Algunes mentides sobre la imprevisibilitat de la crisi

Article publicat a www.gadeso.org

Des del començament de la crisi econòmica se n’han dit moltes de mentides sobre les seves causes, les possibles solucions o, fins i tot, sobre si la crisi era realment una crisi o era una altra cosa. Tothom recordarà alguns polítics i a qualque economista que teoritzà sobre els orígens de la pèssima situació econòmica, en base a la peregrina ocurrència de que hem viscut -tots i totes- “per damunt de les nostres possibilitats”. No fa massa temps que l’actual president del govern del Regne d’Espanya, aleshores cap de l’oposició, sostenia en seu parlamentaria, que el camí de la solució de la crisi del deute sobirà només es podia iniciar amb un canvi de llogater del Palau de la Moncloa. En els darrers tres anys ha esdevingut també una idea molt estesa que, malgrat els resultats empírics diguin el contrari, la solució a l’atur -una de les conseqüències més sagnats de la desfeta del sistema financer i de l’esclat de la bombolla inmobiliaria- són les reformes laborals. Qui més qui manco encara recorda al President Zapatero negant la pròpia existència de la crisi o bravejant del “millor i més solvent sistema financer d’Europa”.

He escrit que s’ha faltat a la veritat, però no és exacte. Allò més correcte és conjugar el verb en present. Aquest dies ens toca sofrir una ignominiosa mentida sobre el rescat d’una bona part de la banca espanyola. La gran mentida inicial fou negar que el rescat era un rescat. Però una vegada Mariano Rajoy trepitjà el pantà de les mentides no en sortí:

Primer va parlar de “condicions molt favorables en relació als mercats” pel crèdit dels 100.000 milions d’euros als bancs, via FROB. Però les institucions comunitàries han informat que la taxa d’interès pel Fons de Reestructuració i Ordenació Bancària serà de entre 3% i el 4%. És a dir, dos punts per sobre de la inflació, un 3% per damunt dels crèdits del BCE a la banca privada... De quines condicions favorables parlà el President? Dels interessos, no inferiors al 8,3%, que s’aplicaran a les entitats financeres que necessitin recapitalitzar-se acudint al FROB per fer front a les fallides de productes financers tan qüestionables com les participacions preferents o els bons convertibles contingents (CoCos)?

Un altre exemple del pantanós camí de mentides de Rajoy fou la afirmació de que “La línia de crèdit no computa ni en el deute ni en el dèficit”. Òbviament els doblers que s’utilitzin dels 100.000 milions d’euros es computaran com a deute i dèficit en les condicions que Eurostat es va veure obligat a aclarir mitjançant una nota informativa (disponible aquí)

I així podríem seguir desmentint falsedats sobre el darrers esdeveniments associats a la crisi.

Però la mentida més gran, la més reiterada a la majoria dels àmbits acadèmics i politics, és la que fa referència a la imprevisibilitat de la desfeta econòmica i social. És a dir, emprant paraules de Gramsci, hi ha una mena de idea hegemònica a l’àmbit cultural, social i polític segons la qual era impossible preveure l’esclat i conseqüències de la crisi. Ja se sap que el concepte gramscià d’hegemonia inclou l'adopció per part del proletariat dels interessos de la burgesia. En aquest cas l’interès dels poderosos és ocultar que hi havia evidències suficients per preveure la crisi i les seves funestes conseqüències.

Vegem alguns exemples d’aquestes evidències:

I.- “El principal problema a resolver tendrá que ver con la gestión de un patrimonio inmobiliario sobredimensionado e insuficientemente utilizado. La situación actual pide a gritos políticas que, a diferencia de las actuales, propicien la rehabilitación frente a la construcción” escriví el Doctor en Ciències Econòmiques i estadístic, José Manuel Naredo l’any 2006 a un llibre titulat “Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Más allá de los dogmas”. A aquesta obra el mestre Naredo també ens advertia que “... España al integrarse en ese club de los países ricos que es la Unión Europea , se permitió el lujo de ampliar sin problema su déficit comercial al desplazar el equilibrio exterior desde la cuenta corriente hacia la cuenta financiera”.

Però molt abans de que aquest llibre arribés a les llibreries J. M. Naredo ja venia batallant intel·lectualment contra els dogmes econòmics del moment, advertint de les conseqüències d’un model de creixement basat únicament sobre l’ enriquiment ràpid, d'impossible generalització i insostenible en el temps.

José Manuel Naredo no fou l’únic que a l’àmbit acadèmic advertí del perill de la crisi internacional i de les peculiaritats que aquesta tindria, més prest que tard, en el Regne d’Espanya. Tal vegada fou el més grollerament marginat pels centres de poder acadèmics. En qualsevol cas el sector acadèmic crític amb les idees dominants fou, aquí i a tot arreu, minoritari. No debades Florence Noaville, en el llibret titulat “Soc economista i us demano disculpes” escriu que, per alguns economistes, aquesta crisi, que tindrà repercussions més profundes i dramàtiques que la de 1929, “no pot dissociar-se del tipus de formació que reben les elits econòmiques i financeres”.

II.- Entre els mesos d’abril de 2005 i maig de 2006 circularen unes cartes dels Inspectors del Banc d’Espanya dirigides a Pedro Solbes, a les hores Vicepresident Econòmic de Govern d’Espanya, en les que es criticava severament al Governador de Banc d’Espanya que, en aquella època era el Sr. Caruana. A les queixes de l’Associació d’ Inspectors, tot i que tingueren certa difusió mediàtica, no s'els-hi va fer massa cas. El text íntegre de les cartes el teniu disponible aquí . Amb la perspectiva del que ha passat en els darrers anys, són uns documents “per sucar-hi pa”. Deixeu-me que en citi dos paràgrafs: “En nuestra opinión, detrás de este crecimiento desordenado del crédito –esencialmente, en la parte dedicada a la financiación de la actividad inmobiliaria- se encuentra en último término, la falta de determinación demostrada por el Gobernador para exigir a las entidades sometidas a la supervisión del Banco de España el rigor en la asunción de riesgos exigibles a gestores de recursos ajenos”. Més endavant el signants afirmen que “Todo ello, que tiene su origen, en nuestra opinión, en la complaciente actitud del Gobernador ante el desmedido crecimiento del crédito en España –principalmente, con destino en el sector inmobiliario -, ha incrementado la exposición de las entidades de crédito españolas a los riesgos mencionados”.

Els Inspectors del Banc d’Espanya no foren els únics que dintre de l’àmbit de l’administració pública i la política advertiren del que podria passar si no es prenien les mesures correctores adients. Foren, amb seguretat, les més cridaneres. D’altres, com ara, algunes ONGs i alguns gabinets d’estudis de sindicats, passaren molt més inadvertides i, tanmateix, totes foren ignorades.

Segur que la història de l’economia ens donarà molt de llum sobre aquesta falsa imprevisibilitat de la crisi. De moment, no s’hauria de permetre passivament que s’aprofiti la situació de crisi, que s’hagués pogut preveure i intentar evitar, per aplicar un programa ideològic de partit molt allunyat del programa electoral presentat. És el que fa el Govern de Marino Rajoy.