Una mirada crítica a les xifres oficials de l’atur

Publicat originalment a diari JORNADA (28-07-2018)

Ja fa més de deu anys que es va publicar Mesurar les nostres vides. Les limitacions del PIB com a indicador de progrés, el llibre en què Joseph E. Stiglitz, Amartya Sen i Jean-Paul Fitoussi van formular les seves objeccions al PIB com a indicador macroeconòmic sacrosant i, alhora, van suggerir construir un nou paradigma —més proper a l’Índex de Desenvolupament Humà— per a la quantificació de l’assoliment de progrés i cohesió social de les societats.

Després de la transformació radical que ha experimentat el mercat laboral com a conseqüència de les reformes laborals durant la crisi estafa, potser ha arribat el moment que la «ciència econòmica» qüestioni l’Enquesta de Població Activa (EPA) com a instrument de mesurament cabal de la situació laboral.

Al meu entendre, la metodologia d’aquesta enquesta de l’INE fa que, ara mateix, hagi perdut molta precisió a l’hora de captar el caràcter de l’ocupació i la desocupació. Intentaré explicar aquesta idea, atenent als resultats publicats el 26 de juliol, corresponents al segon trimestre del 2018.

Parem esment, en primer lloc, a la població ocupada. Els resultats són que, en el conjunt de l’estat espanyol, s’aconsegueix, amb 19.344.100, el rècord de persones ocupades en un segon trimestre en l’última dècada. Aquest record s’aconsegueix també als Països Catalans, amb poblacions ocupades de 3.360.400, 574.200, i 2.051.500 persones a Catalunya, les Illes Balears el i País Valencià, respectivament. Però, cal advertir que l’EPA considera persones ocupades les de 16 anys o més que en la setmana en què són enquestades han treballat a canvi d’una retribució durant almenys una hora. Amb percentatges de població assalariada temporalment del 26,8% a l’estat espanyol i del 29,9%, 21,6% i 28,8% a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, respectivament, i tenint en compte el creixement del nombre de contractes d’una durada inferior als sis dies, ens quedem sense saber quina taxa de subocupació hi ha en aquestes xifres d’ocupació.

Fixem-nos ara en la població aturada. En el conjunt de l’estat espanyol es registra, amb 3.490.100, la xifra més baixa de població aturada de l’última dècada. El mateix succeeix a Catalunya i al País Valencià (432.000 i 380.300 persones, respectivament). No obstant això, a les Illes Balears, amb un registre de població a l’atur de 72.500 persones, augmenta el 0,7% respecte del mateix trimestre de l’any anterior, en el qual sí que es va registrar la xifra de població aturada més baixa dels darrers deu anys.

 En tot cas, encara que siguem lluny de qualsevol situació semblant a la de plena ocupació, no són males xifres formals d’atur. Bones notícies, doncs? No necessàriament, atès que la metodologia de l’EPA és, en contrast amb la laxitud per definir la població ocupada, extraordinàriament rígida a l’hora de considerar que una persona és a l’atur. S’exigeix que en la setmana de l’enquesta aquesta persona hagi estat sense ocupació, disponible per treballar i en recerca activa d’ocupació (es defineixen nou formes concretes per al compliment d’aquesta darrera exigència).

És a dir, s’avalua més si la població aturada compleix amb unes exigències, i s’exclou a qui no les compleix que no pas a qui és realment a l’atur. El fenomen de l’«atur desanimat» no es té en compte, i les persones aturades desanimades —la majoria amb raons objectives— són estadísticament culpabilitzades del seu desànim. El cert i segur és que hi ha alguns estudis que calculen que a l’estat espanyol la taxa d’atur ajustada és fins al 6% més alta que la taxa oficial. Fins i tot hi ha alguna iniciativa institucional que manifesta preocupació per saber la xifra real de la població desocupada. És el cas d’un recent acord unànime del Parlament del País Basc pel qual s’insta el Govern Basc a estudiar diferents metodologies amb l’objectiu de mesurar l’atur real a Euskadi.

En definitiva, que l’EPA ens informi d’una certa revifada de l’ocupació i d’una relativa disminució de la desocupació ja no vol dir que augmenti la taxa de població amb un estàndard de vida acceptable. Els falsos autònoms, els contractes de curta i molt curta durada, les plantilles de les empreses multiserveis, les persones externalitzades, els treballs a temps parcial no desitjats, les treballadores i treballadors de la llar, etc., han convertit per a moltes persones en un luxe el fet de ser mileurista. L’oferta d’ocupació publicada fa uns dies pel Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB), en la qual s’oferia treball d’empleada de la llar interna, amb una jornada laboral de 24 hores diàries i un dia lliure a la setmana, per 602 euros bruts mensuals, amb les pagues extres incloses, és quelcom més que una anècdota.

Certament, al trio d’il·lustres economistes que van proposar de complementar el PIB amb altres indicadors que repercuteixen més en la vida quotidiana de les persones no se’ls va fer gaire cas, i el PIB segueix regnant, gairebé en solitari, a les comptabilitats estatals i regionals.

I, tanmateix, potser hem arribat al bon punt que, per analitzar els mercats laborals, s’hagi d’intentar incloure nous ítems a l’EPA, o, en cas contrari, caldrà recórrer a l’«epidemiologia popular» que ja ens indica que l’actual creixement de l’ocupació va associat a un creixement del nombre de persones amb ocupació (mal)retribuïda, usuàries dels serveis socials i de les ONG de lluita contra la pobresa, la fam o l’exclusió social.