dilluns, 1 de febrer de 2016

2015: Ocupació com a mercaderia de baix cost

Analitzar el tarannà del mercat laboral de les Illes Balears en termes de mitjanes anuals té l’avantatge de no caure en conjunturalismes, però, alhora, té l’inconvenient de perdre la perspectiva estacional que, com tothom sap, és una singularitat molt rellevant de l’activitat econòmica i laboral illenca. Diguem, idò, d’entrada, que, amb les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que dijous passat va fer públiques l’INE, hom pot afirmar que no som menys estacionals que anys anteriors. Per què? Perquè l’índex d’estacionalitat de l’ocupació laboral, calculat com el percentatge de variació de la població ocupada del tercer trimestre (que és el que registra més població ocupada), respecte del primer trimestre (que és el període amb menys població ocupada), frega, com gairebé cada any, el 18% a casa nostra, mentre que, en el conjunt d’Espanya, tot just supera el 3%.
Pel que fa a les mitjanes anuals, les dades més rellevants són les següents: una població aturada de 106.700 persones, la qual cosa representa una baixada del -10,80% en relació a l’any anterior. Hem passat d’una taxa d’atur del 20% a una del 17,31%, una bona notícia que no pot obviar que continuam amb una taxa d’atur juvenil (la de les persones menors de 25 anys) del 42,17%, és a dir, només un modest -2,26% menys que l’any anterior, o que continua present un altre problema estructural no resolt, l’atur de llarga durada. Un percentatge tan elevat de població que des de fa més d’un any està en atur (53%) és un fracàs social i un seriós perill de provocar episodis d’“inocupabilitat”.
Però no ens equivoquem centrant les anàlisis en els aspectes quantitatius. No sigui cosa que celebrem el fet que cada vegada hi hagi menys població aturada, perquè cada vegada hi ha més població inactiva que ha ‘tirat la tovallola’ d’entrar al mercat de treball, per molta que sigui la seva necessitat de fer-ho i, alhora, hi hagi més gent treballant sense garanties de no caure en situació de risc de pobresa o exclusió social En aquest sentit, hem de concloure que l’empitjorament de la qualitat del treball no reverteix: un 26,27% de la població assalariada és temporal (el percentatge més gran des de 2011); no hi havia hagut mai tantes persones assalariades amb contractes parcials (63.800), ni tantes persones (68.900) ocupades amb el registre de “treballadors independents”, és a dir, continua expandint-se el fenomen dels ‘autònoms per força’ com a fórmula de màxima precarietat laboral i de refinament de l’ externalització de riscos empresarials. Val a dir que, en el darrer trimestre de l’any 2015, s’ha apreciat una certa minva d’aquests indicadors de precarietat laboral, coincidint amb l’efecte dissuasiu que ha tingut l’impacte mediàtic de l’operació judicial i policial contra la màfia laboral que regentava un bon grapat de bars i restaurants a Mallorca.
Sense uns estàndards de qualitat, que converteixin l’ocupació en garantia de no exclusió social, no podrem parlar de millora de la situació laboral i, mentre es combini deteriorament de l’ocupació i de la taxa de protecció per desocupació, molt manco convé parlar de superació de la crisi de les desigualtats. De moment, hem d’anotar en el dietari d’aquesta crisi que el 2015 va ser un any en el qual el treball remunerat aprofundí en el seu caràcter de mercaderia de baix cost. La qüestió rau a saber si es tracta d’una qüestió conjuntural o per sempre, i si ja ha arribat el bon punt de, tornem-hi torna-hi, reviure la històrica consigna de l’OIT: “El treball no és una mercaderia!; l’empresa no és un negoci!”.
Publicat originalment a l'Ara Balears (31-01-2016) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada