Entrats en la recta final de l’any 2024, no em puc
estar de fer referència a dues commemoracions de l’any que es va acabant: El
cinquantè aniversari de la “Revolução dos Cravos” -la “Revolució dels Clavells”-
del 25 d’abril de 1974 a Portugal, i l’ “Any Estellés” en commemoració dels 100
anys del naixement de Vicent Andrés Estellés el 4 setembre 1924 al valencià
municipi de Burjassot. Certament, enguany, com cada any, n’hi ha hagut d’altres
de commemoracions, per exemple, començarem 2024 amb la remembrança del
centenari de la mort de Lenin. Per què, idò, he associat el record del mig
segle del fi, al crit de “el poble és qui mana”, de la dictadura portuguesa i
l’ “Any Estellés”?
Té a veure amb la mort, a mitjans d'aquest novembre,
de Celeste Caeiro. La cambrera que treballava en un restaurant a Lisboa
anomenat Franjinhas, i que el 25 d’abril de fa cinquanta anys celebrava el
primer aniversari de la seva obertura. El propietari havia comprat flors per
decorar les taules en un dia tan assenyalat per a el negoci, però, a la vista dels esdeveniments,
va decidir no obrir. Celeste Caeiro va agafar algunes flors i va sortir als
carrers lisboetes. En trobar-se amb un milicià li va preguntar si necessitaven
alguna cosa i ell li va demanar una cigarreta. Celeste li va dir que no fumava,
va mirar al voltant car hi havia un estanc, però era molt d’hora i estava
encara tancat. Li va dir que no tenia tabac, però, per no deixar-lo sense un
present, li va dir que tenia un clavell. El soldat el va agafar i el va
col·locar en la boca del seu fusell. Amb aquest gest de pacifisme, allò que
havia començat amb la cançó Grândola, Vila Morena, de José Alfonso, es va
convertir, per sempre més, en la Revolució dels Clavells.
La mort de la que va ser militant del Partit
Comunista Portuguès, sense gaire reconeixement de les institucions portugueses
pel seu gest, m’ha portat a una certa nostàlgia d’alguns esdeveniments del
segle passat. Dels que feien que el món girés a millor! I d’aquesta nostàlgia, als versos del gran Vicent Andrés Estellés:
“Hi ha en els versos que he escrit, entre tots els meus versos, / certs mots
que encara tenen un no sé què de grills. / Però jo sé que tinc el cor tot ple
de grills, / i també les butxaques, i si escric és per ells, / per aquesta
nostàlgia que tinc d’un món verdíssim…”.
Ara bé, el cert i segur és que a Portugal la fi de
la dictadura militar i de la guerra colonial contra els pobles africans que
reivindicaven el seu dret a l'autodeterminació i a la independència van anar
del bracet. La Revolució dels Clavells va ser l'inici dels processos de
descolonització d'Angola, Cap Verd, Moçambic, Guinea Bissau, Sao Tomé i
Príncipe, i Timor-Leste. I això lliga amb una qüestió d’actualitat i d’alt
valor simbòlic:
Aquest cap de setmana passat -29 i 30 de novembre-
s’ha celebrat a Lisboa, sota el lema “Fi del Colonialisme, Referèndum per a la
Independència”, la quarantena vuitena Conferència Europea de Suport al Poble
Sahrauí (EUCOCO), és a dir, la cimera més important del moviment solidari
(institucional i ciutadà) amb la causa sahrauí d'Europa, i que, en les últimes
edicions, ha esdevingut en una cimera internacional per la participació
d'actors de tots els actors. El simbolisme és evident, no debades els
organitzadors de l'esdeveniment han volgut posar en relleu que “celebrar aquest
aniversari [el 50 aniversari de la Revolució dels Clavells i de l'inici de
descolonització de les colònies africanes portugueses] representa una
oportunitat per exigir a les Nacions Unides, al Consell de Seguretat, a la
comunitat internacional, i, especialment, a l'Estat espanyol, potència
administradora del Sàhara Occidental, la creació de les condicions perquè el
poble sahrauí pugui exercir per fi el seu dret inalienable a l'autodeterminació
i a la independència”.
Malauradament, en el final de la dictadura espanyola
no va haver-hi cap Celeste Caeiro que posés clavells en el canó del fusell d'un
soldat revoltat contra la dictadura, sinó més aviat el contrari: Després de la
mort de Franco els clavells vermells es van continuar emprant per acompanyar
els acomiadaments als demòcrates assassinats. La suposadament modèlica
transició del franquisme a la restauració borbònica va ser de tot menys
modèlica i pacífica. Entre les malifetes i renúncies es troba la no
descolonització del Sàhara Occidental. Si algun dia es posa fi a l'anomalia
democràtica de la perpètua classificació dels secrets oficials, no descarteu
que sigui poc allò de “vergonya, cavallers, vergonya!”. Mentrestant seguirem
cantant amb Lluís Llach “Companys, si enyoreu les
primaveres lliures, /
amb vosaltres vull anar, / que per
poder-les viure /
jo me n’he fet soldat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada