dimarts, 27 de gener de 2015

Les noves precarietats que comença a detectar l’EPA



A les Illes Balears, la precarietat laboral entesa com a relació laboral temporal, inestable o de temporada no és un fenomen recent. El mercat laboral illenc ha tingut durant molts d'anys una considerable bossa de persones amb relacions laborals temporals associades a una intensa estacionalitat del sector turístic o, en els anys en els quals el nostre model de creixement va patir intensament el 'vici del ciment', a un gran pes dels contractes d'obra. Tot plegat, les característiques pròpies del nostre 'model d'ocupació' eren les trajectòries laborals discontínues, la rotació laboral, els dèficits formatius provocats per l'abandó primerenc del sistema educatiu i una alta taxa d'activitat femenina lligada als treballs més feminitzats dels sectors dels serveis. Molta gent –fins i tot de l'anomenada classe mitjana– vivia en una situació laboralment inestable, però que no li impedia gaudir d’una certa capacitat de consum –facilitada pel crèdit fàcil– i de modests ascensos socials. Això és història. El que és nou és el fenomen que associa precarietat amb pobresa laboral.
Aquest empobriment de la gent que treballa és conseqüència d'un seguit de fets: retallades a l'estat del benestar, polítiques fiscals no progressives i, sobretot, d'allò que el sociòleg britànic Richard Brenn ha anomenat "transferència de riscos" de les empreses als treballadors. És a dir, en el nou capitalisme real –el del neoliberalisme triomfant–, els capitalistes deixen d'assumir els riscos de les seves inversions en capital laboral. Ara són els treballadors i treballadores els que han de viure al límit d'una possible situació d'exclusió social. Òbviament aquestes transferències de riscos no es produeixen per generació espontània ni per les dinàmiques dels mercats, ans al contrari, s'impulsen, en moltes ocasions amb vergonyosos dèficits democràtics, des de les institucions i des de l'àmbit polític. És el que en el Regne d'Espanya va passar amb les "reformes laborals" de 2010 i de 2012. En la primera, impulsada per Zapatero, la "transferència de riscos" dels ocupadors als ocupats era suau; la segona, impulsada per Rajoy, és una transferència extraordinàriament radical.
Els efectes es comencen a notar en forma de noves precarietats. Una anàlisi acurada de les dades que ens acaba de subministrar l'EPA del quart trimestre de 2014 ens en dóna moltes pistes. Vegem-ne algunes:
Hi ha dues informacions que sembla obligatori comentar d'entrada: per una banda, la xifra de 111.400 persones aturades a Balears. Són moltes, però hom podria dir que amb una població activa (persones en condicions i voluntat de treballar) que no sofreix gran variació interanual (589.900 en el quart trimestre de 2014 davant les 588.500 en el mateix trimestre de l'any anterior), la població aturada descendeix un 16,67% (22.300 persones) en comparació al mateix trimestre de l'any anterior. Això situa la taxa d'atur illenca en un 18,88%. Certament, és la taxa d'atur d'un quart trimestre més baixa des de 2009, però continua molt per sobre d'aquelles prèvies a l'esclat de la crisi (explosió de la bombolla del ciment), que no arribaven al 10%. No obstant això, vet aquí la primera precarietat: l'atur de llarga durada (més d'un any) i de molt llarga durada (més de 2 anys), que se situen, respectivament, en un 16,9% i un 29,3% sobre el total d'atur estimat. És un gran problema en el qual el Govern de les Illes Balears té una responsabilitat directa, perquè a ell li correspon aplicar les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) d'àmbit estatal i implementar les pròpies de Balears. Val a dir que les PAO són l'instrument europeu per excel·lència per a aconseguir que la situació d'atur no es perllongui en el temps. La segona de les precarietats és l'exclusió social que provoca que moltes llars tinguin tots els membres a l'atur. En l'últim trimestre de 2014, les llars illenques en aquesta situació eren 38.100. Gairebé un 9% del total!
Com a tercera precarietat cal esmentar la taxa d'atur juvenil (menors de 25 anys), que continua altíssima (un 44,07%). Tingui's en compte que, mentre la taxa d'ocupació del total de la població és d'un 51,29%, la de la població menor de 25 anys és únicament d'un 22,23%. Si aprofundim un poc més en la situació d'aquest col·lectiu, observarem que de les 99.400 persones de 16 a 25 anys, 54.000 són inactives perquè són estudiants i únicament 22.200 són persones ocupades. Conclusió: es pot estimar que la població jove que ni estudia ni treballa ronda les 23.000 persones. Algú parlà en alguna ocasió d'un programa de 'Garantia Juvenil'?
Però allò fonamental de les dades de l'EPA del quart trimestre és que, en termes anuals, disminueix el volum de població aturada. És això conseqüència de la creació d'ocupació? No necessàriament. Fonamentalment és conseqüència de l'extensió de la gran cicatriu causada per l''externalització de riscos' que abans s'ha citat i que no és altra que la precarietat laboral. Aquesta precarietat s'observa en dues dades: a) El nombre de persones autònomes dependents (els 'autònoms proletaritzats') han passat de 53.300 en l'últim trimestre de 2013 a 64.500 el 2014, és a dir, han augmentat un 16,6%. b) El progressiu augment del nombre de persones ocupades a temps parcial: un 7,9% més en el quart trimestre de 2014 que en el mateix trimestre de l'any anterior. Aquestes són les xifres dels dos fenòmens que, en l'actualitat, més precaritzen el treball i les vides de la gent.
De ben segur que hi haurà qui no vulgui veure cap precarietat i posarà l'accent en el fet que aquest quart trimestre de 2014 s'ha tancat amb 23.700 persones ocupades més que el quart trimestre de l'any anterior. Val a dir, però, que, d'aquesta xifra total de creixement de l'ocupació, el 70% són ocupacions precàries, i amb tota seguretat en un percentatge més elevat són ocupacions 'low cost'. És més, cal tenir en compte dues coses: la primera és que l'EPA és una enquesta permanent que es realitza al llarg del trimestre (no és una foto d'una data concreta); la segona és la definició d'ocupats que fa l'EPA: "Persones de 16 o més anys que durant la setmana de referència han estat treballant durant almenys una hora, a canvi d'una retribució". Per tant, és molt probable que, en un context d'augment del nombre de contractes temporals de molt curta durada (d'algunes hores, d'uns dies, per a treballs estacionals de caps de setmana, per a treballs nadalencs, etc.), l'augment de població ocupada estimada per aquesta EPA vulgui dir que hi ha més gent que ha treballat algunes hores durant el trimestre. És a dir, el més plausible és que el que s'hagi detectat sigui un estirabot del volum de treballadors i treballadores pobres.
No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Malauradament, els governats del PP d'aquí i d'arreu d’Espanya estan en aquesta posició de no voler veure els costs socials de la precarietat. Els que sí que els volem veure no som una colla d’ antisistema perillosos. Senzillament recordam que, a tall d'exemple, en la declaració final de la cimera del G20 de setembre de 2013 a Sant Petersburg, s'afirmà que: "(La) necessitat més urgent és augmentar el ritme de la recuperació mundial, generar un major creixement i millors llocs de treball". Idò sí, ho han llegit bé, la necessitat mundial és generar millors llocs de treball. Tal vegada els governants d'Espanya i de les Illes Balears no són d' "eixe món".
Publicat originalment al Ara Balears (27-1-2015) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada