1.- El divendres, 19
de juny de 2015, es va presentar el llibre (disponible aquí). L’acte es va fer en el pati de Can
Alcover de Palma. La meva intervenció va ser la següent:
“Maria Emilia Casas
(Catedràtica de Dret el Treball i la SS de la Complutense de Madrid i Ex
Presidenta del TC) afirma que “La norma laboral no crea ocupació, però la
transforma.”
Ho diu ara i ja ho
deia en aquelles sentències que declaraven inconstitucionals els RDL de
Reformes Laborals.
El comissari europeu
d'Ocupació de la Comissió Europea presidida per Barroso, Lazló Andor, afirmava
a la fi de 2013 que “no podem dir que tenir un treball equival necessàriament a
un estàndard de vida decent”... i es quedà tan ample!
Aquestes dues idees
són les que recorren aquest llibre que, fonamentalment recopila una selecció
d'articles d'opinió que he anat publicant, des de 2011, en diferents mitjans
d'opinió.
I una tercera: La
idea de PRECARIAT de Guy Standing, com a classe substitutòria de part de les
classes mitjanes.
El llibre
s'estructura en:
Una introducció en la
qual explic succintament els meus darrers mesos a CCOO. Faig una reivindicació
sincera del Pacte per la competitivitat, l'ocupació i la cohesió social. Explic
el que en l'àmbit socioeconòmic fem a la Fundació Gadeso. He afegit un post
scriptum motivat pel canvi polític que es va produir el 24-M.
La recopilació
d'articles ordenats en set capítols. 1.- Crisis, precarietat laboral i
desigualtat. 2.- Model econòmic generador de precarietats. 3.- Reforma Laboral
de 2012: Plou [precarietat] sobre banyat. 4.- L’empobriment material i
democràtic. 5.- L’enganyifa de l’emprenedoria neoliberal. 6.- Precarietats amb
cara de dones, 7.- Pensions i crisi.
I acaba amb una
dotzena de gràfics. Que, crec, ajuden a contextualitzar els articles.
No puc més que agrair
molt i molt el pròleg de Pere Aguiló. Un text amb uns elogis que sincerament no
em meresc. Però supòs que és el que passa quan demanes el favor que et facin un
pròleg a un amic. Gràcies, Pere.
2.- Com seguesc
pensant que el treball remunerat (assalariat o autònom) segueix sent la menys
dolenta de les formes que la humanitat ha inventat per repartir la riquesa que
es crea, i com, alhora, crec que la democràcia o té un constant impuls
igualitari, o és una altra cosa; em preocupa -i molt- que no es faci una bona
avaluació del funcionament de l'anomenat mercat laboral.
El mercat laboral,
com explica meravellosament bé Yanis Varufakis, no és un mercat qualsevol. No
tot pot estar mercantilitzat!
Cal un recompte de
danys en termes de “mercat laboral inclusiu” (UE)
En aquest sentit crec
que emfatitzar gairebé únicament en els aspectes quantitatius és propi del
model econòmic -i ideològic- que ens volen implantar com a sortida de la crisi:
Un model que associa inevitablement creixement econòmic amb decreixement social.
Competitivitat per unitat de treball o competitivitat del conjunt de la
societat.
Però és que fins i
tot per fer anàlisis quantitatives, els instruments convencionals serveixen poc
una vegada s'ha produït la transformació del mercat laboral que han provocat
les dues últimes reformes laborals (especialment la de 2012) tot en context de
model econòmic de “tot turisme” que ho precaritza tot.
• La suma de causes
per les quals qualsevol persona en atur pot sortir de les llistes del SOIB és
exageradíssima. La d’haver trobat una ocupació és la minoritària. Que el SOIB
impulsi que la gent jove se’n vagi a treballar a Alemanya, és un exemple
paradigmàtic.
• Tot i ser el menys
defectuós dels instruments, les preguntes de l’EPA permet considerar ocupació
qualsevol activitat per breu i marginal que resulti. I ara hi ha més
subocupació que mai. Quina categoria tindran els voluntaris si es confirma que,
amb la nova llei de voluntariat, els voluntaris i voluntàries podran substituir
a personal assalariat?
• El fitxer d'afiliacions
a la SS mesura tràmits administratius i no ocupacions. Fa uns dies a El
Periscopi feina la següent pregunta: ¿Algú es creu que al maig de 2015 només
tinguem a les Illes Balears un 3,7% menys de treballadors/as d'alta en la
Seguretat que al maig de 2007?
En qualsevol cas, si
volem saber si el mercat laboral garanteix uns estendards decents de benestar
social, ha de mesurar-se la qualitat de l'ocupació realment existent. O,
altrament dit, avaluar, en expressió d'alguns autors/as, l’evolució de les “bones
ocupacions”.
Mai com ara es pot
parlar tant de “treballadors i treballadores pobres”, “autònoms
proletaritzats”, “persones inocupables” “escenaris de creixement sense
ocupació”, “empresaris precaris”, del lligam entre la baixa intensitat de
l'ocupació (contractacions a temps parcial no desitjat o reestacionalització
laboral) amb pobresa laboral, de la relació d’aquesta pobresa laboral i la
sostenibilitat del sistema de pensions públiques o amb l’aprofundiment de la
discriminació de la dona (Avui mateix els companys i companyes d’UGT ens
adverteixen –en una notícia de premsa- que les dones necessiten cotitzar set
anys més que els homes per tenir una pensió similar”) En definitiva, en
paraules d’Antonio Baylos, cal tornar parlar d’explotació laboral i de forces
dels privilegis.
Mai com ara és tan
necessari mirar el mercat laboral sense perjudicis: ¿Estem segurs que la
precarietat laboral no és la mateixa a algun edifici del PARC BIT que la
d’algun edifici de Punta Balena?
Mai com ara és tan
necessari investigar qualitativament les conseqüències humanes de la
desocupació i d’algunes ocupacions. Si tinguéssim més “històries de vides” de
les persones aturades i d’algunes ocupades, tendirem unes xifres menys
deshumanitzades i, potser, no ens sobtarien casos com les de les condicions de
treball dels tècnics de Movistar.
Esper i desig que el
nou govern sigui sensible a aquesta necessitat.
Jo he estat, durant
molts anys, un sindicalista apassionat de la literatura sindical italiana (a
Itàlia hi ha una envejable tradició de líders sindicals que han reflexionat més
enllà de l'immediat a cada moment històric, i que a més ho han escrit molt bé).
En aquesta tradició, sens dubte destaca Bruno Trentin que ens deixà una obra
cabdal: “La ciutat del treball”. Ve a ser “La ciutat de Déu” de Sant Agustí,
però òbviament amb una altra temàtica i un altre públic.
Trentin escriu a
principis dels 2000 –polemitzant amb el nord-americà JEREMI RIFKIN, que a 1996
havia publicat “LA FI DEL TREBALL”- que no estam davant la fi del treball sinó
davant el canvi de la seva qualitat, del seu paper, de les raons mateixes del
treball assalariat [no caure en risc d’exclusió social o de pobresa relativa].
I que la reestructuració empresarial i la precarietat laboral “tendeixen a ser
no ja una patologia sinó la fisiologia de l'empresa”.
Ara ja no estic segur
que no avancem cap al fi del treball. Si més no, tinc la certesa que la plena
ocupació és gairebé una quimera. En qualsevol cas, davant de l’evident “fi de
les raons mateixes del treball”, cal cercar propostes alternatives perquè se
segueixi repartint la riquesa creada i tothom pugui viure amb dignitat. La
Renda Bàsica, com un dret de ciutadania, és clau en aquest debat.
Abans he fet
referència a un post scriptum motivat pel canvi polític de maig. Permetin-me
que els recordi que Bauzá va començar a legislar amb un DL (el 5/2011) de
suposat suport als emprenedors, i a la micro i mitjana empresa. Va ser un
intent de despistar al personal de tant d’anunci de retallada. No va servir per
res. En la recent campanya electoral Bauzá va fer la proposta d’una ajuda de
426 euros per als autònoms que esgotin l’atur. Però els possibles afectat eren
16! Una cosa és fer quincalla ideològica amb l’emprenedoria, i una altra és
saber lo mal de fer que és ser “Perceptors de la prestació per Cessament
d'Activitat de Treballadors Autònoms”. Ha mancat molt rigor i tanta
sensibilitat envers als perfils emergents de les noves precarietats laborals i
socials...
La qüestió és que he
titulat “Uns governs decents que apostin pel Treball Decent” aquestes darreres
línies de la introducció.
Si em demanen perquè lis diré que a molts ens desespera la
possibilitat que El Roto tingui raó en aquella vinyeta en la qual el personatge
diu:
“Yo tuve que trabajar porque era pobre,mi hijo es pobre a pesar de trabajar”
Però, alhora, i amb
molta més intensitat desitgem ser governats per persones que tinguin present a
l’enyorat Eduardo Galeano quan afirma que “Ojalá
seamos dignos de tu desesperada esperanza”.
Moltes gràcies i, si
és el cas, bona lectura.
La foto és de l’amic Miquel Morey
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada