Publicat originalment a dBalears (15-02-2026)
La nit del 27 de
febrer de 1976, el Congrés Nacional Sahrauí va proclamar, amb l'impuls del
Front POLISARIO, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Era, com així
s'ha demostrat, una necessitat de supervivència com a poble. Una vegada hissada
la bandera sahrauí en el campament de Bir Lehlu, a 130 quilòmetres de la
frontera algeriana, i tocar de Mauritània, la RASD es va presentar al món com
un estat lliure, independent, sobirà, regit per un sistema nacional democràtic,
i de religió islàmica. Es va definir com un estat no-alineat, i va proclamar la
seva adhesió a l'ONU, a l'Organització per a la Unitat Africana (OUA), i a la
Lliga Àrab, així com a la Declaració Universal dels Drets Humans. La RASD ha
sigut, i és, un exemple d'èxit de, malgrat les precarietats i dificultats, un
Estat en l'exili, amb tots els ets i uts. Un estat que opera bàsicament fora
del seu territori que, com és sabut, roman ocupat il·legalment pel Marroc, i ha
estat reiteradament traït per l'Estat Espanyol des del seu abandó en 1975 sense
haver-se conclòs el compromès procés de descolonització.
L'existència de la
RASD, amb les seves funcions d'organització estatal exercides en els campaments
de refugiats i refugiades, en les zones alliberades, en el front de batalla, en
la diàspora, o en la importantíssima diplomàcia sahrauí, ha esdevingut
essencial per a la permanència de la lluita del poble sahrauí per a la seva
llibertat, la descolonització, i la independència del seu territori.
El moviment global
de solidaritat amb el poble sahrauí es prepara per celebrar aquest important
esdeveniment. En el cas concret de Mallorca, l'Associació d'Amics del Poble
Sahrauí de les illes Balears (AAPSIB) ha organitzat un acte a Palma, el
dissabte 28 de febrer, a les 11 hores, a la sala d'actes de Sa Riera (UIB) amb
dos importants dirigents del Front POLISARIO:
els representants a Espanya, Abdulah Arabi, i a Brussel·les, Jadiyetu El
Mohtar.
I, mentrestant, què
fa el Govern del Regne d'Espanya? Idò fa el de sempre: persistir en la seva
permanent genuflexió davant el règim medieval marroquí. A més de continuar
promocionant la falsa solució de l'autonomia proposada pel Marroc (la cosa no
va d'autonomia, va d'autodeterminació!), dues notícies d'aquests primers dies
de febrer han tingut molt de ressò en els mitjans i xarxes del moviment
solidari amb la causa sahrauí. Una, el menyspreu del govern espanyol davant la
denúncia dels Col·lectius per la Pau de la repressió contra el poble sahrauí
que exerceix brutalment el Marroc. I l'altra: el fet que el
ministre Albares maltracti als i a les periodistes que no li són
"amistosos". Generalment, aquesta consideració de falta d'amistat
(sic) es produeix amb els i les professionals de la informació que publiquen
crítiques sobre la política exterior del Govern en relació amb el Sàhara
Occidental i la seva permanent subordinació a la corona marroquina.
Aquesta última
qüestió és particularment transcendental, entre altres coses, perquè explica,
en bona part, el mur de silenci mediàtic que hi ha sobre el conflicte del
Sàhara Occidental, i, a més, perquè, com va deixar dit el gran Kapuściński,
"si entre les moltes veritats, en tries només una i la persegueixes
cegament, aquesta es convertirà en falsedat, i tu en fanàtic".
Definitivament, el "Gobierno más
progresista de la historia" és un fanàtic defensor
d'allò que és indefensable: la seva política vers en el Sàhara Occidental,
plena d'inconfessables interessos corruptes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada