A favor del turisme popular

 Publicat originalment a dBalears (12-01-2025)

Intentant posar quelcom semblant a un poc d’ordre -l’ordre total és un impossible- als arxius de l’ordinador acumulats durant l’any 2024, m’he topat amb el “Policy Brief” (Resum de polítiques) de “Propostes per al disseny de polítiques públiques de turisme popular”, publicat per Alba Sud el passat mes de novembre. Paral·lelament, ordenat -també fins a on és possible- llibres llegits els darrers mesos de l’any passat, he tornat a fullejar el “Verano sin vacaciones. Las hijas de la costa del sol” d’Ana Geranios. El cas és que me n’he donat que, ni del document d’Alba Sud ni del llibre que ens convida a “fer-nos preguntes, dialogar, pensar, compartir; imaginar-nos, ara sí, com seria un món sense hostaleria”, no n’he fet cap esment ni els he citat en aquests escrits dominicals a dBalears. Fer-ho ara em sembla una bona manera de començar aquestes primeres setmanes de 2025.

El document d’Alba Sud és important en el context de mobilització social contra la turistificació. Ho és, més enllà de les propostes concretes que s’hi fan, perquè per desturistificar calen imaginaris alternatius no subjectes al pensament únic del capital. Val a dir que els autors i autores es refereixen a turisme popular “en un sentit ampli al conjunt d’activitats turístiques que desenvolupen els sectors populars, tant per iniciativa pròpia autoorganitzada, com de caràcter privat o vinculada a l’Economia Social i Solidària, però en el que el paper del gran capital és marginal”. Aquesta definició és força important perquè, no debades, les reflexions del “Policy Brief” que coment “naixen d’una pregunta clau: qui ha de ser, en realitat, el subjecte de la política turística?”.

Allò que se'ns proposa és un enfocament alternatiu a les polítiques turístiques públiques que s’apliquen a casa nostra, i, fins on sé, arreu. Les propostes sobre els espais i els transports públics, mesures de sensibilització i educació ambiental, mecanismes democràtics d’accés a ofertes culturals i turístiques, transformació cultural, transformació del treball, polítiques públiques de turisme social a l’abast dels sectors econòmicament més precaris, i d’infraestructures de cures articulen una proposta amb l’objectiu d'imaginar una altra manera de fer turisme. I que en pugui fer tothom de turisme, tancant la bretxa entre les persones que poden viure una mena de “vida de turisme”, i les que ni tan sols poden anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any, que a les Illes Balears són, segons les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida de 2023, el 30% de la població. Vet aquí el gran valor del document: Atrevir-se a pensar críticament i a fer propostes alternatives.

Un assumpte súper rellevant de tot plegat és respondre a la següent pregunta: Quins són els agents claus per aquesta transformació proposada? Idò, el document d’Alba Sud és molt clar: “Reconèixer, enfortir i recolzar el rol rellevant de sindicats i organitzacions de l’Economia Social i Solidària com articuladors d’aquestes polítiques. Des de l’Estado i les polítiques públiques és necessari reconèixer aquest rol estratègic i impulsar aquests actors”.

En definitiva, es proposa revertir -segurament a desgrat dels interessos empresarials- les dificultats d’accés d’aquests “sectors populars a espais d’oci i turisme”. Una proposta, potser, més necessària que mai en l’actual “context d’augment de les desigualtats, desmantellament dels serveis públics, i una tendència a l’elitització del turisme”. 

Justament aquesta tendència a l’elitització del turisme em porta a l'original i radical -en forma i contingut- llibre d’Ana Geranios. A la primera part l’autora ens ofereix un particularíssim diari del “verano sin vacaciones”. El dia 53 escriu: “… en Puerto Banús las vacaciones son: no ir en bici ni patinete, no ir sin camisa, tampoco sin zapatos, o no ir por la calle consumiendo nada que no haya sido adquirido en uno de sus establecimientos. el paquete de pipas te lo comes en otro sitio, aquí no. estos son algunos de los requisitos estéticos que aseguran la tranquilidad moral de los turistas adinerados”. En fi, contra tanta estupidesa de l’elitisme turístic, construïguem turisme popular!

2025, pinten bastos!

Publicat originalment a dBalears (5-01-2025)

Sembla del tot cert que, quan vivíem en cavernes, estar a l’aguait de qualsevol perill o mal auguri ens ajudava a sobreviure. Ara bé, hi ha controvèrsia sobre si aquest mecanisme, que va servir per defensar-se als nostres avantpassats cavernícoles, es troba a la base de l’addicció a les males notícies. No hi ha discussió sobre l’existència de l’addició (fins i tot, en aquesta maleïda moda de posar un anglicisme a qualsevol cosa, aquesta addicció té el seu: “doomscrolling”), però, a parer meu, la base d’aquest comportament additiu és més complexa. Sigui com sigui, és un debat per gent amb poques coses a fer. Ja se sap que “qui no té feina, el moix pentina”. Per tant, anem per feina.

Sembla que el 2025 ve plegat de males notícies globals. Tot indica que no serà bon any per a la pau, la crisi climàtica, els drets humans, els feminismes, la igualtat, la llibertat i la democràcia de debò. Comentar-les no és qüestió d’addicció a les males notícies. Ans al contrari, és militància resistent amb voluntat de capgirar les previsions.

En aquest sentit, tant de bo la Nota Internacional “El món l’any 2025. Deu temes que marcaran l’agenda internacional” del CIDOB (Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona) no n’encerti ni una.  De les deu tendències mundials per a l’any recentment encetat no n’hi ha cap d’esperançadora: Ens parla d’un concepte, si més no per a mi, nou: el de “Egopolítica i individualisme”, exemplificat, fonamentalment, però no exclusivament, per la irrupció del híper-ric Elon Musk a la campanya presidencial dels EUA i el nou Govern de Donald Trump en conjunt. El terme encunyat pel CIDOB em sembla una novetat lingüística, però el contingut ja el va avançar el jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units entre 1916 i 1939, Louis Brandeis (1856-1942), afirmant que “podem tenir democràcia o podem tenir riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir totes dues coses”.

Els pronòstics són de mals temps per a la pau, fins i tot, no es descarta una “tercera era nuclear” ni un escreix de la militarització de la inseguretat (del crim organitzat). No s’està d’afirmar que 2025 serà un any de deportacions de migrats, de retrocessos en drets humans, i de la legalitat internacional que, amb més o menys fortuna, es construí després de la Segona Guerra Mundial. Les males notícies segueixen, i el CIDOB albira una volta de rosca al xoc tecnològic entre EUA i la Xina, per la qual cosa el, parafrasejant Marina Garcés, ”dogmatisme del solucionisme tecnològic”  de res no servirà -si és que ha servit alguna vegada- per atendre les urgències climàtiques. Unes urgències que, sense lideratge i compromís institucional, ens cal als moviments socials encarar-les amb mobilització als carrers i places.

Per acabar d’arrodonir aquest decàleg dels horrors, s’anticipen pressions (des)reguladores, el retorn a la UE de les polítiques d’austeritat per a la població no estrictament rica, i que “l’any 2025 s’agreujarà la polarització entorn dels consensos de gènere. Mentre les agendes conservadores guanyen terreny polític, els acords internacionals que, durant les darreres dècades, han permès avançar en la igualtat de gènere, es tornen a discutir”.

Sense un fort impuls a la reducció global de les desigualtats social i de gènere, de polítiques d’acolliment i integració de migrats, sense accions veritablement mitigadores dels efectes de la crisi climàtica, amb nous austericidis, absència de perspectives de pau de debò, s’albira un món submergit en la foscor de l’autoritarisme. Convindrà, idò, tenir durant aquest 2025 molt presents les paraules de Joan Salvat-Papasseit: "La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar".

2024, l’any de l’inici de la revolta

Publicat originalment a dBalears (29-12-2024)

“La dictadura perfecta tindria aparença d'una democràcia. Seria, essencialment, un sistema d'esclavitud en el qual, a través del consum i l'entreteniment, els esclaus estimarien les seves servituds”. Aquestes paraules pertanyen a l’escriptor i filòsof anglès Aldous Leonard Huxley. Aquesta definició de dictadura perfecta de l’autor de la molt coneguda novel·la “Brave New World” (Un món feliç) fa temps que em sembla sorprenentment aplicable a les realitats socials de turistificació.

Insistiré, una vegada més, en la diferència entre saturació turística i turistificació. La primera és un dels polièdrics efectes de la segona que, sigui dit breument, defineix tot un model que ha transformat la nostra realitat socioespacial a conseqüència d'un creixement de les activitats turístiques que, sota l'hegemonia del capital, fa que tota la vida econòmica i social es vegi subordinada a aquestes, desplaçant altres necessitats i usos. Fins i tot, desplaça el sentit crític fins a extrems que “els esclaus estimarien les seves servituds”.

A Mallorca -sota eslògans com ara “Sense Límits no hi ha futur”, “Fins aquí hem arribat: aturem la massificació turística”, “Collapse Tourism Day”, o, especialment, la Contracimera i manifestació de l’octubre de 2023 sota la consigna de “Menys turisme, més vida”- en els darrers anys hi ha hagut mobilitzacions fonamentalment de resistència a l’imaginari socioeconòmic i vital d’addicció al turisme i del dictatorial constructe social de què no hi ha alternativa al “Tot Turisme”, és a dir, al model delirant de turistificació. Un model social que desnona drets, que condemna a massa gent a viure vides no desitjades, en el que, parafrasejant la frase de Fredric Jameson “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, s’imposa una mena de pensament únic segons el qual “és més fàcil imaginar la fi de Mallorca que la fi de la seva turistificació”.

Però ha sigut durant l’any que ara acomiadam quan ha començat la revolta contra la turistificació. Les massives manifestacions del 25 de maig, impulsada pel  col·lectiu Banc del Temps de Sencelles, i, sobretot, del  21 de juliol, convocada per la Plataforma Menys Turisme, Més Vida com a primera gran mobilització de la campanya “Canviem el rumb! Posem límits al turisme”, marquen l’inici d’una revolta que continuarà. Certament, la reivindicació de més vida (i millor), tot assenyalant la condició per aconseguir-la de menys turisme, ha esdevingut ja en un nostrat i vital projecte de futur. Un futur sustentat en principis ecosocials amarats d’ecofeminisme.

Sens dubte, l’any 2024 serà la referència d’aquest inici de revolta sostinguda en el temps. Resta molt per fer. Ara bé, el fet que una part molt significativa de la nostra societat identifiqui amb ets i uts la turistificació com a causa de la precària situació de la nostra llengua i cultura pròpies, de la negació del dret de tothom a un habitatge digne, d’excusa perpètua del neocapitalisme voraç per a la no incorporació de més drets per a la població assalariada, etc., és constitutiu de la revolta iniciada.

Permeteu-me que aquestes darreres ratlles de 2024 al dBalears, siguin -amb sarcasme- per agrair al vicepresident del Govern autonòmic i conseller d’Economia, Hisenda i Innovació, Antoni Costa, les seves recents declaracions sobre la reducció de jornada a 37,5 hores setmanals. Afirmar que "no s'adapta al teixit productiu de les Balears, i no té en compte el pes dels sectors prioritaris en aquesta comunitat autònoma”, és una falsedat, i, alhora, el somni humit del turbocapitalisme de convertir la turistificació en sinònim de no adquisició de més drets laborals i socials. Però vet aquí que els esclaus ja no estimen les seves servituds.