dilluns, 19 d’agost del 2013

Canvi de model: créixer o prosperar?


Em sorprèn la baixa intensitat política, acadèmica i social entorn a les polítiques alternatives que poden desenvolupar-se com a via per aconseguir una sortida més justa social i ecològica de la crisi. És clar que hi ha molta unanimitat en la  crítica fundada a les polítiques que s'apliquen.  Però no tinc tant clar que entre la cohort de crítics hi hagi unanimitat sobre la necessitat de promoure canvis substancials del model socioeconòmic sobre bases de major sostenibilitat, un canvi radical en matèria de fiscalitat, una altra concepció de l'empresa, un nou paradigma de l'Estat del Benestant i una nova concepció del treball remunerat i no remunerat. En definitiva, una nova prosperitat democràtica.

Em feia aquestes cabòries una vergada llegit el número 12 de la revista digital Panorama Sociolaboral Gadeso titulat “La crisi es perllonga i cal començar l'avaluació dels danys”que teniu disponible aquí. A la publicació de la Fundació Gadeso s'hi poden identificar els següents blocs de problemes estructurals de l'economia de Balears:

I.- S'accentua la superespecialització turística de l'economia balear, fins a un extrem que qualsevol política orientada a incentivar una certa diversificació sembla una quimera. Aquesta política de jugar-ho  tot a la sola carta del turismecomporta evidents riscos de futur. Cada cop són més els estudis i els analistes que ens recorden dues coses fonamentals: 1.- Que turísticament estem vivint unes temporades amb una impressionant disminució del paper dels mercats competidors del Magrib (i de Grècia, en menor mesura) però que, encara que el Cop d'estat a Egipte i la brutal repressió del general Abdel Fatá al Sisi, pugui fer creure el contrari,  aquesta situació de manca de competència no serà eterna. 2.- Que es consoliden els escenaris de creixements turístics amb minsos creixements de l'ocupació laboral. Balears està avançant vers una  situació de creixement sense ocupació.

II.- El teixit empresarial segueix deteriorant-se en quantitat, qualitat, diversificació i robustesa tecnològica. Les polítiques retòriques a favor de l'emprenedoria se combinen amb polítiques sectorials com ara la legislació turística i la política de comerç;  fiscals i creditícies que desincentiven molts projectes empresarials nous i autòctons.

III.- Augmenta l'estacionalitat del mercat laboral illenc. L'espectacular augment de persones amb relacions laborals de fixos discontinus apunta a que cada cop hi ha més sectors econòmics -a banda del turístic- que organitzen la seva activitat econòmica amb períodes anuals d'inactivitat. L'estacionalitat laboral s'ha extremat tant que els estirabots estacionals d'ocupació estiuenca no tenen gairebé cap incidència en la reducció de l'atur de llarga durada.

IV.- S'està produint una gran pèrdua de capital humà amb l'acceleració del procés d'emigració i la baixa participació de les persones aturades en algun programa de Polítiques Actives d'Ocupació, especialment formatives. Alhora seguim essent receptors de ma d'obra d'altres comunitats autònomes.
V.- La inclusió en el mercat laboral no garanteix la plena inclusió social. La política d'impuls a una competitivitat amb baixos costos laborals i el creixement dels col·lectius de subocupats (a temps parcial, autònoms involuntaris i econòmicament dependents, treballs superestacionals, etc.) fa que cada cop sigui més gran la cohort de persones amb condicions salarials inferiors al mileurisme que, alhora, han de fer front a una política de retallades en els serveis públics bàsics i de copagaments en qüestions no elegibles, com ara, els medicaments, l'habitatge o l'ensenyament.

VI.- Avancem cap una societat més dual. L'atur de llarga durada s'apropa al 40% de les persones desocupades i el percentatge de llars illenques que tenen a totes les persones actives en situació d'atur es gairebé del 12%.

És a dir, pot ser caminem cap un minso creixement econòmic. Però això no serà sortir de la crisi. Una societat radicalment dual, profundament desigual no deixa de ser una societat en crisi.  La sortida de la crisi-estafa hauria ser sinònim de canvi del modeld'alta rendibilitat per a uns pocs i sofriment per a la majoria. No hi ha sortida sense parlar de Renda Bàsica de Ciutadania, economia de la cura de les persones (des del naixement fins a la mort), repartiment de la jornada laboral, nous nínxols d'ocupació,  valoració del treball no remunerat, el no pagament del deute públic il·legítim i la quitació del deute privat,  una economia productiva baixa en emissions de CO2 i d'una nova cultura empresarial. O parlam més de desenvolupament i manco de creixent o no en sortim!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada