 |
“Hi ha experiències tan intenses que no tenen extinció”. Així
comença, referint-se a la indústria capitalista de l'entreteniment, el llibre “Penúltimos
días” de Santiago Alba Rico. Segur que un viatge “poc industrial” i menys
“capitalista” pel nord d’Etiòpia no és només una qüestió d'entreteniment, però
els garanteixo que és una experiència molt intensa… No sé si tindrà extinció
però, en qualsevol cas, encara que hagi trigat a escriure aquestes notes
viatgeres (el viatge es va produir al març), la intensitat de l'experiència
etíop està molt present… Serà que encara ara ens queda a casa un poc de bunna
(cafè d’ Etiòpia), que, de tant en tant, sona un disc de Aster Awake que vaig comprar a un venedor ambulant, o serà que, en
intentar ordenar i seleccionar fotos, es recuperen records d'uns intensos dies.
Val a dir que només arribar
vaig escriure dos articles per a mitjans digitals amb les meves impressions més
polítiques i socials. Un el vaig titulat “Etiòpia
i l’origen de la vida” i
l'altre “Etiòpia:
Molt més enllà del cafè amb crispetes”. Transcorreguts
aquests mesos escriuria exactament el mateix i, per tant, a les línies següents
em limit a posar en ordre les anotacions del meu quadern de viatge:
Va ser arribar a la capital,
Addis Abeba, i començar les ànsies per “saludar” a Lucy, però, abans
d'apropar-se al Museu Arqueològic Nacional d'Etiòpia, va ser necessari descasar
unes hores per recuperar-nos d'un vol en el qual havíem dormit més aviat poc.
Fins i tot, abans d'observar l’esquelet d'homínid de l'espècie australopithecus afarensis, de 3,2
milions d'anys d'antiguitat, vam tenir temps per una visita a la muntanya
Entoto (visitant l'Església Entoto Mariam i els palaus de Menelik). El primer
contacte amb el patrimoni cultural etíop, per la seva riquesa, colorit i
varietat, ens sembla ser força interesant. Però el que més em cridà la atenció
va ser la gent amb molta vestimenta tradicional que, en plena capital, realitza
tot tipus de labors. De fet una de les meves fotos preferides del viatge és en
la que vaig poder captar a una dona amb un enorme feix de branques de
eucaliptus a l'esquena.
 |
Una dona per un carrer d ‘Addis Abeba, en les rodalies de la
zona de Entoto
|
Es va fer esperar unes
hores, però, per fi, arribarem al museu que, a més d'un molt variat contingut
(joies, escultures, mobles, fotografies, pintura, teles tradicionals, etc.),
serveix de casa de repòs de Lucy. És
difícil d'explicar per què un conjunt incomplet de restes òssies resulta ser
tan al·lucinant, però la veritat és que Lucy fa honor a la cançó que
li va donar el nom: “Lucy in the Sky with
Diamonds” de The Beatles. No debades,
McCartney va dir que “La cançó, com
podran imaginar, és sobre una al·lucinació”.
 |
A Addis Abeba, a més dels
esmentats, hi ha alguns llocs interessants per visitar, com ara, la Catedral Kidist
Selassie, el multicolor mercat (Mercato), o la Zona de la Piazza, on vàrem
veure l'únic vestigi urbà, en forma de monument, de l'antic règim comunista (la
Plaça de la Revolució). En qualsevol cas, la capital d’Etiòpia és la tercera
ciutat del món en altitud (2.400 m), i a mi les altures em solen donar gana.
Potser per això, tinc tan bon record de la primera inyera[i], acompanyada d’ una molt
freda cervesa Saint George.
L'endemà volarem fins a
Bahir Dar. Aquesta ciutat, en el nord-oest d'Etiòpia, és una bona ocasió per
barrejar-te amb la població local que passa bona part de la seva vida entorn
del llac Tana. Amb una petita embarcació, ens dirigirem a una de les illes
habitades per sacerdots que poblen el llac. En el meu quadern de viatge vaig
anotar: “El llac que amaga tresors”.
No se m'ocorre una altra forma de descriure l'església Ura Kidane Mihret.
D'entre la humilitat del llogaret i el seu mercat (un poc turistitzat)
sobresurt aquesta joia amb les parets interiors i exteriors totalment cobertes amb
murals que reflecteixen escenes bíbliques i llegendes de la història sagrada.
Deixam de molestar als micos, que ja van esvalotats cercant el lloc per passar
la nit, i, de retorn a Bahir Dar, vam poder veure una esplèndida posta de sol
africana.
 |
Detall de l'església Ura Kidane Mihret
|
El segon punt clau d'aquesta
estació del viatge és la cataracta “Tiss Issat” (cataractes del Nil Blau). No
era la millor època de l'any perquè la cataracta estigués al màxim esplendor,
no obstant això tingui's en compte que a l'Àfrica -i menys a Etiòpia amb
problemes de sequera evidents- les cataractes no són molt freqüents. En
qualsevol cas, el trajecte del llac Tana a les cataractes va ser una primera
immersió en la Etiòpia rural: Pols en abundància, nens i nenes treballant en
labors agrícoles, canya de sucre que els etíops devoren com una llepolia, els
negocis (màquines de cosir, petites botigues de qualsevol cosa, billars,
futbolins…), i algunes escoles en els camins que travessen els petits pobles.
 |
 |
Cataracta “Tiss Issat”
|
De retorn a la ciutat seguirem amb una visita panoràmica des de la Colina de
Bezawit i, en observar els cabdals dels rius, t'adones de la injustícia que
pateix Etiòpia amb l'expropiació dels beneficis del cabdal del Nil. Acabarem el
dia amb una de les nostres activitats viatjares preferides, que no és una altra
que la de visitar mercats. Rematam amb una visita imprescindible: els voltants
de l'Església de Sant Jordi (amb les escoles religioses i un mercadet artesà),
i prenent un refresc a una terrassa vorejant el llac Tana repleta de gent local
de totes les edats.
 |
Un mercat de Bahir Dar
|
Mentre deixàvem enrere el
llac Tana, vam fotografiar una manada d'hipopòtams, i, a mig camí en direcció a
Gondar, vam beure el, probablement, millor cafè (bunna, en amariña) del viatge
per terres etíops. El camí constituí una altra immersió en l'Àfrica profunda, i
d’unes volaries de les carreteres que, de sorpresa en sorpresa, ens mostraren
un seguit de gent petita i adulta caminant. Elles amb els seus vestits de gran
colorit i elegància, ells amb qualsevol roba, encara que molts amb les
vestimentes tradicionals.
[i]
Un pa pla molt fi, semblant a una crêpe, que forma la base de qualsevol menjar
etíop. Està feta de farina fermentada de tef, un cereal local, que després es
cou en una planxa de ceràmica rodona que es manté calenta sobre la llenya del
foc. Acompanya guisats varis com el doro wat (pollastre amb salsa), el misr wat
(puré espès de llenties), o el shiro wat (puré espès de cigrons, similar a l’
hummus).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada