dimecres, 27 de juliol de 2016

El nord d’Etiòpia: De sorpresa en sorpresa (i III)

Vegeu aquí la primera  part i aquí la segona.

Església  Bete Georgis (Lalibela)

Semblava que fins a l'arribada a l'última estació del periple no hi hauria cap sorpresa més. Gran equivocació. No hi ha dia a Etiòpia sense una molt agradable sorpresa pel viatger! De camí cap a Lalibela, ens aturarem a la ciutat de Yeha que és la ciutat coneguda més antiga d’Etiòpia (entre el segles VI i VIII abans de Crist).
Assemblea a Yeha
Trobarem al poble reunit en assemblea per a renovar els càrrecs de l'església ortodoxa, i, amb el màxim respecte a les seves deliberacions, ens aproparem al que ens semblava era “el plat fort” de la parada: El Yeha. Veritablement és una impressionant construcció feta amb blocs de pedra sense cementar. Lamentablement (o afortunadament, ja que és símptoma de conservació) el temple està gairebé tapat de bastides a causa d'un procés de rehabilitació per un grup d'arqueologia alemany. 

Temple de Yeha
No obstant això, és perfectament apreciable la majestuositat d'aquest temple d'una ciutat que, en el seu moment, va ser un dels epicentres religiosos d’ Etiòpia.
Potser com a conseqüència d'aquest passat d'esplendor religiós, poguérem gaudir del tresor del minúscul museu de l’església. T'acollona estar assegut en un ronyós banquet a una habitació d'uns pocs metres quadrats i tenir a tocar una prestatgeria plena de d’esteles, trossos de baixos relleus, i sobretot, llibres de papirs amb literatura religiosa, i amb unes il·lustracions medievals que et fan caure de cul. El súmmum és quan el senyor -amb pinta de religiós- encarregat del museu ens va donar alguns exemplars d'aquests llibres perquè tranquil·lament lis donessim un cop d’ull. Tenir aquests llibres entre les mans va ser una gran sorpresa del tot inesperada.
En el museu de l’església de Yeha  
No sense abans fer una passejada per les excavacions que hi ha a l’entorn del temple i de l'església, partirem cap al Monestir de Debre Damo. Per arribar al monestir s'ha de pujar amb una corda un petit penya-segat i només és visitable pels homes. 

Entrada al Monestir de Debre Damo
Intento pujar, sense èxit, el penya-segat. En qualsevol cas, ha valgut la pena contemplar l'àrid i rocós paisatge.
Seguint en ruta passarem prop de la ciutat de Adwa, que és el símbol de la victòria africana sobre el colonialisme per la batalla que en ella va tenir lloc el 1896. Allà els etíops van derrotar als europeus, i val a dir que, bastant després l’ anticolonialisme etíop es va mantenir de tal forma que els exèrcits italians de Mussolini no van poder imposar-se als etíops. Com anàvem justs de temps, no vam poder desviar-nos fins a Adwa, i fem la parada tècnica per dinar a un interessant restaurant-centre de cultura popular de la ciutat de Adigrat. Una vegada recuperades les forces van seguir camí cap a la regió de Gheralta. Allí tenim l'allotjament per a passar la nit: El “Gheralta Lodge” que, tot i que teníem bones referències, va resultar superar totes les nostres expectatives quant a instal·lacions, serveis, entorn i gastronomia i, a sobre, amb la possibilitat de contemplar una magnifica posta de sol i un cel etíop estrellat com no aviem vist en totes les nits del ja llarg viatge. Ens entossudirem a aprofitar totes les possibilitats d’aquest oasi de certa elegància i confort ja que, l’endemà ens espera una llarga jornada de carretera.
Posta de sol des de “Gheralta Lodge”
El trajecte des de el “Gheralta Lodge” fins a Lalibela va transcorre per molts diversos paisatges. Unes vegades predominaven les acàcies, en unes altres els eucaliptus o les figueres de moro, en algunes el verd dels humils cultius d'una agricultura d’autoconsum, en bastants la sequera… i sempre amb dones i homes, nenes i nens que van i vénen. Unes vegades ho fan en grup, per exemple, quan van al col·legi, o quan estan presents en un funeral, unes altres caminen i caminen en solitari, o en companyia del bestiar, o d'algun animal de companyia. Tanmateix el que ens va resultar molt difícil va a ser copsar una sola vista del paisatge etíop sense presència humana…
De camí cap a Lalibela 
L'arribada a Lalibela, malgrat el cansament, presagià que ens espera alguna cosa especial. Ni la suau pluja amb la que vam ser rebuts, ni la decepció inicial de l'hotel on ens havíem d'allotjar uns dies, van poder amb la sensació de tenir a tocar un dels tresors del patrimoni de la humanitat. Així va ser!

Església  Bete Georgis (Lalibela)
El primer dia a Lalibela el dediquam a visitar amb cura per fora i per dins les 11 esglésies excavades. La vista dels interiors té el seu cerimonial: Cal entrar descalç (guanyem temps per fer les visites amb la contractació d'un “vigilant” del nostre calçat), cal conversar amb algun monjo dels que custodien les esglésies, fer-los una foto posant amb alguna dels esteles, esperar que et retirin els cortinatges per poder contemplar les pintures, o que, tot a canvi d'una propina, et mostrin els llibres i objectes de culte que guarden a uns mobles ocults entre cortines… 

Interior de l’Església Bete Maryam (Lalibela)
Tot plegat fa que emergeixi el meu eurocentrisme i no em pugui estar de desitjar uns mínims d'il·luminació de qualitat i de criteris museístics per poder gaudir plenament d'aquestes monumentals esglésies. Però el fet que siguin temples de culte els dóna una vida i una autenticitat que compensa qualsevol altra mancança expositiva.La visita dels exteriors, malgrat els elements de protecció que la UNESCO ha instal·lat, no ofereix cap dificultat per a la seva contemplació i per ser fotografiades. L'única dificultat és si has de triar una de les esglésies. La meva tria personal és la següent: La més espectacular i més fotogènica és, sens dubte, Bete Georgis; però si haig de triar la més bonica em quedo, provablement, amb Bete Ammanuel.
Església  Bete Ammanuel (Lalibela) 
Acabarem el dia amb una intensa tempesta que ens obliga a refugiar-nos una bona estona a una de les esglésies, i ens altera una mica els plans. Però al final, la pluja ha estat providencial. Una vegada abandonada l'església-refugi amb un tricicle-taxi, descobrim que, a la pintoresca plaça central de la ciutat (un encreuament d'alguns camins sense asfaltar), hi ha una cafeteria en la que se serveix el, per a nosaltres, millor te etíop i, alhora, venen paquets de bunna perfectament preparats per viatjar. Ha desaparegut la pluja que, sense resoldre la sequera, haurà estat molt agraïda per la terra molt seca, i aprofitem per dirigir-nos a l'hotel. És l'hora del descans del guerrer!

El segon dia d'estada a Lalibela vam pujar a l'alt de la muntanya més alta de les proximitats de la ciutat per visitar l'església Ashete Mariam. És una excursió que et permet gaudir d'una intensa religiositat i d'unes impressionants vistes panoràmiques de Lalibela. En baixar del cim, ens dirigirem al monestir de Na’akuto La’ab que està construït a l'interior d'una gruta, i que, a més de la típica ornamentació religiosa etíop, vam poder comprovar que té una bona sonoritat per a les oracions cantades.
Interior del Monestir de Na’akuto La’ab (Lalibela)
Amb tanta religiositat, tenim necessitat d’alguna cosa més mundana, com ara, dinar un típic i picant menjar local, i, tot seguit, assistir a una cerimònia tradicional del cafè. Ens serveixen un excel·lent bunna, acompanyat de crispetes, d'una espècie de teules dolces, i, si t'atreveixes, d'un aiguardent de destil·lació casolana. Tanmateix, preferim els bunnas servits en llocs més modests, però molt més autèntics.

Completarem la tarda amb una segona visita -i més fotos- a l'església Bete Georgis, i, en tornar a amenaçar la pluja, decidim fer la costa amunt fins al centre de la ciutat en un altre tricicle-taxi. Destinació? Doncs… la cafeteria que serveix el millor te d’ Etiòpia! Passem una bona estona contemplant la vida local de Lalibela, i tenim la impressió que som els únics guiris.
Un comerç del centre de Lalibela 

L’endemà volarem cap a Addis Abeba, passarem el dia per la capital i, soparem a un restaurant amb música i dansa local. Cosa de turistes? Sens dubte, però amb un menjar i espectacle excel·lents. Sortim del restaurant i resulta que l'aeroport està a tocar. Iniciarem els tràmits aeroportuaris amb el regust de la darrera inyera, i de la cervesa Saint George. Malgrat l'aldarull de l'aeroport no deixa de ressonar la música tradicional etíop, i començo a tenir ganes d'arribar a casa per, entre altres coses, iniciar la digestió de tantes experiències, si pot ser, escoltant d'algun disc de Mulatu Astatke o de Aster Awake. Seguiran les sorpreses... el geni de Awake i de Astatke no deixen mai de sorprendre'm...

Aquí van beure el millor cafè (bunna) del viatge. Va ser una gran  sorpresa!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada