista hagi de viure amb ingressos inferiors al SMI (fixat pel 2025 en 1.184 €/mes). Per tant, avançar de debò en l'erradicació de la pobresa de les persones pensionistes.

Mentre a les Illes Balears vivim una triple crisi social de pobresa material (Pobresa Laboral, Pensionistes Pobres, Pobresa Habitacional), des del Consolat de Mar tenen una agenda d'impuls al menfotisme social, a l'aporofòbia, a la xenofòbia, als incentius a les desigualtats, a l'enfrontament del penúltim contra l'últim. És l'agenda trumpista a la balear.