dimecres, 15 de maig de 2013

Dos anys de 15-M



Ja fa dos anys que, de sobte, gent anònima però molt indignada sortí al carrer. La inicial mobilització del 15-M va sorprendre a l’establishment i, reconeguem-ho, la magnitud de la mobilització sorprengué als propis convocants i a gairebé tots els que després no s’han estat de dir que ho havien previst.


Penso que el 15-M significà moltes coses i, sens dubte, la principal va ser el punt i final al papanatisme sobre el procés de transició de la dictadura a la democràcia parlamentària que, a finals dels anys setanta del segle passat,  es produí en el Regne d’Espanya. Es pot comprendre que la dreta hagi convertit el resultat d’una determinada correlació de forces al seu favor, i un seguit de renúncies (voluntàries i involuntàries) per part de l’esquerra, en una mena de santedat. S’entén molt manco que bona part de l’esquerra s’hagi convertit en una colla de fans, acrítics i devots de la Santa Transició.


Pot ser que durant anys -mentre es vivia en la bombolla financera i del consumisme- els mals de fons (absència de democratització de la democràcia formal, revifada de les desigualtats socials, etc.) passessin desapercebuts. Els grans debats eren uns altres (quins?). En qualsevol cas hauríem d'assumir que molts no vam voler pensar massa per no molestar de més al sistema. No havíem llegit i rellegit, posem per cas, la “Breu Història del neoliberalisme” de David Harvey?


Que veinte años no es nada”  diu, amb raó, el tango. Idò dos anys no arriba ni a un sospir. Però no em puc estat de lamentar que, des d’aquell maig de 2011,  s’hagi revolucionat tant poc la societat, la política, el moviment sindical o el món de l’empresa. A aquestes contrades semblen impossibles moviments tranversals que influeixin, de debò, en els programes dels partits polítics -des de la socialdemocràcia formal fins a la seva esquera unida oficial, al moviment sindical i al món de l’empresa. No hi ha embranzida per un moviment semblant a Utopia de França. Cal recorda que a la introducció del Manifest Utopia s’afirma que “per a construir és necessari, primer, desmuntar i per a això hem d'identificar les alienacions que hem de combatre. Per a Utopia, les primeres alienacions de les nostres societats desenvolupades són: el dogma del creixement com a solució als nostres mals econòmics, el dogma del consum com a únic criteri per a la realització individual i la centralitat del valor treball com a única organització de la vida social”.


Efectivament alguna cosa es mou. Hi ha algunes crides a engegar “processos constituents” i intents de reformular algunes idees totèmiques de la socialdemocràcia. Però em sembla que, fa no fa, tot és massa offside o pur instint de supervivència.


En tot cas el 15-M  té molt a veure amb el millor d’aquesta etapa de resistència i mobilització social contra la dictadura dels mercats que ha imposat el turbocapitalisme. Té a veure amb la  dignitat d’ Ada Colau i de les PAH,  amb la de Biel Huguet i de tots els Padrins i Padrines Flautes, té a veure amb la Plataforma Crida per una  Educació  Pública i de Qualitat... i tindrà a veure amb mobilitzacions com la de Pobles Units contra la Troika. Hi ha futur!  El fi de la historia és molt llunyà.

Publicat a www.elperiscopi.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada