dilluns, 14 de setembre de 2015

Explotació laboral i èxit turístic


La relació entre precarietat estructural de l’ocupació assalariada i autònoma i els casos d’autèntica explotació laboral, amb el creixement del negoci turístic illenc, és un assumpte recurrent. A tall d’exemple diré que, a finals dels anys 90 del segle passat i en els primers anys d’aquest segle XXI, alguns ja ens plantejàvem si, aleshores, existien unes condicions de feina al nivell de la Comunitat Autònoma líder en renda per càpita o bé érem els líders en renda per càpita perquè treballàvem en pitjors condicions que els altres. Ja no som els líders en renda per càpita, però continuam amb unes condicions laborals deplorables. Potser ara la qüestió s'hauria de formular en els següents termes: És possible parlar, com fan els hotelers, d’èxit turístic sense poder parlar d’excel·lència en les relacions laborals? Aquesta és la qüestió.
És evident que la indústria turística illenca viu una situació econòmica envejable: a la Mediterrània gairebé no hi ha competència a una oferta de sol i platja segura com la balear i la pitiüsa; la legislació turística feta a mida dels interessos dels hotelers ha possibilitat que el temps necessari per a la recuperació de la inversió aquí s’apropi al temps amb què es recuperen les inversions caribenyes; i la legislació laboral de la devaluació interna (reforma laboral de 2012 i el seu desplegament) ha abaratit, com mai, els costos laborals. És a dir, una situació privilegiada en aquests anys de crisi financera, econòmica i social que des de 2008 sacseja Europa. Gairebé tots els sectors empresarials han redimensionat a la baixa la seva capacitat de producció, prestació de serveis i volum de negoci que, cada pic, depèn menys del volum i més del valor afegit i del preu final. Però, vet aquí que el sector turístic hoteler illenc ha tingut i té un tarannà ben diferent de la resta del món empresarial. Hom podria dir que les polítiques europees d’austeritat per als no rics no han restat mercat de vacances d’estiu i, en el pitjor dels casos, la baixada de l’estada mitjana s’ha compensat amb escreix amb un major volum d’arribades. Això explica que, en plena crisi i mentre els industrials reduïen producció i els constructors desmuntaven grues, els hotelers demanessin i aconseguissin augmentar el nombre d’habitacions en els hotels. És cert que l’austeritat sí que ha afectat les possibilitats de fer vacances no estiuenques a les classes, diguem-ne, mitjanes-baixes europees, com ara d’alguns col·lectius de pensionistes alemanys que han tingut una considerable pèrdua de poder adquisitiu i que, alhora, s’han convertit en sustentadors principals de llars on hi ha molt actiu amb ‘minijobs’. La resposta a aquesta situació no ha estat una altra que la de més estacionalitat.
En resum, el sector hoteler, sense patir els efectes de la crisi, ha gaudit i gaudeix d’un marc laboral, teòricament per fer-li front, i que veritablement allò que ha fet és minvar drets laborals i socials (d’estabilitat laboral, protecció de l'acomiadament, suficiència salarial, salut laboral, etc.) i, alhora, ha afeblit el paper dels sindicats en els centres de treball. En aquest context sembla gairebé lògic que creixi la precarietat i l'explotació laboral. Què fer?
Amb la minvada capacitat d’autogovern de les Illes Balears, no és una tasca fàcil la d’aconseguir un lideratge turístic amb bons llocs de treball. Tot i que la legislació laboral és competència exclusiva de l’Estat (no podem fer una regulació autonòmica de l’externalització), hi ha coses que sí que es poden fer des d’aquí. Alguns exemples: millorar estructuralment la Inspecció de Treball per poder garantir la competència d’execució de les polítiques laborals amb uns mínims de decència i eficàcia; modificar la Llei turística, introduint la fixació de plantilles mínimes en els hotels i garantint unes condicions saludables de treball (llits i carros de roba ergonòmics, etc.); fer de les Illes Balears un referent del treball decent en el turisme amb activitats conjuntes amb l’Organització Internacional del Treball (OIT) i l’Organització Mundial del Turisme (OMT) , i convertir-nos en líders en R+D+i en prevenció de riscos i malalties laborals en el turisme.
El que no convé fer és amagar, darrere de suposades campanyes de demonització del turisme, les evidències. Al Govern li toca liderar un acord social que planti cara a la realitat per a transformar aquesta realitat de precarietat i d’explotació laboral en una de treballs que garanteixin el funcionament dels ascensors socials ascendents. En qualsevol cas, el pitjor negoci per a la nostra societat seria transformar les ànsies de canvi en un simple neguit d’impotència.

Publicat originalment a l’Ara Balears (13-09-2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada