diumenge, 26 d’octubre de 2014

L’EPA estiuenca i el “benestaricidi” illenc


Les dades de l’EPA són sempre esperades per qualsevol analista dels mercats laborals del Regne d’Espanya. Ús el plural perquè, per molt que s’entestin els de “la unidad de la patria-mercado”, no existeix, ni prou fer-hi, una pretesa unitat dels mercats laborals de les distintes nacionalitats i regions. Entre altres coses, per la senzilla raó que els models econòmics són força diferents entre comunitats autònomes. A tall d’exemple, el tarannà del mercat laboral estiuenc al País Basc s’ha d’analitzar associat a un gran pes industrial o el de la comunitat de Madrid a una forta presència de personal que treballa al servei de les administracions públiques centralitzades. En ambdós exemples els mesos d’estiu no són els de més activitat i pot ser que l’interès dels resultats de l’EPA del tercer trimestre sigui relatiu. En canvi, per a una economia tan especialitzada en el turisme de sol i platja com la de Balears, aquest trimestre és el súmmum de la capacitat econòmica, i l’EPA estiuenca té una cabdal importància i interès.

A Balears, històricament en el tercer trimestre de cada any s’assoleix el cim de la corba estacional, el sector turístic en conjunt va a tota màquina, es registren els consums energètics i la generació d’altres externalitats ecològiques més grans. També és el trimestre amb els períodes més perllongats de vacances escolars, la qual cosa fa que hi hagi un major potencial de població activa. Cada estiu, des de fa molts anys -qui no ha servit copes o no ha tingut un fill treballant durant les vacances escolars a partir de la secundària postobligatòria?- hi ha molts joves que passen de ser inactius (estudiants) a actius, diguem-ne, ocasionals. En definitiva, el trimestre estival és, per a l’economia illenca, el període de l’any amb major generació de PIB i major participació laboral. És a dir, això que popularment li diem “temporada” és el que, en termes matemàtics, en diríem una constant. Seguint amb el llenguatge dels matemàtics, la variable, enguany, és que han arribat més turistes que mai.

Per tant, no és gens sensat pensar que, amb aquestes constants i aquesta variable, anam pel bon camí amb una població aturada estimada de 101.000 persones. Una taxa estiuenca d’atur del 15,94% (del 38,85% si parlam de persones de menys de 25 anys) és una prova irrefutable de l’esgotament de la capacitat del model econòmic illenc per satisfer la voluntat i necessitat de la població activa de convertir-se en població laboralment ocupada. Sens dubte, aquesta xifra d’atur és, des del punt de vista social, dramàtica. I, tanmateix, no queda més remei que obrir el focus de l’anàlisi per observar altres dades també molt i molt preocupants: en un context en què s’ha desplegat una formidable bateria de mesures de desregulació econòmica, i de retallades de drets laborals i socials, aplicades pels governs del PP (govern de Rajoy i govern de Bauzá), i de missatges des del Consolat de Mar en el sentit que les Illes s’han convertit en una regió de gran generació d’ocupació, tot plegat ha provocat que la població activa (633.700 persones que estan en condicions i volen treballar) hagi augmentat un modest 0,8% amb relació al tercer trimestre de l’any anterior. Gairebé mai el mercat laboral estiuenc balear no havia tingut tan poca atracció de nous efectius i tantes sinergies per a la migració.

Els assegur que intent albirar símptomes de millorança, però la realitat és tossuda: la població ocupada (assalariada i autònoma voluntària i involuntària) l’estiu de 2014 és de 532.700 persones, amb un augment interanual d’un +2.0% (+10.300 persones en termes absoluts). Seria motiu de celebració, si no fos que aquesta minsa millora és producte d’un augment del +1,3% (8.400 persones) de la població ocupada a temps parcial i d’un manteniment de la temporalitat de la població assalariada per damunt del 28%. La pobresa laboral és tan extensa i aguda que el duríssim relat d’aquesta pobresa a Nord-amèrica que, en el llibre Per quatre duros, ens oferia Barbara Ehrenreich als inicis del segle XXI em sembla ara una narració amable.

En matèria d’ocupació associada a cohesió social, el de 2014 no haurà estat un bon estiu. Per una banda, l’atur de molta llarga durada (més de 2 anys) és del 37,2% del total de la població aturada, és a dir, un +4,2% més que el 2013 (hem passat de 35.100 persones en aquesta situació l’estiu passat a 37.600 enguany); per un altre costat, el nombre de llars amb tots els seus membres actius en atur no baixa de 27.000. I, atenció!: durant l’estiu del mamading, dels party boats i del luxe amb platges gairebé privatitzades, menys d’una de cada cinc persones en atur cobraren alguna prestació. Dit altrament, 81.348 persones aturades han passat l’estiu sense percebre cap prestació. I mentrestant, què passa amb el Pla d’Ocupació de les Illes Balears? Espera el sus de la campanya lectoral?

Tot plegat en sembla un fracàs del model econòmic i de les polítiques aplicades. Un fracàs que, si més no, explica el perquè eren tan llargues les cues estiuenques en, posem pel cas, la cèntrica església palmesana dels Caputxins, o perquè la bona gent de Càritas ha tingut tanta feina aquest estiu. L’horitzó no pinta bé. Les polítiques d’austeritat imposada als no rics i el proteccionisme del “gran empresariat” han provocat un autèntic austericidi. Tot indica que, amb les rebaixes d’imposts estatals i autonòmics i la no millora del finançament autonòmic, l’austericidi evolucionarà cap al que alguns autors i lingüistes anomenen “benestaricidi”, és a dir, un procés que condueix a la mort del benestar. Car una societat turística avançada i en democràcia formal no funciona sense que la població resident tingui uns adequats estàndards de benestar, potser això explicaria la tendència a la privatització de les voreres de les instal·lacions hoteleres i les platges i, alhora, l’enduriment dels codis penals i les ordenances municipals?
 
Publicat originalment a l’ AraBalears 26/10/2014
 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada