diumenge, 20 de desembre de 2015

Acord COP 21: La impossibilitat del capitalisme verd

Al final hi ha hagut acord a la Cimera del Clima de París (COP 21). Certament, és important que 195 Estats hagin reconegut que cal prendre mesures ja per evitar que la temperatura del planeta augmenti 1,5 °C en relació a l'era preindustrial, tot i que en el text final de l'acord es manté el llindar dels 2 °C que, si no record malament, ja s'havia establert en la cimera climàtica de Cancun celebrada en 2010.
L'acord ha estat acollit per la majoria de la premsa internacional com un fet històric, sense reparar massa que és un text en el qual els continguts més interessants figuren només en el preàmbul, és a dir, en la part declarativa que no té cap força legal. En aquest sentit, és molt cridaner que els compromisos de reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle no figuri en la part vinculant. A parer meu, més aviat s'hauria de parlar d'una ocasió històrica perduda per acceptar que, o canviem de paradigma social i econòmic, o l'escalfament del planeta seguirà imparable. Aquest és el quid de l'assumpte, i ho sabem des que coneguérem les insuficiències en els continguts del protocol de Kyoto. Fa alguns anys ho va explicar magistralment Daniel Tanuro en el seu imprescindible llibre “L'impossible capitalisme verd. Del sobresalt climàtic capitalista a l'alternativa ecosocialista”. L'enginyer agrònom i ambientalista belga i militant ecosocialista internacional afirma que “resulten indispensables profunds canvis estructurals, que impliquen no només la redistribució de les riqueses, sinó també, més fonamentalment, una redefinició de la riquesa social. Quins béns i serveis necessitem? Què hem de produir? Com, en quines quantitats? Qui ho decideix? En quin medi volem viure? Com escoltar, per dir-ho així, “l'opinió” de la biosfera sobre els impactes de les nostres eleccions? Quines seran les conseqüències probables d'això? Com les manejarem i quines possibilitats de canviar tindrem si resulta que ens equivoquem? Les respostes a aquestes qüestions decisives es topen al cap i a la fi amb el mateix obstacle: la llibertat per als propietaris de capitals en competència d'invertir i produir sempre més, on vulguin, com vulguin, quan vulguin, en funció dels seus beneficis”. Perdonin la llarga cita, però em sembla de gran utilitat per entendre perquè pens que detenir el canvi climàtic mantenint el turbo capitalisme és una fal·làcia.
En qualsevol cas, el text de l'acord de Paris presenta tantes mancances que fa vergonya qualsevol elogi al mateix. Vegem, a tall d'exemple, algunes d'aquestes mancances: Ambigüitat en la disminució de les emissions de CO2, que és el principal causant de l'escalfament del planeta (no contempla les emissions generades pel transport aeri i marítim!); el text final no diu res de justícia climàtica, del finançament adequat per afrontar els costos de la transició cap a una economia descarbonitzada. Em sembla particularment il·lustratiu que no hi hagi ni una referència sobre drets humans, perspectiva de gènere, o refugiats climàtics…
En definitiva: Un bon acord, o simplement el mal menor a un desacord? Per si de cas, em sembla convenient recordar que: “El concepte de mal menor és un dels més relatius (...) Tot mal major és fa menor en relació amb un altre que és encara major, i així fins a l'infinit. No es tracta, doncs, d'una altra cosa que de la forma que assumeix el procés d'adaptació a un moviment regressiu, l'evolució del qual està dirigida per una força eficient, mentre que la força antitètica està resolta a capitular progressivament, a poc a poc, i no de cop, la qual cosa contribuiria, per efecte psicològic condensat, a donar a llum a una força a contracorrent activa o, si aquesta ja existís, a reforçar-la” (Antonio Gramsci. Quaderni 16).
Curt i ras: Per salvar al planeta i a la humanitat no calen estratègies del mal menor.
Publicat originalment a dBalears (14-12-2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada