TIB i hostaleria, dos conflictes amb resultats confrontats

 Publicat originalment  a dBalears (10-08-2025)

Dos conflictes laborals han marcat els darrers dies de juliol i els primers d'agost pel que fa a la qüestió sociolaboral a casa nostra: Dijous, 31 de juliol, s'arribava a un acord que permetia suspendre -i després desconvocar- la històrica vaga dels conductors del TIB en lluita pel seu conveni col·lectiu. Per una altra banda, dimarts 5 d'agost, el BOIB va publicar el text del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears que, com és sabut, la seva negociació acabà amb una històrica (per habitual) no vaga, i amb una no menys històrica trencadissa de la unitat d'acció sindical entre UGT i CCOO.

Després d'uns quants dies no seguits de vaga i gairebé una setmana de vaga indefinida, el Sindicat Autònom de Transports de les Illes (SATI) i les vuit empreses concessionàries dels autobusos interurbans de les Balears van arribar a un acord amb pujades salarials del 5%, i el 3%, respectivament, pels anys 2025 i 2026. I pel 2027 i 2028 de l'IPC, més un 0,5% addicional en 2027. L'acord inclou, i això és força important, un augment de vacances i el seu còmput en dies hàbils i no naturals, així com millores en la jornada laboral i en els períodes de descans. Les conquestes no són únicament salarials que, dit sigui de passada, l'endiablat cost de vida que patim segurament absorbirà, són d'organització del treball, i de reducció de jornada anual efectiva. En la disputa entre poder empresarial i sindical, com ha reconegut la patronal, el vencedor és el sindicat, són els treballadors.

En aquest cas, les conquestes són fruit d'una lluita liderada per la representació sindical, però protagonitzada per cada un dels treballadors del TIB, una lluita envoltada de significants, i de certa èpica, poc habituals en el sindicalisme actual: assemblees decisòries, caixes de resistència, solidaritat entre els vaguistes, i, alhora, solidaritat i simpatia per part de la majoria de les persones usuàries del servei, etc. Endemés, hi ha hagut un discurs sindical sense "fanfarronades" respecte a possibles mobilitzacions (els advertiments s'han complit), ni a reivindicacions de posar i treure, i s'ha apuntat al moll de l'os del problema: la subcontractació per part de l'administració a empreses privades de serveis essencials feta en un marc -la vigent Llei de Contractació del Sector Públic- absolutament antisocial. Per tot plegat, aquestes conquestes tenen un valor pedagògic i estratègic incommensurable. Reforcen la unitat dels treballadors i es crea un cert sentiment de pertinença de classe. En fi, així es fan les coses. I, si es vol, és possible fer-ho.

La resolució del conflicte del TIP, contrasta -i molt!- amb la de la negociació del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears. La publicació al BOIB del text signat per UGT i patronal -i rebutjat per CCOO- corrobora les meves primeres impressions al voltant d'aquest conveni.

Es confirma que el punt substancial aconseguit -gairebé únicament- és la qüestió salarial: Una pujada salarial del 6% amb caràcter retroactiu des d'abril d'enguany, seguit d'un 4% per al segon any, i un 3,5% per al tercer. Veurem quant d'aquest augment de salari xucla el desfermat preu de l'habitatge i de la carestia de la vida en general. En qualsevol cas, hom diria que, amb un poquet més de pressió i conflicte, l'acord salarial podria haver sigut millor.

Per a la resta, caldrà veure com s'aplica als centres de treball per avaluar els efectes, però és inqüestionable que la patronal aconsegueix flexibilitats per a l'exercici de drets en matèries tan importants com, entre d'altres, els dies lliures setmanals. En aquest sentit, és un conveni que normalitza un major poder empresarial. En aquest cas, sí que hi ha hagut reivindicacions de posar i treure, sens dubte, la més significativa és la petició d'UGT d'inclusió de les persones treballadores en el lloguer turístic al conveni l'hostaleria. I l'única èpica és la de la divisió sindical. Doble guany empresarial!

En qualsevol cas, allò que supera qualsevol impressió primerenca sobre la base del contingut del preacord, és la inclusió al text publicat al BOIB -i que, per tant, forma part del conveni- d’una insòlita introducció. Entre altres coses, les parts signants no s'estan d'afirmar que "l'hostaleria a les Balears representa no només una font essencial d'ocupació i riquesa, sinó també un reflex de la nostra identitat, hospitalitat i qualitat com a destinació turística de referència internacional. Tanmateix, els profunds canvis que travessen la societat, l'economia i el mercat laboral fan imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions laborals" (sic). És al·lucinant que UGT s'avingui a acordar amb els hotelers, si més no en el discurs retòric, una revisió i adaptació del nostre model de relacions laborals sense, almenys, insinuar en quina direcció. Amb més o menys precarietat? Per aprofundir en les desigualtats o per reduir-les? Amb reducció de jornada o no? Per una altra banda, de debò coincideixen patronals i UGT en el significat d’ hospitalitat i qualitat com a destinació turística? Convindria saber-ho! Ara bé, que s'identifiqui la turistificació com a element de la nostra identitat, és el súmmum o, si ho prefereixen, el colmo!

Mala peça al teler que un servidor hagi d'alabar l'acció sindical d'un sindicat gremial amb zero perspectiva sociopolítica, alhora que crític el que fa d'un sindicat com UGT. Definitivament, o no anem bé o, parafrasejant a Raimon, jo no som d'eixe món.

Pobresa laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14/08/2025)

Va haver-hi un temps -ben entrat el segle XX- que tenir un treball remunerat, una ocupació laboral retribuïda, assalariada o autònoma, tant se val, era gairebé un automatisme d'integració social. Si més no, ho era per a la gran majoria de les classes subalternes. Ara bé, no ho era per a grups quantitativament molt marginals de la població ocupada (amb treballs d'extrema temporalitat i a temps parcials de jornades extraordinàriament curtes, amb contractacions de breus substitucions, falsos i precaris autònoms, treballadores de la llar, etc.). Però, vaja, hi havia una associació simbòlica i material entre treballar i no ser pobre, és a dir, no tenir greus carències materials. De fet, a la que durant molt temps anomenaren "Vella Europa", s'equiparava pobresa i inactivitat laboral. La, diguem-ho així, categoria laboral de treballadors pobres era tan poc nostrada - i tan "made in USA"- que, fins i tot als poc amics dels anglicismes, no ens va quedar més remei que incorporar el terme "working poor". Aquesta relació quasi directa entre integració en el mercat de treball i integració social va ser consubstancial amb la posada en marxa -en alguns indrets, com ara el Regne d'Espanya, a empentes i rodolons- de l'estat del benestar, i motor essencial del, amb més o manco impuls, funcionament dels anomenats "ascensors socials". D'aquí el valor democràtic de l'horitzó de la plena ocupació. Tot plegat ho va resumir en tres paraules la coneguda sociòloga del treball Margaret Maruani (1954-2022): "treball, idò existesc". Però, cal remarcar-ho, existir en democràcia ha de permetre l'existència material digna de tothom.

També va haver-hi un temps, uns autors, i unes autores, que rebaixaren críticament la suposada capacitat del constructe economicosocial “plena ocupació” d'actuar com una mena de bàlsam de Fierabràs, per a tots els problemes socials. Avui per avui, s'escau citar l'article intitulat "Aspectes polítics de la plena ocupació" (1943) de Michał Kalecki. Ja, aleshores, el prestigiós economista polonès ens advertia que "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten", i afegia que segons quina "doctrina econòmica de la plena ocupació [la de la seva època] no redueix els guanys [empresarials] perquè no implica cap tributació especial". Veritat que, amb una actualitat caracteritzada per "bones" dades d'ocupació laboral i rebaixes fiscals als rics, i, especialment, als molt rics, calia citar Kalecki?

Ara bé, amb el triomf urbi et orbi del neoliberalisme -exemplificat en les paraules de Margaret Thatcher: "El meu gran èxit va ser Tony Blair"-, i amb la progressiva turistificació total com a forma d'integració balear a la globalització reganiana&thatcheriana, entràrem en un període històric de "reforma laboral permanent", és a dir, d'ocàs de la garantia d'integració social del treball remunerat. A l'anglicisme "working poor", a desgrat,  vam tenir que incorporar-ne, en les anàlisis crítiques de les relacions salarials d'altres, com ara "in-work poverty", és a dir, "pobresa activa". Sí, els treballadors i les treballadores pobres es van fer presents en el  nostrat mercat laboral. S'havien produït "Les metamorfosis del treball i de la relació salarial", que el doctor en Sociologia per la Universitat de la Sorbona, i catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid, Carlos Prieto, explica al seu llibre així intitulat.

Per a la cohesió social, per fer que el treball assalariat i autònom compensi de debò (i no ho fa si la retribució no basta, ni tan sols, per pagar un lloguer i omplir la gelera), per  aconseguir que revifi un model social d'ascensors socials ascendents amb més o menys velocitat, per reduir les desigualtats i fer, en definitiva, que les classes subalternes visquin vides volgudes, ja no basta que hi hagi un gran volum de gent treballant. El gran problema del mercat laboral illenc és la pobresa laboral que genera. En aquest sentit, les dades recentment publicades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), corresponents al segon trimestre de 2025, dibuixen una situació a les Illes Balears de plena ocupació (situació que, amb alguns matisos, corroboren les dades registrals mensuals d'atur administratiu i d'afiliacions a la Seguretat Social). Però és una informació parcial per avaluar la qüestió laboral i salarial. Necessitam urgentment una altra EPA, l'Enquesta de Pobresa Activa.

Encertar en la definició del complex terme de pobresa laboral no és cosa fàcil. Per exemple, la definició de la UE, a parer meu, serveix únicament per avaluar l'extrema pobresa laboral. En qualsevol cas, cal, com sempre, fer-se primer les preguntes adients per aconseguir que les respostes siguin socialment útils. Per exemple, per què un gran nombre de persones, malgrat treballar, no aconsegueixen accedir a un nivell de vida decent?; D'acord amb el cost de la vida de les illes Balears, quin llindar de risc de pobresa laboral hauria de fixar-se?; És encertat referenciar els augments de salaris a un IPC en què l'habitatge només pondera un escatit 12,16%?; Podem seguir sense acceptar que el fet que la gent treballadora pugui ser pobre és una patologia social que ens indica que alguna cosa no va bé? Sense risc a equivocar-me, avanç una resposta: Plena ocupació no és, ni de bon tros, sinònim de plena qualitat de vida per a tothom.

 

Permisos per naixement i cura dels fills: No basta millorar, cal transformar

Publicat originalment a dBalears (03-08-2025)

El darrer Consell de Ministres, el del 29 de juliol, ha aprovat canvis en els permisos per naixement i cura dels fills. L'acord -que haurà de ser ratificat en el corresponent tràmit parlamentari- d'ampliació de permisos per maternitat i paternitat, així com per tenir cura dels fills, és el següent: a) S'afegeixen dues setmanes addicionals al permís parental per tenir cura de fills de fins a 8 anys. Per tant, l'actual permís de 8 setmanes passarà a ser de 10 setmanes. Aquestes dues setmanes, al contrari que les altres 8, seran retribuïdes al 100%, és a dir, la persona treballadora cobrarà íntegrament el salari. Els pares i les mares les podran gaudir de manera contínua o interrompuda fins que l'infant faci 8 anys. b) Les dues setmanes remunerades al 100% es podran gaudir retroactivament des del 2 d'agost del 2024. És a dir, les podran gaudir totes aquelles famílies en què l'infant va néixer a partir d'aquesta data. c) S'amplien de les 16 setmanes actuals a 32 els permisos per naixement i cura per a famílies monoparentals que, i això és molt important, seran remunerades per la Seguretat Social. D'aquestes 32 setmanes, 28 formaran part del permís per naixement i cura durant el primer any de l'infant, mentre que s'hi sumaran quatre setmanes addicionals que es podran gaudir fins que el fill faci 8 anys, i que es podran demanar de manera contínua o interrompuda. d) Finalment, s'amplia de les 16 setmanes actuals a 17 setmanes el permís per naixement i cura del menor fins que tingui 12 mesos, o durant el primer any, des de la resolució judicial o administrativa, en el cas d'adopció o acolliment. És a dir, el tradicional permís per maternitat i paternitat. Els progenitors que ja estiguin gaudint del permís de maternitat o paternitat no podran acollir-se a aquesta ampliació.

Bones notícies, per tant, en la direcció del compliment, a empentes i rodolons, de la Directiva de la UE sobre aquest assumpte, i en la d'una política pública de natalitat molt allunyada de la retrògrada ocurrència dretana de natalitat sense drets, sense corresponsabilitat de mares i pares, de mares paridores per a complir una "santa missió patriota" d'impedir la substitució de la raça "española, muy española" per una suposada hipernatalitat de les persones immigrades que no siguin blanques, però sí religiosament musulmanes i socialment pobres.

La casualitat ha volgut que la distància temporal entre l'esmentat acord del Consell de Ministres, i les declaracions de l'imputat per delicte d'odi que ocupa la Presidència del Parlament de les Illes Balears manifestant la seva preocupació per la baixa natalitat a casa nostra, hagi estat qüestió d'hores. Pos messions que PPVox (com expressió actualitzada de la "unidad de destino en lo universal"), no donaran suport a aquesta ampliació de drets. La seva concepció ultra neoliberal de família i natalitat és el problema, no la solució.

Ara bé, no basta millorar, cal transformar. En concret, em sembla fonamental, tal com sosté la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPIINA), transformar la lògica d'aquests permisos per eliminar els paranys de la regulació actual dels que estan barrant la igualtat entre homes i dones. Per exemple, caldria reduir de sis a dues setmanes l'exigència d'usar el permís de manera simultània des del part. Això permetria, al contrari del que succeeix ara, al pare cuidar mentre la mare torna a la feina, i, a més, permetria allargar la cura del bebè en la llar: en lloc de 26 setmanes (6+10+10) el bebè estaria cuidat a casa 30 setmanes (2+14+14). Un altre exemple de necessària transformació és l'eliminació de l'obligació d'acord amb l'empresa en cas de voler fraccionar el permís. Sembla de sentit comú que s'ha de permetre als pares cuidar quan realment faci falta, no quan les empreses ho permetin.

Es tracta, en definitiva, de capgirar la situació actual en la qual, en paraules de la PPIINA "la majoria dels pares (homes) es prenen tot el permís simultàniament amb la mare, per la qual cosa la cura a casa amb permís continua durant 16 setmanes per a la majoria dels bebès; i moltes mares es veuen obligades a prolongar-ho amb reduccions de jornada o amb excedències no pagades", i, a sobre, es perpetua "el poder de les empreses per a decidir quan els pares empren el permís, el que fa homes més disponibles per a l'ocupació i dones més disponibles per a la cura".

En fi, certament, en aquesta matèria de permisos de maternitat i paternitat progressam, però, continuem suspenent en la necessària perspectiva de gènere de tot plegat. Definitivament, cal transformar!

 

Mallorca en marxa per Palestina

Publicat originalment a dBalears  (27-07-2025)

El 1976, Primo Levi va escriure un apèndix per a l'edició escolar del seu colpidor "Si això és un home", el llibre que va inaugurar la trilogia que Levi va dedicar als camps d'extermini nazi. Segons el mateix autor, aquest apèndix és la resposta a les preguntes que constantment li feien els lectors estudiantils. Una d'aquestes preguntes està formulada així: Els alemanys sabien? Els aliats sabien? Com és possible que el genocidi, l'extermini de milions d'éssers humans, hagi pogut dur-se a terme en el cor d'Europa sense que ningú sabés res? La llarga resposta es pot resumir amb un succint, tothom ho sabia, "... la major part dels alemanys no sabien perquè no volien saber, o més: perquè volien no saber", escriu Primo Levi.

La història és el que és. La brutalitat de l'antisemitisme va produir monstres al cor d'Europa, i, més enllà, que encara ara ens marquen. Ara bé, la històrica concreció de, entre d’altres, però principalment Theodor Herzl, del sionisme com un projecte que buscava la construcció d'un Estat propi per al poble jueu, sustentat en la fal·làcia d’ “una terra sense poble, per a un poble sense terra", estava predestinada a reproduir monstres genocides. La construcció d'Israel no es va fer en una terra sense poble. Es va fer sobre una terra habitada feia ja segles per un altre grup de persones: els palestins i les palestines. L'origen de la deshumanització del poble palestí, i la pulsió genocida per part d'Israel està en aquesta negació fundacional de l'estat sionista.

Val a dir que aquesta és una realitat -a parer meu, incontrovertible- profundament ocultada i tergiversada. L'autor del llibre "La ocupación. Israel y los territorios palestinos ocupados" (Critica, 2014), el politòleg, periodista i escriptor israelià-britànic, especialista en el conflicte araboisraelià, Ahron Bregman, explica que "els israelians van assegurar al món que, acabalant una experiència única i atroç del que significa ser perseguit, l'estat jueu establiria [a Palestina] una autèntica ocupació il·lustrada", el que alguna literatura ha qualificat de colonialisme amb rostre humà. Absurditats criminals!

Ara, amb l'atroç genocidi de Palestina a tota màquina, Primo Levi segurament no gosaria plantejar la pregunta abans esmentada. Tothom sap el que passa (Mentre escric aquestes ratlles, m'assabent que Israel ha anunciat una "treva tàctica" que, teòricament, ha de permetre l'entrada a Gaza d'un poc d'ajuda humanitària. Poca cosa per revertir la situació de fam provocada per la tàctica militar de setge i utilització de la fam extrema com a arma de guerra que amenaça de mort, a molt curt termini,  d'entorn de 100.000 infants. L'estat sionista parla de "pausa tàctica", és a dir, una pausa per continuar matant. Una pausa per agafar embranzida en el genocidi i neteja ètnica? Tant de bo m'equivoqui, però del criminal Netanyahu millor no fiar-se).

En tot cas, vull pensar que Levi contestaria que no ho saben perquè no volen saber o perquè volen no saber-ho, i que, per tant,  la indignitat d'alguna gent és la constatació dels efectes de la inoculació del virus de la deshumanització promulgat per la internacional de l'extrema dreta. En 2025, ningú que no estigui malalt d'odi no pot sostenir les faules sobre quelcom semblant a una mena de "genocidi amb rostre humà", la relativització de dècades de sofriment del poble palestí, del règim sionista d'ocupació i apartheid, o de l'assimilació de terrorisme amb legítima resistència.

Tanmateix, el que veritablement cal ara mateix és felicitar a les impulsores de la fantàstica iniciativa de la societat civil mallorquina de les "Marxes per la pau i la vida. Aturem el genocidi a Palestina". Aquesta és una cita imprescindible contra l'odi i la deshumanització (aquí els horaris i itineraris de les marxes). Dijous d'aquesta setmana tindrem un horabaixa per a felicitar-nos de ser una societat solidària, pacifista, humanista... Una Mallorca digna.

La indiferència no ens cal. Més aviat que tard, la història ens demanarà on érem el dijous, 31 de juliol de 2025, i si férem el que calia fer per aturar el genocidi del poble palestí.

 

Més cooperativisme com antídot a la febre de l'odi

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-07-2025)

El 19 de juny de 2024, l'Assemblea General de Nacions Unides va proclamar oficialment 2025 com l'Any Internacional de les Cooperatives. "Les cooperatives construeixen un món millor", és l'eslògan de l'esdeveniment. Una idea que subratlla "l'impacte global durador de les cooperatives, posicionant-les com a solucions essencials als desafiaments globals actuals", tot destacant "les seves contribucions al desenvolupament sostenible en les dimensions social, econòmica i ambiental, mostrant com les cooperatives són impulsors clau per a aconseguir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l'ONU per a 2030", alhora que emfatitza "la capacitat única de les cooperatives per a promoure el creixement inclusiu i enfortir la resiliència comunitària". ¿Què en pensen les autoritats autonòmiques d'aquesta crida de l'ONU a impulsar les cooperatives com a gran oportunitat per a reforçar i estendre un model clau per al benestar de les persones, la democràcia, la sostenibilitat ecològica, i, personalment, afegiria, un model d'empresa on la jornada laboral no sigui un veritable estat d'excepció de la democràcia?

Havent passat més de mig any de commemoració, pel que ha transcendit a l'opinió publica, i tenint en compte el baixíssim relleu de l'economia social en l'organigrama governamental autonòmic -subsumida en un barrejadís "Servei d'Emprenedoria, Economia Social i Circular" en el si de la Conselleria d'Empresa, Autònoms i Energia- no és arriscat suposar que pensen que això del cooperativisme -especialment si l'ONU afirma que cal impulsar-lo i que el seu creixement ajuda al compliment dels ODS- és part del "pack woke".

Val a dir que, en paraules de Laura Camargo, "el papel de los imaginarios sociodiscursivos creados y circulados en los ecosistemas mediáticos y las redes de los portavoces y seguidores de la (ultra)derecha global se ha demostrado fundamental para la construcción de la ideología y el nuevo sentido común de época autoritario y excluyente" (Trumpismo Discursivo. Origen y expansión del discurso de la ola reaccionara global. Editorial Verbum, 2024). Idò, el nou sentit d'època autoritari i excloent -practicat, amb més o manco somriures; amb distints, però mai greus, graus d'incomoditat i contradicció; amb dissimulacions discursives- fa que el partit de la dreta espanyola tradicional, que tant pes electoral i social ha tingut i té en aquesta terra, hagi mutat a les posicions d'extrema dreta. En conseqüència, per a unes institucions autonòmiques i insulars cada cop més còmodes amb el discurs de la internacional reaccionària, té molta lògica que l'únic cooperativisme radicalment no-woke sigui el que representa la cooperativa política PPVox! "És el mercado, amigo", que diria Rodrigo Rato. El mercat electoral, i la faula del "lliure mercat" i la meritocràcia, excel·lentment  exemplificats en el "cas Montoro".

Ve a tomb aquesta disquisició sobre l'extrema dreta perquè l'impuls del cooperativisme, endemés de ser una certa obligació amb la tradició històrica de casa nostra; factor d'innovació, cohesió social i d'ajuda i agraïment institucional al modest, però meritori, nostrat moviment cooperatiu existent; i ser clau per al canvi de model econòmic de les Illes Balears (imaginau-vos què seria del nostre present i futur amb, posem pel cas, un moviment cooperativista amb un pes percentual d'un dígit en el sector turístic), ha esdevingut essencial en la batalla contra el discurs de l'odi.

És el que, en part, explica la sèrie francesa "La fièvre" (La febre). La ficció, dels mateixos creadors de la memorable 'Baron Noir' (Baró Negre), es mou entre profecia feta realitat (Trump i radical gir dretà global) i alguns perquès de tot plegat: la comunicació com a arma de manipulació; la capacitat de xarxes socials, bots i algoritmes per a inflamar a la societat (valguin com a exemple els pogroms racistes conta migrants esdevinguts a Torre Pacheco); la facilitat de penetració del discurs de l'odi en la institucionalitat política de, en altre temps, la dreta democràtica; el paper dels interessos del capital en la propagació de la febre antidemocràtica, etc. Però, potser, allò més interessant de la sèrie és el missatge que no tot està perdut. La comunicació pot ser a favor de la democràcia, la raó del bé comú pot vèncer al mal (en la ficció representat en l'aliança entre propagadors d'odi i mentides i els interessos econòmics), els mecanismes que originen les polèmiques identitàries, amplificades pels mitjans de comunicació d'extrema dreta i les xarxes socials, poden descarrilar davant una societat organitzada i posant en peus mecanismes de resistència. A "La fièvre" el Racing de Paris és un protagonista molt important. El club de futbol pateix una doble crisi: La de valors com a conseqüència que el seu jugador estrella, d'origen senegalès, provoca un altercat amb l'entrenador, a qui qualifica de "brut tubab" (tubab significa blanc en wòlof). El fet, encara que és provocat per un malentès, és usat com a munició incendiària en una societat amb un racisme estructural subjacent. Aquest fet complica encara més la ja fràgil situació econòmica del club. Ambdues crisis se solucionen convertint al Racing de Paris en una cooperativa. Una decisió que, de retruc, ajuda a desinflamar la febre d'odi del conjunt d'una societat fragmentada per les grans desigualtats. Tota una metàfora que em permet afirmar, a risc de ser acusat de woke -o de bonisme i no de malisme-, que les cooperatives construeixen un món millor.

 

“Tourist go home happy. Be happy returning to Mallorca. Thanks"

 Publicat originalment a dBalears (20.07-2025)

Aquests dies la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) ha posat en marxa una campanya sota l'eslògan que encapçala aquestes ratlles. Ho fan en anglès, i no en, posem pel cas, alemany o català. Com a la FEHM la llengua pròpia d'aquesta terra l’importa un rave, i perquè no fos cosa que algú despistat pensés que donen les gràcies a la gent resident i als treballadors i treballadores d'hoteleria, la traduirem: "Turista ves-te'n a casa feliç. Sigueu feliços tornant a Mallorca. Gràcies".

La campanya del lobby hoteler s'ha presentat com una resposta a l'acció de protesta d'Arran. Una acció que, sigui dit de passada, independentment de l'opinió que cadascú tingui sobre la seva conveniència, és, dintre de la polifonia de la protesta "Per una vida digna", una protesta legítima. Les accions protestatàries radicals són tan legítimes com ho són les de desobediència civil. En el cas de les crítiques d'hotelers, alguna premsa del "règimen de la turistificació", amb editorials incloses, i algun opinaire progre, envers l'acció dels joves d'Arran, s'escau recomanar-los un llibre imprescindible per als temps que corren: "Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre" de Howad Zinn (amb un extraordinari pròleg de Xavier Antich). Al cas, li ve com l'anell al dit la novena de les fal·làcies, la que s'anuncia així: "Que nosaltres, la ciutadania, ens hem de comportar com si els interessos de l'Estat i els nostres coincidissin.

Al marge de fal·làcies, és absolutament inversemblant que la campanya de la FEHM fos pensada, dissenyada, i planificada per respondre Arran. Se n'anessin sortit amb una nota de premsa!

Tinc per a mi que el veritable objectiu del "Tourist go home happy. Be happy returning to Mallorca. Thanks" és un altre. És una campanya per a frenar el procés de canvi del "sentit comú social" del "vivim del turisme" pel del "malvivim del turisme". És un bast intent de desmobilització de la societat que diu prou de turistificació, que, d'una manera o d'una altra, clama que "governi qui governi, qui estima Mallorca, no la turistifica". És un desesperat inici d'assumpció de la derrota. Des de la FEHM ja reconeixen que la mobilització social té repercussió en els "mercats emissors", saben que portals de viatges tan importants com Fodor's recomanen no venir de vacances a Mallorca, tenen per segur que els temps estan canviant. Estan astorats, despistats, confosos, neguitosos pel cúmul d'incerteses.

I nosaltres, la societat civil i civilitzada, sabem amb tota certesa que no hi ha una altra opció que continuar mobilitzant-nos. Perquè, en paraules del mestre Enric Tello, "els negacionistes climàtics, els que volen créixer costi el que costi, sí que ens porten [per manca de polítiques transicionals envers un decreixement just] al pitjor decreixement".

Vacances en pau a Mallorca versus vacances en guerra a Dakhla

Publicat originalment a dBalears (13-07-2025)

Si no hi ha cap contratemps, aquesta setmana arribaran a Mallorca els infants sahrauís que participen en el programa de Vacances en Pau. Aquests nins i aquestes nines durant unes setmanes viuran amb famílies acollidores, unes famílies de qualsevol classe que, val a dir-ho, són un grandiós exemple de generositat. Són, sens dubte, del millor que té la nostra societat.

La infància sahrauí, que estarà entre nosaltres en el període estiuenc, gaudirà de quelcom tan essencial com és la pau. Recordem-ho una altra vegada: Gaudir de la pau no és només el gaudi d'una situació vital d'absència de guerra, és el fet de transitar per la vida en un marc de justícia, d'existència material bàsica, més o menys garantida, d'aplicació efectiva dels DDHH, d'horitzons possibles de llibertat i progrés vital i en societat.

De tot això n'estan privats els nins i les nines sahrauís que, els pròxims dies, aterraran a Mallorca. I, també ho estan privades del gaudi de la pau les seves famílies que romandran, d'ençà de gairebé cinquanta anys, als campaments de població refugiada sahrauí a la inhòspita hamada algeriana de Tindouf.

Mentre, de la mà de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB), es desenvolupa el programa Vacances en Pau de 2025, persistirà la lluita del poble sahrauí a tots els fronts per la seva llibertat, pel compliment de la legalitat internacional, per la definitiva descolonització de la darrera colònia del continent africà, i, conseqüentment, per la independència del Sàhara Occidental. Talment com ha succeït en les dècades de vida del Programa Vacances en Pau i de l'ocupació il·legal del Marroc del Sàhara Occidental.

Però enguany, hi ha una circumstància indignament paradoxal: Mentre, a casa nostra, i a altres indrets d'Europa, la infància sahrauí gaudeix -gràcies al robust moviment solidari europeu amb la causa sahrauí- d'unes vacances en pau, a casa seva, és a dir, al Sàhara Occidental, continuarà l'obscenitat d'incentivar a l'engròs la promoció de la ciutat ocupada de Dakhla (l'antiga Villa Cisneros espanyola) com un gran destí turístic. Destí per a vacances tacades de sang, s'hauria de dir. Perquè l'ocupació il·legal és sempre violència, la repressió marroquina a Dakhla, i arreu dels territoris sahrauís ocupats, és tan brutal que cal parlar de règim d'apartheid per a les persones sahrauís que hi continuen malvivint. El turisme com a font de deshumanització, que explic a aquest article (vegeu aquí), és una autèntica guerra, una barroera conculcació dels drets humans i de qualsevol legalitat internacional. És la llei del més fort en armament. És la guerra.

Aquesta és una guerra directament conseqüència de la complicitat del govern del Regne d'Espanya, del menyspreu als tribunals europeus que han sentenciat la il·legalitat de l'espoli del Marroc en els territoris legalment sahrauís (la promoció de vacances a Dakhla n'és part d'aquesta espoliació de recursos), del trumpisme global, de la menysvaloració de l'aplicació efectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans, en definitiva, d'una clamorosa i indignant deshumanització, i d'un cúmul de traïcions al poble sahrauí. Tanmateix, el Sàhara Occidental no és del Marroc!

Malgrat tot, sempre ens quedarà la dignitat de la solidaritat amb el poble sahrauí, i la humanitat dels nins i nines sahrauís que estan a punt d'arribar a casa nostra. Sigueu benvinguts!

Primeres impressions entorn del Conveni d'Hoteleria 2025-2028

Publicat originalment a dBalears (06-07-2025)

Al voltant de l'acord signat entre les patronals hoteleres i el sindicat UGT sobre el nou conveni col·lectiu d'hoteleria de les Illes Balears, hi ha tot un seguit de qüestions que em semblen de gran interès. Ara mateix, aquest interès no està focalitzat en els continguts de l'acord, que només es podran analitzar en profunditat una vegada disposem del text articulat del conveni. En aquests tipus de contractes col·lectius és importantíssim analitzar des dels adjectius, sobretot els condicionals, a les comes. Avanço que en la lectura del text del preacord es detecten importants absències de continguts, i més trampes que en una d'aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. Un exemple: Les parts signants, en cas de reducció de jornada per via legislativa, es comprometen literalment "a revisar les disposicions relatives a la jornada, l'organització del treball, entre d'altres" (sic).

Per tant, els comentaris que segueixen són consideracions generals sobre context, formes, i gestió del conflicte. Endemés, donat que el batibull entorn del desenllaç d'aquesta negociació tindrà conseqüències de futur, són provisionals.

El context no és qualsevol. El grau de turistificació i de necessitat vital d'iniciar una veritable transició cap al decreixement turístic és el context. Ho és, també, el grau de malestar i d'emprenyamenta social que va posar de manifest la manifestació del proppassat 15 de juny. "Per una vida digna, aturem la turistificació!" és un propòsit d'avançar, amb permís de la politòloga feminista Verónica Gago, per a canviar-ho tot. En aquest sentit, no són estranyes les hiperbòliques lloances governamentals vers a un acord assolit només amb retòrica enunciativa de vaga. El conseller de Turisme, Cultura i Esports del PPVox no s'està d'afirmar en un article d'opinió (Última Hora, 04/07/2025) que "no és cap secret que la Conselleria de Turisme ha apostat decididament per un escenari de pau social i estabilitat institucional, que avui es fa realitat", i, a sobre, apunta que l'acord s'ha fet realitat "en un context global marcat per la crispació i la polarització, el sector turístic de les Illes Balears ha donat una lliçó de maduresa i responsabilitat col·lectiva". Qui crispa i polaritza? Qui no té responsabilitat col·lectiva? Els i les que incentiven les violències que provoca la turistificació, o qui reclama poder viure una vida desitjada i digna?

En qualsevol cas, el cert i segur és que de les multiprecarietats que provoca la turistificació n'és un component la precarietat sindical, és a dir, l'escassíssima conflictivitat laboral en els sectors troncals del turisme. De fet, en la negociació del principal conveni col·lectiu de les Illes  Balears fa dècades que no es fa ni una hora de vaga. Hi ha generacions de treballadors i treballadores que mai s'han pogut sentir protagonistes d'una conquesta laboral col·lectiva, que no han tingut mai l'aprenentatge vital de què els drets es conquereixen, que mai són gratuïtament atorgats.

Permeteu-me reivindicar el pensament polític de Rosa Luxemburg, que ve a dir que la vaga sempre va més enllà de l'acció en si de l'esdeveniment concret. La vaga activa un important vector de temporalitats del qual emergeix, o pot emergir, un nou horitzó. Altrament dit, la vaga aporta un plus de valor a les conquestes, i, alhora, apunta nous horitzons d'emancipació.

Pel que fa a les formes, són preocupants dues qüestions que gairebé només anunciï: i) Ha sigut una dramàtica exhibició de les conseqüències d'un model sindical més competitiu que col·laboratiu: De la unitat d'acció sindical, s'ha passat, almanco en l'escenificació, a una innecessària traïció de la unitat sindical. Ha semblat que aquesta unitat s’entén més com a unitat conjuntural de debilitats, que no pas com aposta estratègica per fer front al capital. ii) En l'àmbit del llenguatge, el relat vencedor és el neoliberal: Per una banda, se continuen fent discursos sobre increments salarials referenciats a l'Índex de Preus de Consum (IPC) estatal, i no a la necessitat, en el marc de turistificació, d'una solució salarial holística per a, en termes de la UE, erradicar la pobresa laboral a casa nostra. Per un altre costat, el text del preacord està farcit de conceptes com ara "productivitat", "flexibilitat", "pau social"... que no presagien res de bo per la millora substancial de la qüestió laboral. Són els límits imposats pel règim de turistificació.

ILP per erradicar les pensions de pobresa

Publicat originalment a dBalears (29-06-2025)

Abans-d'ahir, a les portes del Parlament de les Illes Balears, es va fer pública la intenció de la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques de presentar formalment -molt probablement a l'inici del pròxim curs parlamentari- una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que la seva Comissió Promotora, ja formalitzada, ha anomenat "ILP pel dret de la gent gran a tenir una vida digna".

En el comunicat que vam fer públic, s'explica que la ILP que es presentarà té com a objectiu que totes les persones (empadronades i amb residència efectiva a les Illes Balears) majors de 60 anys que cobrin una pensió de jubilació o de viduïtat, i les titulars de qualsevol edat d'una pensió d'incapacitat permanent absoluta per davall del Salari Mínim Interprofessional (SMI) rebin de la Comunitat Autònoma, sempre que la persona gairebé no tinguí altres ingressos i rendiments patrimonials, un complement de caràcter Social fins al salari mínim interprofessional. Altrament dit, es pretén erradicar les pensions de pobresa. I fer-ho ja! Tot i que sigui transitòriament, fins que l'Estat espanyol compleixi amb les seves obligacions amb la població pensionista pobre d'arreu del Regne d'Espanya.

És una qüestió de justícia, i, alhora, d'exercici de la capacitat d'autogovern. S'escau recordar que l'article 16 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears estableix que l'actuació de les administracions públiques de les Illes Balears s’haurà de centrar prioritàriament, entre altres àmbits, en "la protecció i l'atenció integral de les persones majors per a la promoció de la seva autonomia personal i de l'envelliment actiu que els permeti una vida digna i independent i el seu benestar social i individual".

Temps tindrem per explicar amb tot els ets i uts aquesta ILP. Ara, només tres reflexions, obligatòriament, generals: Igualar la quantia de les pensions de pobresa al SMI no és un caprici. Recordem que les quanties inicials de les pensions per jubilació, invalidesa, i viduïtat tenen una relació directa amb el salari cobrat mentre està laboralment activa la persona titular de la pensió, o , en el cas de viduïtat, el seu cònjuge. Si el SMI és un mínim en el "mercat laboral", ho ha de ser també en el sistema de pensions públiques.

La segona d'aquestes reflexions té a veure amb el concepte de "vida digna". Ras i curt: Una pensió -igual que un salari- digne és un nivell d'ingrés monetari que proporciona a les persones pensionistes (no a les unitats de convivència) un nivell de vida decent. Això inclou poder cobrir necessitats bàsiques com l'alimentació, l'habitatge, l'atenció mèdica i de cures, la cultura, l'oci, el transport, i la roba. I, si és possible, practicar el sa i saludable costum econòmic d'estalviar un poc. Val a dir que aquesta concepció de "vida digna" no és cosa de radicals marxistes revolucionaris. L’avalen, fins i tot,  els entorns del “neoliberalisme progre”.

L'última però, sens dubte, més important d'aquestes reflexions d'urgència: La ILP "pel dret de la gent gran a tenir una vida digna" posarà al Parlament de les Illes Balears davant el repte de parlamentar de les coses que interessen a la gent humil d'aquesta terra. No és poca cosa!

Valors [de PPVox] sense esperit democràtic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-06-2025)

L'única virtut que té l'acord de PP-Vox per a l'aprovació dels Pressupostos de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de 2025 és que deixa per escrit, negre sobre blanc, que "las medidas incluidas en este documento son reflejo de los valores compartidos...". Fixeu-vos que escriuen "valors" i no "principis". Aquesta darrera fórmula no m'hauria cridat l'atenció, ja que és més emprada en documents d'aquest tipus,  i és un mot fàcilment associable amb Vox, per allò de la "Ley de Principios del Movimiento Nacional", o amb el "prohensisme marxista" del "aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc d'altres", en cèlebre frase del gran Groucho Marx. És a dir, dels principis d'autonomia i d'absència de motxilles, que pregonava la presidenta Prohens a l'inici de legislatura, a, no sols la dependència i motxilla imposades per Vox, sinó, fins i tot, l’obligació de compartir valors.

La definició, gairebé canònica i simplificada, de valors ens diu que són conceptes,  qualitats, o tarannàs que són percebuts com a positius o desitjables en el marc d'una cultura o societat determinada. Es tracta, en definitiva, de valoracions o interpretacions de determinades situacions o conceptes des d'un punt de vista moral o ètic. Per això, és possible parlar de valors socials, religiosos, morals, cívics, etc. Al capdavall, els valors són la manera de cadascú de transitar per la vida. Per tant, queda autoreconegut que el transitar governamental de PP-Vox és compartit. Ho ha sigut sempre compartit el projecte del constructe politicoelectoral de PPVox. Allò que ha estat en disputa en l'última dècada i escaigs, i que encara ara continua, és el grau d'acceleració de la implantació del mix de valors retrògrads compartits.

L'acord pressupostari de PP-Vox del proppassat 30 de maig és una embranzida més d'aquest transitar compartit en funció de valors sense esperit democràtic. No se'm mal interpreti, no dic que aquest infaust acord no sigui el resultat del joc parlamentari democràtic. Però, no se m'oblida que "és un error tràgic pensar que les institucions democràtiques, o fins i tot les eleccions lliures, garantiran la continuïtat de la democràcia liberal". Són unes sàvies paraules de Rob Riemen al llibre "L'art d'esdevenir humà" en què, per emfatitzar les contundents paraules anteriors, ens recorda que Thomas Mann, a la famosa conferència dictada als EUA "La victòria arribada de la democràcia" (primavera de 1938), ja havia dit que, després de la seva experiència vital de l'ascens i caiguda de la República de Weimar a Alemanya, "la lliçó que n'havia après era que l'únic fonament possible de la democràcia és l'esperit democràtic", altrament dit, l'esperit de no odiar al discrepant, al diferent...

El document acordat destil·la odi. Odi a l'equitat fiscal, i enaltiment de la revolta antifiscal dels poderosos al clam de "visquin les grans desigualtats!"; odi a les persones excloses de l'exercici del dret a d'un habitatge digne, i glorificació de la mercantilització d'aquest dret; odi rabiós a la nostra llengua pròpia, la catalana, i, de retruc, a millorar l'escola pública; odi als immigrats i a les persones més desvalgudes, al capdavall, pura aporofòbia; odi a la comunitat científica, i, en conseqüència, rebuig del "pacte verd europeu"; odi a la memòria històrica mitjançant la negació de memòria i reconeixements democràtics a les víctimes del franquisme. Tant odi és, com a mínim, un gran estrès per a la convivència democràtica. Tanta sort que els anticossos democràtics de la societat civil no fallen mai. Sigui l'Assemblea de Docents, l'OCB, la Xarxa per la inclusió Social EAPN-Balears (que, en un exemplar gest de coherència, ha abandonat els pactes per a la Inclusió Social amb el Parlament, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma, a causa de l'acord entre PP i Vox que comentam), els diversos moviments en defesa de l'habitatge, i, conseqüentment, en contra de la turistificació desfermada; etc.

En aquest, diguem-ho així, inici de revolta, la pancarta a la façana de l'institut Ramon Llull de les avingudes de Palma proclamant "Aquí defensam la llengua catalana, la memòria històrica i l'antiracisme" és tot un símbol de resistència democràtica, de persistència en la defensa de l'esperit democràtic, i, concretament, contra el significant del pacte pressupostari de PPVox. Com ens recorda Rob Riemen en l'abans esmentat llibre, l'emperador-filòsof Marc Aureli, ja sabia fa molts segles que "La degeneració del pensament raonable és una pestilència, molt pitjor que qualsevol contaminació nociva i putrefacció de l'aire que respirem. Perquè això últim afecta els éssers vius en la seva vida biològica, però la corrupció és una pestilència d'animals en tant que són animals; però la degeneració del pensament afecta els homes en la seva condició humana mateixa". Només amb una superba degeneració del pensament i del esperit democràtic es pot justificar, per exemple, el manteniment de Gabriel Le Senne com a president d'un parlament democràtic. “És el colmo!”

 

Nativa o estrangera, la mateixa classe obrera?

Publicat originalment a dBalears (22-06-2025)

Dilluns d'aquesta setmana, 16 de juny, es publicaren les dades d'afiliació a la Seguretat Social de persones estrangeres del proppassat mes de maig. Sens dubte, són unes dades molt interessants, diria que essencials per entendre les dinàmiques de la nostra societat en tots els aspectes. Dades fonamentals per analitzar a on ens ha conduït la nostrada inserció a la globalització neoliberal. Inserció que, sustentada en la turistificació, el capitalisme illenc va posar en marxa fa dècades.

Les dades indiquen que, a les Illes Balears, el creixement del nombre de persones d'origen estrangers afiliades a la Seguretat Social no té aturador. El mes passat ha crescut un 5,51,% en termes interanuals, arribant a la xifra de 156.783 persones afiliades. Gairebé, una de cada quatre persones afiliades a la Seguretat Social a casa nostra és de procedència estrangera.

No estranya que els sectors empresarials que més mà d'obra estrangera ocupen siguin construcció (22.401), comerç (17.552) i hostaleria (59.749). Tampoc ve de nou que en aquests tres sectors empresarials la mà d'obra estrangera majoritària sigui de fora de la UE. Continuam instal·lats en el patró de creixement de totxo i turisme, i necessitam molta mà d'obra, i, a ser possible, a baix cost.

Hi ha una dada que vull posar en relleu: Del total de persones estrangeres d'alta a la Seguretat Social en el Règim d'Empleats de la Llar (3.924), el 76% de països que no pertanyen a la UE (aquesta és una dada indicativa, i a la baixa per mor de la forta presència de persones italoargentines). El cas és que, d'aquest grup, el 81% són dones. Podríem continuar amb l'exposició de dades fins a cansar lectors i lectores, ho deix aquí, i planteig alguns dubtes i algunes reflexions que, de sobte, em sorgeixen:

Tot i que, com va explicar fa devers una dècada Yanis Varoufakis en el llibre "Economia sense corbata. Converses amb la meva filla", el funcionament de l'anomenat Mercat de Treball és radicalment diferent dels altres mercats, la qüestió és si podria funcionar el model de turistificació sense aquest contingent de mà d'obra estrangera. Sigui quina sigui la resposta, vet aquí algunes -només algunes- altres qüestions absolutament transcendents des d'una perspectiva sobiranista: Quines són les polítiques públiques per a la integració d'aquestes persones nouvingudes des de fa més o menys temps? Hi ha una avaluació dels efectes i dels hipotètics plans de gestió d'aquesta creixent població laboral per a la situació demografia, de cohesió social, lingüística, cultural...? Els límits biofísics no condicionen el creixement sense límits d'una situació de plena ocupació que, veritablement, és de plena precarietat laboral i d'estrès per la necessitat perpetua de créixer? Jo també em faig la pregunta que, al llibre "Pobretariat", es fa Vidal Aragonés, "nativa o estrangera, la mateixa classe obrera?".

Per una altra banda, la xifra de 3.924 persones d'origen estranger d'alta al Règim d'Empleats de la Llar sembla baixa. No sabem, ni per aproximació, quantes persones nouvingudes fan feines de cures sense estar donades d'alta a la Seguretat Social. El fet ben segur és que són part del que Zygmunt Bauman anomenava "classe angoixada". Per començar a desangoixar aquesta població, és urgent l'aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per regularitzar en el conjunt del Regne d'Espanya a unes 400.000 persones estrangeres, que roman estancada en el Congrés dels Diputats des de fa més d'un any.

En l'àmbit autonòmic, la majoria social democràtica ens desangoixaríem si el Govern de la Sra. Margalida Prohens fes alguna campanya institucional per a combatre el racisme. No ho faran. I no serà per manca de pressupost. En fan tantes de campanyes d'estufera i autobombo ideològic, que no vindria d'una més. Ve de l'acord PPVox per als Pressupostos 2025 de la CAIB.  PPVox comparteixen "principis" xenòfobs, i, és clar, Prohens no reconeixerà mai que, almanco, el 60% dels menors no acompanyats estan afiliats a la Seguretat Social. I, tanmateix, dada mata relat!

 

Pensionistes: Posau-vos ràpidament la mà a la cartera!

 

Publicat originalment a dBalears (15-06-2025)

No record l'autoria de la frase "si el rei ha d'explicar que és el rei, és que no ho és el rei", però del cert que és un aforisme força polivalent. I que, tot s'ha de dir, em va molt bé per començar l'article d'aquesta setmana al dBalears. Perquè atenció: L'AIReF és notícia en aquestes primeres setmanes de juny, i ho és entorn de les pensions públiques, la qual cosa justifica el títol d'aquests paràgrafs.

Anem, però, a pams. L'AIReF és l'acrònim d'un organisme espanyol anomenat Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, que té, oficialment, la funció del control fiscal i l'objectiu de garantir el principi d'estabilitat pressupostària, així com la sostenibilitat financera del Regne d'Espanya. Formalment, és independent i d'un estricte biaix tècnic. Però, com el rei que ha d'explicar que ho és perquè, veritablement, no ho és, l'AIReF no és allò que diu ser. Té una dependència absoluta de l'ortodòxia neoliberal. És, de fet, el seu guardià en matèria pressupostària, i, en aquest paper, ha esdevingut en el "justificador tècnic" de no poques retallades socials.

Les recents notícies relacionades amb l'AIReF i les pensions em van començar a arribar tot just començat aquest mes. El número de juny de la revista "Alternativas Económicas" publica una peça titulada "Pensiones: Una de cal y otra de arena". L'aspecte positiu que es posa en relleu a la citada informació és que les condicions pactades pel Govern Espanyol i la Comissió Europea -l'anomenada "regla de despesa"- es compleixen. Val a dir que aquest acord és una autèntica cotilla per a millores profundes del sistema de pensions, agilitzar-ne algunes que estan alentides, i per a, en definitiva, enrobustir i blindar el sistema a la fúria privatitzadora. El punt negatiu és, un clàssic en els informés de l'AIReF, que no s'ha millorat la sostenibilitat del sistema públic de pensions.

Pocs dies després vaig tenir notícies d'un comunicat d'UGT i CCOO en què "exigeixen al govern [espanyol] informació detallada de les raons i termes de la iniciativa per a una nova avaluació de sostenibilitat del sistema de pensions en 2026". La cosa no va de coverbos: Perquè l'AIReF pugui fer aquesta nova avaluació caldrà un canvi normatiu que, òbviament, es farà. I alerta: A cada avaluació que fa l'AIReF, les butxaques de les persones pensionistes pateixen!

La traca final d'aquest seguit de notícies va ser un titular de dimecres passat, 11 de juny, a Última Hora que deia: "Los 188.390 pensionistas de Baleares, pendientes del nuevo examen de la UE a sus pagas". La peça periodística està plena d'alarmisme i poc rigor. Per acabar d'arrodonir-ho, s'acompanya de l'opinió -millor dit, de les ocurrències- d'un economista de teoria i ideologia ultraliberal, molt en la línia de l'escola d'Àustria en la qual s'inspiren Javier Milei i altres neofeixistes-ultraliberals. Al diari, oh casualitat  !, no se’ls va ocórrer demanar com a contrast l'opinió de, posem pel cas, alguna persona de la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, o d'un altre economista no fracassat en la gestió de pressupostos públics.  

Val a dir que, de les coses que passen al Regne d'Espanya, aquest assumpte és, a parer meu, prioritari. S'hi hauria de parar molta més atenció mediàtica, i no posar-la gairebé tota en una obvietat: El corrupte és el bipartidisme borbònic, el règim del 78 que continua engreixant als corruptors.

En qualsevol cas, la sostenibilitat i millora del Sistema Públic de Pensions no és una qüestió tècnica. És, categòricament, una qüestió política, de voluntat política, de model de societat, de qualitat democràtica. Ah, per cert! Què en diu l'AIReF de "l'estabilitat pressupostària i de la sostenibilitat financera" respecte a l'augment de la despesa militar?

S'escau, idò, que les persones pensionistes ens enduguem ràpidament la mà a la cartera. Altrament dit, que ens organitzem i mobilitzem. Anoteu una data important: El pròxim 25 d’octubre a Madrid hi haurà la gran manifestació del Moviment Pensionista del conjunt del Regne d’Espanya. Com sempre, en defensa de les pensions públiques. Governi qui governi, les pensions, els salaris i els drets es defensen!

Pel dret a una vida digna

 Publicat originalment a dBalears (08-06-2025)

En l'elecció de consignes per a la manifestació a Palma de diumenge que ve, 15 de juny, la plataforma “Menys Turisme, Més Vida” ho ha encertat de ple. “Pel dret a una vida digna”, “Aturem la turistificació”. Reivindicació i alternativa per organitzar i mobilitzar a la societat civil mallorquina. Sense aturar el monstruós constructe economicosocial de la turistificació, és una quimera pensar de fer efectiu el dret a una vida digna per a tothom, o, si més no, que no sigui aquest no-dret la principal bretxa pel que fa a les desigualtats socials i vitals.

Val a dir que la idea de vida digna s'associa a l'existència vital d’una persona quan aconsegueix satisfer les seves necessitats bàsiques. Per contraposició, qui no aconsegueix tenir satisfetes aquestes necessitats primordials, no pot tenir una vida digna. És important tenir en compte que, històricament, allò que s'ha entès com una vida digna ha variat d'acord amb els contextos i les cultures. Ara bé, en la nostra cultura i al context actual, la negació per a cada vegada més gent del dret efectiu a un habitatge digne (un sostre) per desenvolupar un projecte de vida més o menys desitjat, o tenir la condició de treballador pobre o treballadora pobra perquè la retribució salarial és, en termes de capacitat adquisitiva, de misèria, dista molt de ser qualque cosa semblant a una vida digna.

Per una altra part, la turistificació -com s’ha explicat en altres ocasions en aquest mateix espai- és la causa de malestars socials com ara els causats per la massificació turística; la saturació dels espais públics; la privatització, directa o indirecta, dels béns del comú; la turistització del fet cultural; l’arraconament del català com a llengua d’ús social; etc.

Dit això, la manifestació de diumenge vinent té tantes o més raons que les de l’estiu passat: No hi ha cap avanç -ni voluntat política- de canvi de rumb; s’ha demostrat que l’anomenat “Pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears” era una gran presa de pèl, i que, dit sigui de passada, el fet més inaudit és la no retirada del “no-pacte insostenible” dels grans sindicats del país, UGT i CCOO; la descohesió social, cultural, i lingüística s’accelera; l'especulació urbanística i territorial, a conseqüència de l’orgia de desregulació, fa calfred; la publicitada lluita contra el lloguer turístic il·legal oculta que aquesta és només la part petita del problema que representa aquesta plaga que s’ha de combatre amb decreixement contundent, i, a sobre, tanta publicitat sobre allò que és normal en qualsevol administració decent -la lluita contra les il·legalitats- és una perfecta estratègia de “tinta de calamar” per amagar altres il·legalitats, com ara la sobreocupació dels hotels (algú hauria d’explicar, a tall d’exemple, el bon punt en què es va produir el miracle de la desaparició d’una pràctica ancestral: la dels suplements en les habitacions hoteleres); la qüestió de la cogestió dels aeroports illencs és, des de fa anys, una discussió a cop de jutipiris (si se’n vol xerrar de debò i seriosament, convindria saber què ha passat amb el Comitè de Coordinació Aeroportuària de les Balears en aquesta darrera dècada!); i així podríem seguir...

El necessari canvi de rumb no s’iniciarà sense una mobilització ciutadana sostinguda i persistent. El repte és de tal magnitud que cal -aquí cit les paraules finals del Discurs de José Manuel Naredo amb motiu de la seva investidura com a doctor honoris causa per la UNED- “pensar sobre la parte no pensada que arrastra nuestro pensamiento”.

Mentrestant, sortim i ocupem els carrers en manifestació. Ara que Maria del Mar Bonet commemora el cinquantè aniversari del seu disc “A l'Olympia”, se m'ocorre que, sí als versos de la Tonada de collir olives: “M'agrada coir olives, / però és un art perillós. / Vaja, al·lots, afanyem-mos / que amb doblers no compren vides”, hagués canviat “coir olives” per “coir turistes”, hauria acabat abans i amb menys rotllo.

Referèndum sobre l’acomiadament (i alguna cosa més) a Itàlia

Publicat originalment a dBalears (01-06-2025)

Fa temps que soc un entusiasta admirador del sindicalisme italià, més concretament de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL). En les dècades que vaig fer sindicalisme actiu va ser un referent per al dia a dia i una font d’aprenentatge de qüestions estratègiques. Amb la CGIL vaig comprendre la teoria sobre la capacitat autònoma de transformació, tot i que, a partir del reformisme, del sindicalisme de classe, i, més endavant, d'altres moviments socials emancipadors. Sens dubte, un text de qui, des de 1999 a 2004, va ser secretari general del major sindicat italià, Bruno Trentin, hi va tenir molt a veure. El llibre es titula “La città del lavoro. Sinistra e crisi del fordisme”, es va publicar el 1997, i, per exemple, ja es podia llegir: “… amb l'enfosquiment de la perspectiva de transformació radical del quadre social existent (que no era immòbil com se suposava) i amb la ‘pèrdua de sentit’ de l'estratègia de transformació, que va començar molt abans de la caiguda del Mur de Berlín, va faltar la capacitat i voluntat d'arriscar la proposta d'un nou projecte de societat”. És impressionant la capacitat d’anàlisi, autocrítica i anticipació de Bruno Trentin. Encara patim l’absència d’aquest nou projecte de societat!

Ve a tomb aquesta mena d’introducció per celebrar que la CGIL ho ha tornant a fer. Ha tornat a ser capaç de, en un marc politicoinstitucional absolutament advers, mobilitzar i organitzar a les classes subalternes italianes, i, alhora, proposar noves fórmules de lluita sindical. Però, anem a pams, i expliquem-ho, encara que sigui succintament:

Matteo Renzi va ser -a més de secretari general del Partit Democràtic, escollit a les eleccions primàries del 8 de desembre de 2013- primer ministre d'Itàlia des del 22 de febrer del 2014 fins al desembre del 2016.

Durant el seu mandat, Renzi va impulsar una reforma laboral, denominada Jobs Act (Llei d'Ocupació) que, entre altres, es carregava l'article 18, un dels símbols de l'Estatut dels Treballadors, que, des de 1970, era un mur contra l'acomiadament improcedent. No és exagerat afirmar que, durant més de 40 anys, l'article 18 del Statuto dei Lavoratori va encarnar l'essència de la dignitat dels treballadors i treballadores davant el poder de la patronal, protegint-los contra els acomiadaments arbitraris, i garantint la seva reincorporació immediata i el pagament d'indemnitzacions. Els resultats de la Jobs Act han estat desastrosos: no ha creat ocupació, ha augmentat la desocupació juvenil, ha incentivat la precarietat laboral, ha afeblit el poder sindical i enfortit l'empresarial (resultats bastant semblants a les retallades en la protecció de l'acomiadament que va iniciar Zapatero a Espanya i que no han estat revertides pel “Gobierno español más progresista de la historia”). En fi, la Jobs Act ha tingut els mateixos efectes que tota la legislació laboral del neoliberalisme, especialment la dels temps de l'austeritat suïcida amb la qual el poder neoliberal va mal gestionar la crisi de 2008. Uns efectes que no són aliens a l'auge actual de les extremes dretes.

El cas és que la CGI , després d'una gran campanya, va recollir més de quatre milions de signatures per a promoure un referèndum que apunta a derogar disposicions claus contingudes en la Jobs Act i en la xenòfoba Llei de Ciutadania que dificulta molt als immigrats la consecució de la ciutadania italiana. No és fàcil que la CGIL guanyi, sobretot pel fet que, perquè sigui vàlid el resultat, es necessita la participació superior al 50% del cens electoral. Per això la campanya del poder (polític, institucional, empresarial, mediàtic…) per l'abstenció és brutal.

D'aquí a uns dies sabrem els resultats. La qüestió és Giorgia Meloni o CGIL. UE contra els drets socials o UE amb sentit social i humanitari.

 

Guerra a la llibertat d’expressió i d’informació

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-05-2025)

L’escriptor britànic Ian McEwan és un d’aquests intel·lectuals amb capacitat d’avançar-se en la denúncia dels mals d’època, i plantejar-los sense embuts. Per exemple, a “L'espai de la imaginació” -un breu text sobre l’assaig d’Orwell “Dins de la balena”- ens diu que “hi ha una qüestió vital per als escriptors i els lectors: Arreu del món la llibertat d’expressió comença a ser un privilegi en retrocés”. Quan McEwan escriu això (l’esmentat llibre va ser editat originalment el 2021, i traduït al català un any després) donava per a evident la manca de llibertat d’expressió a Rússia i a la Xina, alhora que observava, coincidint amb la finalització de la primera presidència de Donald Trump, l’extensió planetària del qüestionament de l’aplicació no retòrica de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La guerra a la llibertat d’expressió i d’informació no s’ha declarat més enllà del “confortable” occident -si és que amb Trump a la Casa Blanca continua tenint algun significant el mot “occident”-. Aquesta guerra és ben present a la nostra vida quotidiana. En tenim certa tradició. McEwan ens recorda que la llibertat d’expressió va desaparèixer a l’Europa medieval del cristianisme durant un miler d’anys. I hi afegeix que “encara va haver de passar més temps per reivindicar els escrits d’un lliure pensador com Demòcrit”. Amb l’auge del negacionisme envers el coneixement científic, vés a saber si es tornarà a censurar la teoria de Demòcrit (dècada del 460 a.d.C.) i del seu mestre, el filòsof i físic Leucip,  la veritat científica segons la qual la matèria està composta per àtoms!

Aterrant a coses més concretes i mundanes, allò que fa trontollar la llibertat d’expressió i d’informació és la geopolítica d'un règim de guerra com l’actual, i d’un capitalisme caníbal de la democràcia igualitària econòmicament i socialment,  dels drets sociolaborals i de ciutadania, del planeta i, en definitiva, de la vida; i, per contra, delicat i summament amable amb el militarisme, el complex militar-industrial, l’austeritat per a la ciutadania pobre, les grans desigualtats, el creixement infinit, i, en definitiva, la desdemocratització.

De tot plegat en parlen les organitzacions i institucions defensores dels drets humans en els seus informes corresponents al proppassat 2024, publicats enguany. A tall d’exemple, Amnistia Internacional (AI) en la seua anàlisi de les tendències globals de les violacions del dret internacional humanitari en els conflictes armats, la repressió de la dissidència, la discriminació, la injustícia econòmica i climàtica, i l'ús indegut de la tecnologia per a vulnerar drets humans, no s’està d’afirmar que “les autoritats van introduir o van intentar introduir noves restriccions del dret a la llibertat d'expressió”. AI, en un concís resum, afirma que “2024 ens va deshumanitzar". Touché! Pel seu costat, Human Rights Watch (HRW) és contundent en afirmar que “el sistema de Drets Humans està baix amenaça”, i, per tant, la llibertat d'opinió i d'informació estan sota amenaça. Segons HRW, això succeeix en un món en guerra i armant-se. Val a dir que l'Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) corrobora aquestes tendències globals a l’àmbit europeu.

M’interessa posar especial atenció a l'informe anual de l'organització FREEMUSE sobre l'estat de la llibertat d'expressió artística en 2024, que alerta de l'increment de la censura i la persecució en un context de guerra i inestabilitat. També destaca l'augment de l'autocensura i de la por. Aquesta organització no governamental internacional independent, que advoca per la llibertat d'expressió artística i la diversitat cultural, que té estatus consultiu especial de les Nacions Unides per al Consell Econòmic i Social (UN-ECOSOC) i estatus consultiu amb la UNESCO,  apunta que la censura sobre Gaza va ser una de les principals amenaces a la llibertat d'expressió artística en 2024. Mala peça al teler si ni tan sols progressem en llibertat de creació artística per a mostrar, representar, i interpretar un genocidi!

Posem finalment un focus especial al fet que Reporters Sense Fronteres (RSF) sostingui que la llibertat de premsa ha empitjorat a tot el món en l'últim any, tot constatant que, en el 56,7% dels països "la llibertat de premsa és inexistent i l'exercici del periodisme és especialment perillós". Destaquen com a més rellevants, però no únics, llocs com a Palestina, amb 200 periodistes assassinats en 18 mesos, o la Xina, que qualifiquen de la presó més gran de periodistes del món.

Què en podem treure de tot plegat? Idò que hi ha una guerra declarada als DDHH en la qual la llibertat d’expressió i d’informació no són zones de pau. En el règim de guerra actual potser mai hauríem conegut la recerca periodística sobre les presons volants per a segrestos de la CIA, publicada en 2005 per Diario de Mallorca. En el millor dels casos, els autors -els periodistes Matías Vallés, Marisa Goñi, i Felipe Armendáriz- hauria d’haver vençut entrebancs professionals i personals molt més terribles que els de fa vint anys. Els temps han canviat a pitjor. Per què? Doncs perquè tal vegada no hem tingut a bastament presents les lliçons contingudes al llibre “Sobre la tirania” de Timothy Snyder. En el cas que ens ocupa, la que diu: “Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme. Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència i excepció. Enfadat amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic”.

 

Clam per Palestina

Publicat originalment a dBalears (25-05-2025)

Em disposava a analitzar la que sembla darrera fase del genocidi i neteja ètnica a Gaza i Cisjordània. Un cicle especialment cruel, infame, en el que la fam i la mort per desnutrició ha esdevingut en arma principalíssima per al compliment de l’objectiu -reconegut recentment per Netanyahu- de fer que Gaza sigui inhabitable, ingovernable, i, en última instància, despoblar-la. Estem en presència d’una operació de devastació en tota regla. Malauradament, això passa sense una massiva mobilització social de rebuig. Romanem en “la nostra zona d’interès”, si més no, en la vida real, car la virtual és una altra cosa.

Em semblava que podia tornar a ser d’interès, en aquesta fase del genocidi palestí, insistir en la disputa entre antisionisme i antisemitisme. Tanmateix, els recents esdeveniments, moviments polítics, i acceleració de la monstruosa maquina sionista de matar, ho fa balder.  En qualsevol cas, com escriu Enzo Traverso a  Gaza ante la historia,  “la realitat és que l'antisemitisme s'ha convertit en una arma. No l'antisemitisme del passat, que es dirigia contra als jueus, sinó un antisemitisme imaginari que serveix per a criminalitzar les crítiques a Israel”.

I, tanmateix, pensava escriure unes ratlles instant a la societat mallorquina a una mobilització amb pretensió de transversalitat i de, tot i la seva dignitat, superació de l'autominorització del moviment illenc de solidaritat amb Palestina. Ens cal una gran mobilització amb voluntat de mínims comuns denominadors entre diversos  entorn d'objectius com ara “Stop genocidi. Palestina lliure”. Pensava, en definitiva, escriure sobre la necessitat de tornar  a sortir als carrers per demostrar que som capaços de -endemés de petits, però importantíssims, gestos i fets d’empatia amb les víctimes palestines- demostrar que Mallorca majoritàriament no és indiferent al dolor de les víctimes del genocidi que marcarà les nostres vides. 

Però, vet aquí que, tot just acabat d'escriure el títol que encapçala aquests paràgrafs, en una de les llistes de cançons de Spotify comença a sonar Solo le pido a Dios. És la cançó més coneguda del cantautor argentí León Gieco que, des que fos escrita en 1978, ha estat versionada per una infinitat d'artistes (el mateix León l'ha interpretada amb multitud de músics i cantants), i que, en manifestacions i trobades diverses, alguns l’hem maltractada a cops de desentonació de versos com ara “Que el dolor no me sea indiferente”, “Que lo injusto no me sea indiferente”, “Que la guerra no me sea indiferente”, “Que el futuro no me sea indiferente”, i, sobretot, “Que la reseca muerte no me encuentre / vacío y solo sin haber hecho lo suficiente”.  Avui aquesta “plegaria” a tots els déus -també a la no-religiosa capacitat individual i col·lectiva d’indignar-se i mobilitzar-se- és un contundent al·legat contra el fenomen anomenat “Pànic Moral” (Ilan Pappé ho explica aquí), i, alhora, és un veritable clam per Palestina. Ho és en qualsevol versió, però, a parer meu, especialment en la interpretació d'Alma Sufi Ensamble, León Gieco i Gastón Saied.

Uns mesos abans del traspàs de Pepe Mujica, León Gieco li va dedicar aquesta cançó intitulada El desembarco. La tonada diu: “Hay alguien que bendiga esta hermosa comunión / de los que pensamos parecido / somos los menos, nunca fuimos los primeros / no matamos ni morimos por ganar / más bien estamos vivos por andar / esperando una piel nueva de este sol / no pretendemos ver el cambio / sólo haber dejado algo / sobre el camino andado que pasó”.

Veritablement, ens podem permetre que el genocidi i la neteja ètnica de Palestina sigui un episodi sense haver deixat en els nostres camins vitals prova d'haver fet tot el que sigui possible, fins al darrer alè, per aturar aquesta barbàrie?