Si un té la fortuna de poder transcendir del titular de
premsa construït sobre les “xorrades” que diuen els portaveus governamentals
-el ministre Montoro ocupa un lloc destacat en el rànquing de cruels
eufemismes-, troba suficients informacions que, a parer meu, evidencien la
necessitat d'una esmena a la totalitat a la política que s'aplica en el Regne
d'Espanya. Els oferesc tres exemples recents i de molt recomanada lectura en
aquests dies de presentacions i debats dels Pressupostos Generals de l'Estat
(PGE) per a l'any 2015.
Primer: El
document de l'Organització Internacional del Treball (OIT) “Espanya.
Creixement amb ocupació”. És un volum més de la sèrie de “Estudis sobre el
creixement amb equitat” que posa el dit en algunes nafres. A manera d'exemple:
a) S'argumenta que s'ha de posar fre a la devaluació salarial i s’ha d’acabar
amb la mentida que amb menys salari s'augmenta la productivitat. b) S'apunta
que més del 60 % dels sol·licitants d'ocupació han estat aturats per més d'un
any i el 42 % ho ha estat durant més de dos anys. Adverteix que existeix un alt
risc que moltes persones que cerquen ocupació abandonin el mercat laboral
formal. En part, això és l'efecte “atur desanimat” que avui veurem reflectit en les
dades d'atur registrat de setembre.
Segon: La
memòria d'ocupació i economia social de 2013 de Càritas. En aquest document trobaran propostes d'aproximar-se a
“els processos de generació d'ocupació a partir de la necessitat de garantir
l'accés i l'exercici del dret al treball, materialitzat en una ocupació digna,
com una de les principals vies d'inclusió social de totes aquelles persones que
ho desitgen i es troben en condicions d'exercir-ho.” Una important reflexió en
un context d’estirabot del nombre de treballadors i treballadores pobres. I,
tanmateix el que m'ha semblat més interessant és la idea sobre la necessitat
d'un major lideratge públic per impulsar un marc productiu renovat que generi
ocupació a través de la necessària inversió pública i el desenvolupament dels sectors
claus de l'economia, que posin en el centre les necessitats bàsiques de les
persones (energia, transports, educació, polítiques socials, etc.). És a dir,
exactament el contrari del que fan els PGE amb la inversió pública de l'Estat a
Balears.
Tercer: Un
interessantíssim informe sobre els Sistemes de Rendes Mínimes 2014 elaborat per
la Xarxa EAPN / EMIN (en la que conflueixen molts experts, professionals,
acadèmics i diverses entitats actives en la lluita contra la pobresa i
l'exclusió social). En aquest treball, entre moltes altres coses, qüestiona
que les comunitats autònomes “riques” (tingui's en compte que el Govern
d'Espanya segueix considerant que els illencs i les illenques som tots rics),
no tracten millor a les persones en atur.
Conclusió: És urgent canviar de polítics i de polítiques.
Potser hauria d'organitzar-se una gran protesta social i ciutadana contra
l'engany dels Pressupostos Generals de l'Estat. Uns polítics i unes polítiques
que, per un costat, ens discriminen en inversions (som la Comunitat Autònoma
amb menys inversió pressupostada) i, per una altra banda, gairebé no puja la
despesa social (tingueu en compte que per a una part important de persones i
llars l'origen bàsic dels seus ingressos són les prestacions públiques:
pensions contributives assistencials, prestacions i subsidis per desocupació i
altres prestacions públiques), i seguir congelant en salari a les empleades i
empleats públics, el missatge és clar: Menys salaris per a tothom! Mentre se segueix apostant per l'autoritat
pels no rics, no paren de parlar de recuperació… però alguna vegada els rics i
els molt rics no han estat recuperats?
Publicat a El Periscopi (02-X-2014)
Foto: “Contrastes”
de M. Sergio López Conde. Primer premi del concurs de fotografia digital d’EAPN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada