dimarts, 20 de gener de 2015

Tot turisme: capitalisme del desastre

Faltaven uns dies perquè acabés l’any 2014 quan es presentà l’estudi de l’impacte del turisme sobre l’economia i l’ocupació de les Illes Balears al 2013 (IMPACTUR). Malgrat ser un treball del lobby turístic Exceltur, la seva presentació tingué la màxima presència institucional, incloent-hi el president del Govern. En un país democràtic normal hauria estat una situació una mica anormal. Sembla raonable pensar que una cosa és que els lobbys funcionin amb més o menys transparència i, fins i tot, tinguin ajudes institucionals -com és el cas de la col·laboració de la conselleria del carrer Montenegro de Palma en l’elaboració d’aquest estudi- i una altra és que la màxima autoritat institucional democràtica es presti a presidir un acte del lobby que, en defensa de llurs interessos, li fa pressió.

Diguem-ho curt i ras, els estudis IMPACTUR són un instrument important en la tasca lobbista de l’agrupació del gran empresariat turístic, anomenada Alianza para la excelencia turística (Exceltur), sobre els governs autonòmics que, àdhuc, tenen bastants competències per impulsar legislacions i executar polítiques turístiques. Dit això, és pertinent demanar: Quants doblers públics s’han gastat per fer un estudi que s’hauria pogut fer amb els mitjans propis de l’administració autonòmica? Per què s’ha finançat la tasca d’investigació privada d’una entitat forana en lloc de, posem per cas, la UIB?

En qualsevol cas, car ja l’hem pagat entre tots i totes, el que em sembla més important és esbrinar què aporta aquest IMPACTUR al coneixement del principalíssim sector econòmic de les Illes Balears. Certament, poca cosa que no sabéssim. Anem a pams, per una banda se’ns diu que el volum de l’activitat turística al 2013 representà el 45% del total del PIB de Balears. Prenent en consideració l’atonia dels altres sectors econòmics, i amb la imputació d’activitats molt diverses sota el paraigua d’ “activitat turística” que fan els autors, gairebé a ningú amb dos dits de front no l’haurà sorprès gens l’alta participació en el PIB regional d’aquesta pluriactivitat econòmica turística. La nostra excessiva dependència del turisme i el camí envers un País Tot Turisme ve d’antic. Tanmateix, allò que sí és una certa sorpresa és l’absència d’un càlcul ad hoc de l’aportació al PIB illenc de l’activitat hotelera. En qualsevol cas convé tenir en compte que les limitacions del PIB com a principal indicador de l’estat d’una societat i d’una economia són molt importants. Tingui’s en compte que només mesura la part monetaritzada de la producció de béns i serveis (prostitució i drogues incloses) i s’oblida, per exemple, de computar tota l’autoproducció domèstica, de mesurar els danys ambientals i la degradació del patrimoni natural i/o cultural i de proporcionar alguna informació sobre el nivell de benestar i sobre l’evolució de les desigualtats. Per tant, la novetat de l’IMPACTUR hauria estat que incorporés informació de com es reparteix la riquesa generada per l’activitat turística illenca.

L’altra conclusió d’impacte és que, durant l’any 2013, l’activitat turística va generar un total de 153.059 llocs de treball (el 34,8% del total de l’ocupació de les Illes Balears d’aquell any). Això tampoc no aportaria cap novetat, si no fos perquè l’evolució d’aquesta ocupació turística en relació amb el PIB que es fa al mateix IMPACTUR ens permet afirmar que estem en una situació en la qual hi ha creixement de PIB, sense que hi hagi una relació entre aquest creixement i un procés de creació d’ocupació equivalent. És a dir, el fet que el PIB turístic illenc hagi passat d’11.403 milions d’euros l’any 2008 als 11.857 del 2013 (un augment del 4%) i que això hagi propiciat que només 119 persones més tinguessin una ocupació formal (no arriba al 0,5% d’increment) palesa una situació de creixement sense ocupació. Tal vegada, si no esmercem la política econòmica, cada pic haurem de parlar més del que els anglosaxons anomenen jobless recoveries o, dit en català, recuperacions sense ocupació.

Tot plegat convida a reflexionar sobre la necessitat d’un altre model econòmic per a les Illes Balears, que incorpori alguna dosi de diversificació i expulsi de l’acció política econòmica la màxima thatcheriana del “Let the rich get richer”. Aquest “deixar que el ric aconsegueixi ser més ric” és el que s’ha fet en els darrers anys amb els hotelers. Aquesta opció de política econòmica s’ha presentat, sense complexos, com l’única política possible. No és cert que ho sigui. Per contra, és ben hora de prendre en consideració que, segons Zygmunt Bauman, autors com ara Stewart Lansley, Joseph Eugene Stiglitz o Danny Dorling coincideixen que “el dogma tan socorregut que afirma que l’enriquiment dels rics acaba revertint a la societat no és més que una mescla de mentida intencionada i forçada ceguesa moral” (La riquesa d’uns pocs ens beneficiarà a tots?, pàgina 27).
Entestar-se en un model de tot turisme a base de dogmes que no fan altra cosa sinó imposar ineficiència econòmica, descohesió social i iniquitat ecològica és un camí segur cap al, amb una expressió de Naomi Klein, “capitalisme del desastre”. Cal evitar-ho!


Publicat originalment a l’Ara Balears ( 18-1-2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada