dijous, 30 d’abril de 2015

1er. de maig i la dignitat dels treballadors i treballadores

Demà és Primer de Maig. Per a mi segueix sent el dia internacional dels treballadors i les treballadores. No és un festiu qualsevol en el qual se celebra –segons la majoria dels calendaris-  un abstracte “dia del treball”, més propi del calendari de celebracions USA. Per cert, cal recordar que, a pesar que l'1 de maig es commemora arreu del món en memòria dels dirigents de la vaga que, en 1886, va paralitzar Chicago en demanda d'una jornada laboral de 8 hores setmanals, als EUA prefereixen festejar, cada primer dilluns de setembre, el molt comercial Labor Day. Això del Labor Day va d'omplir de gent els centres comercials.
El nostre Primer de Maig va d'omplir carrers de manifestants en homenatge als nostres màrtirs de Chicago. Uns màrtirs que tenen noms i cognoms: Els que, després d'un simulacre de judici, van ser executats en la forca nomien George Engel, Adolph Fischer, Albert Parsons i Auguste Spies. El nom del cinquè màrtir era Louis Lingg que va morir per suïcidi en la cel·la.
Què commemora aquest insuls “Dia del Treball”? El treball precari? El que no permet superar la situació de greus manques materials? El treball infantil? El del voluntariat que substitueix als treballadors? En qualsevol cas, en les manifestacions de demà reivindicarem, seguint l'exemple dels màrtirs de Chicago, la generalització del treball decent i la dignitat dels treballadors i treballadors (amb noms i llinatges). De la gent que fa, amb les seves mans i els seus sabers, que la vida progressi.
Acab amb un fragment llegit per l' enyorat Eduardo Galeano al novembre de 2012 a Mèxic amb motiu de l'acte de clausura de la VI Conferència Llatinoamericana i del Carib de Ciències Socials:

El origen del mundo  Hacía pocos años que había terminado la Guerra Española, y la cruz y la espada reinaban sobre las ruinas de la República. Uno de los vencidos, un obrero anarquista recién salido de la cárcel, buscaba trabajo. En vano revolvía cielo y tierra. No había trabajo para un rojo. Todos le ponían mala cara, se encogían de hombros, le daban la espalda, con nadie se entendía, nadie lo escuchaba. El vino era el único amigo que le quedaba.
 Por las noches, ante los platos vacíos, soportaba sin decir nada los reproches de su esposa beata, mujer de misa diaria, mientras el hijo, un niño pequeño, le recitaba el catecismo. Mucho tiempo después, Josep Verdura, el hijo de aquel obrero maldito, me lo contó. Me contó esta historia. Me lo contó en Barcelona, cuando yo llegué al exilio, me lo contó: él era un niño desesperado que quería salvar a su padre de la condenación eterna, pero el muy ateo, el muy tozudo, no entendía razones. “Pero, papá – le preguntó Josep, llorando –, pero, papá… si Dios no existe, ¿quién hizo el mundo?”. Y el obrero, cabizbajo, casi en secreto, dijo: “¡Tonto, tonto! ¡Al mundo lo hicimos nosotros, los albañiles!”


Doncs això: Dignitat i orgull: Visca el Primer de Maig!


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (30-04-2015)  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada