Josep Maria Llompart, la pau, i el pacifisme

Publicat originalment a Diario de Mallorca (22-02-2025)

S’han engegat els primers actes de l'Any Llompart per celebrar, aquest 2025, els 100 anys del naixement de Josep Maria Llompart i de la Peña. Una celebració que parteix d’una declaració conjunta -i supòs d’una voluntat i sinceritat política desigual- de l'Obra Cultural Balear, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la Universitat de les Illes Balears, el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma. En qualsevol cas, tant de bo esdevingui en una celebració profundament popular.

En aquest sentit, em sembla un molt bon senyal que el president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, no s’estigui de manifestar la voluntat de l’entitat de celebrar, recuperar, i divulgar la figura i obra de Llompart. Una obra literària que és, almanco a parer meu, “Un cant per una pàtria”. Que no ho és una autèntica pàtria, la poesia? De tota manera, no m’atrevesc a escriure ni una paraula més sobre la dimensió de poeta, assagista, i grandíssim divulgador de la cultura catalana del senyor Josep Maria Llompart. D’altres, infinitament més capacitats i capacitades que l’escrivent d’aquestes ratlles, ben segur ho faran. Ara bé, sí que gos -tot i que sigui com un dels que “anem capcots, orgullosíssims / de la nostra preciosa inutilitat”- a dir qualque cosa per a la recuperació i divulgació del, en paraules del president de l’OCB, “lideratge cívic” de Llompart. Gos a fer-ho, i, alhora, m’esglaia no estar a l'altura del repte.

Segur que no erro en afirmar que és força coneguda la seva participació en la lluita contra la dictadura franquista, o la valenta defensa de la unitat de la llengua catalana en el discurs -en què parlà del català com llengua pròpia de casa nostra- de cloenda de la manifestació per l’autonomia del 29 d’octubre de 1977 amb l’enèrgic i inoblidable crit de “català, català i català”. Llompart contestava així a un grupet de secessionistes lingüístics a una Plaça Major de Palma plena de gom a gom. Ni una cosa ni l’altra eren fàcils en els respectius contexts. Tanmateix, Josep Maria Llompart demostrà valentia, coratge i mestratge (la pusil·lanimitat no és sinònim de guiatge ni de lideratge) en molts altres àmbits gens còmodes, i, potser, menys coneguts o recordats. Per exemple, el següent:

Fruit de la imparable mobilització social, el Govern del PSOE de Felipe González, que havia transitat de l' “OTAN, d’entrada NO” a l’ “OTAN, Sí”, va convocar un referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord del 12 de març de 1986. A Mallorca es varen constituir diverses instàncies unitàries partidàries del No. La més representativa va ser, sens dubte, la Plataforma Cívica per la Sortida de l'Estat Espanyol de l’OTAN de què en formaren part, entre d’altres, l’ Associació de Mallorca per la defensa de la salut publica, l’ Associació de marginats "la Sapiència", l’ Associació cristiana de professionals, CCOO, la Federació d'Associacions de Veïns, el Front d'Alliberament Gay de les Illes, el GOB, la Joventut Obrera Cristiana, Justícia i Pau, l’ Obra Cultural Balear, el Partit Comunista de les Illes Balears, el PSM, o l’ STEI.

En el document de constitució de la dita Plataforma Cívica s’hi afirmava que el món de llavors vivia “una greu situació derivada de la confrontació dels blocs militars, la cursa d'armaments fa que les despeses bèl·liques siguin cada cop més nombroses dins un món on encara milions d'éssers humans pateixen fam, misèria i desatenció”. Els sotasignats d’aquella acta de constitució es declaraven “convençuts que l'Estat Espanyol ha d'abandonar l'OTAN, ja que la nostra pertinença a aquesta organització suposa: un agreujament de la carrera armamentista i de la confrontació entre els blocs militars; la pèrdua de la nostra neutralitat i de la nostra sobirania; un increment de les despeses militars; molt més perill de veure'ns involucrats en conflictes bèl·lics, i, en definitiva: una major inseguretat del nostre país davant d'un món enfrontat amb blocs militars”. El document esmentat anava acompanyat d’una molt plural llista d’adhesions a títol personal entre les que no hi faltava la de Josep Maria Llompart qui, a la presentació pública de la Plataforma Cívica per la Sortida de l'Estat Espanyol de l’OTAN, que es va fer unes setmanes abans del referèndum a l’Hotel Almudaina de Palma, va tenir un paper força rellevant (si la memòria no em falla, va ser el portaveu).

Em sembla que s’escau recordar aquesta mostra del compromís de Llompart amb la pau i el pacifisme al món, tot i que fos a contracorrent de la “correcció política del moment”. A parer meu, reivindicar l’exemple de Llompart com a home de pau és absolutament oportú en l’actual situació de desgavell civilitzatori, en què la banda sonora són els tambors de guerra, el guió de l'esdevenir de la humanitat sembla plegat de genocidis televisats i retransmesos per les mal anomenades xarxes socials, i de normalització de l’armamentisme a balquena.

Contra els desoris que provoquen els autoritarismes imperials -i especialment per fer front a la seva voràgine guerrera- ens calen molts compromisos vitals, ètics, morals, cívics com el de Josep Maria Llompart; mobilització i autoorganització de la societat civil; i... que no ens falti la poesia: “Creieu-me, assossegueu-vos, contempleu-vos / en l’aigua de la pau que el cel dibuixa / sobre el mar de migdia. / Veniu, menjau, beveu / reproduïu-vos. Dormiu en els cotons de la pau. / Reposeu en els braços de la pau. / Requiem aeternam...".

Notes: 1. Tots els textos entre cometes dels quals no s’ha citat expressament l’autoria, corresponen a poemes de Josep Maria Llompart. 2. Per a aquest article ha sigut imprescindible consultar les publicacions “Pissarra” de l’STEI, i “Unitat” de CCOO de les Illes Balears de febrer i maig de 1986, respectivament.