 |
Illa do São Miguel. Caldera de Sete Cidades |
El viatge no va ser un
tast, més aviat ha consistit en un menú degustació, tot començant per l’illa de
Pico.
Ilha do
Pico
Només aterrar a l’aeroport
de l’illa -procedents d’una escala tècnica d’una nit a Lisboa- i iniciar el
trasllat a Madalena, es va fer present la intensitat dels colors i l’exuberant
vegetació, que ens va acompanyar durant gairebé tot el viatge.
Tal vegada per ser la
primera de les Açores, Pico va superar força totes les expectatives: Proximitat
i excel·lent comunicació amb ferri a l’illa de Faial, d’ambient mariner; el
meravellós “Paisatge vitícola” on es sembren les vinyes en un terreny volcànic
i romanen protegides de les inclemències del vent i de la mar per uns murs de
pedres (també volcàniques) confegint uns paisatges espectaculars que, no debades,
són considerats per la UNESCO Patrimoni Mundial. Cita obligada en aquest part
de l’illa és el Moinho do Frade, i, a tocar, la piscina natural de Criação
Velha. Una de les piscines naturals més gaudides (potser pels entrepans de
tonyina adobada al xibiu de la piscina).
A parer meu, Pico no és
l’illa de les Açores més espectacular, però és, sens dubte, la més sorprenent.
Una volta a l’illa des de la vila principal, Madalena, passant pel petit poble
de Cachorro, el Lago do Capitão, Lajes do Pico i el seu interessant Museu dels
Baleners, i una volta per tota la costa sud, corroborà aquest caràcter no
exuberant però sorprenent. Ho és encara que no pugis al mont Pico. En el nostre
cas no volguérem molestar el Piquinho. Ens va bastar que, des de la seva altura
-la més gran de Portugal-, ens vigilés permanentment, i fotografiar-lo a destra
i a sinistra.
Per acabar d’arrodonir-ho,
l’aparent modèstia de Madalena, amaga algunes sorpreses: En destacaria tres: l’imprescindible
Museu do Vinho do Pico que, veritablement, és molt més que un tradicional museu
d’arts vinícoles (allò més sorprenents és el jardí); i els restaurats (a tall
d’exemple O Petisca, o La Taberna do Canal) i, sobretot els Illots de Madalena,
situats en el canal que separa Pico de Faial, semblen una mena de guardians de
la ciutat. L’hotel Pico Terramar excepcional pel que fa a la situació i les vistes.
Ilha do
Faial
La visita a Faial sí que va ser un tast d’unes hores. No obstant això, ens va permetre gaudir d’un passeig en el ferri amb una anada i una tornada amb unes vistes espectaculars de la façana d’Horta, d’anada, i de la de Madalena de tornada. Caminada pel passeig marítim de la ciutat, casc antic, Fort de Santa Cruz, Platja de Porto Pim i Dunes...
Visita al més que centenari
Cafè Peters, un clàssic, que serveix un cafè excel·lent, dels navegants antics
i dels actuals. Uns navegants que han fet que el Port Esportiu do Horta hagi
esdevingut en visita imprescindible per l'extensa exposició a cel obert de
pintures (grafitis, murals) realitzades en el moll per tots els mariners que el
visiten.
Primeres compres de records,
i un bon record d’aquestes hores a Horta.
Illa do
São Miguel
Deixarem, de moment, el
grup de les illes centrals per a traslladar-nos a la gran del grup de les
orientals, i, alhora, la més gran de tot l’arxipèlag açorià.
São Miguel és la “gran illa
de Os Açores”, i Ponta Delgada la "gran ciutat” -la capital- de l’illa, i
de la Regió Autònoma de les Açores. És la més visitada, i a on hi ha atractius
naturals que, veritablement, s’han de gaudir.
Començarem a voltar per la
Costa Oest. Els miradors de Relva permeten observar un molt llunyà horitzó
sobre l’Atlàntic. El Farol da Ferraria sembla un imponent vigilant de la costa,
i les Termas de Ponta da Ferraria un interessant indret per a un capbussó a les
piscines naturals abans de posar rumb, una vegada els niguls van desaparèixer i
començà a lluir el sol, a la més famosa, i, almenys durant la nostra estada a
l’illa, la més concorreguda de les atraccions naturals de Sao Miguel: la
caldera de Sete Cidades.
Es tracta de dos llacs
bessons, un verd i un altre blau, situats a l'interior de la caldera d'un volcà
adormit. Per a fer-se idea de la gran bellesa del lloc cal contemplar-lo des
dels diferents miradors (Miradouro da Grota do Inferno, Miradouro da Vista do
Rei Miradouro do Cerrado das Freiras) que, en estar a distinta altura,
t'ofereixen panoràmiques distintes. Si hagués de triar una d'aquestes
perspectives no sabria amb quina quedar-me.
A més, d'aquesta part de
l'illa, tinc especialment bons records de les piscines naturals de Ponta da Ferraria,
i no tant de la Praia dos Mosteiros. Hi havia onatge i es va fer desagradable
el capbussó.
Un altre dels
imprescindibles, tal vegada el “top” de la costa nord de Sao Miguel, és la Lagoa
do Fogo. Pel tancament no anunciat de la carretera, s’hi ha d’arribar amb bus
des del pàrquing del Centro de Interpretação Ambiental da Caldeira Velha. Les
indicacions de com funciona el servei de bus van ser inexistents, i vam perdre
el de tornada. Inicialment, va haver-hi nervis, però al final vam poder gaudir
amb tranquil·litat gairebé una hora d’unes vistes veritablement espectaculars.
Després visitarem el Centro de Interpretação Ambiental da Caldeira Velha que és
un petit parc amb una vegetació sorprenent. Un dels seus atractius són les
aigües termals, però, com totes les de l’illa, estaven tancades per mor d’un
problema sanitari. No obstant això, la visita va valer molt la pena. Ho
demostra la quantitat de fotos que faig fer (tota una col·lecció de conteiras
i de falgueres gegants).
Tots els pobles de Sao Miguel tenen un caràcter particular. En citaré dos d’aquesta part: Ribeira Grande i Vila Franca do Campo, amb la bella façana d’escales de l’Ermida de Nossa Senhora da Paz, i les seves esquisites Queijadas do Morgado.
Un matí de plugim, bastant
boira, i per una carretera especialment flanquejada d’una vegetació exuberant,
partirem de Ponta Delgada -el nostre campament base a l’illa- amb restaurant
(el Tony’s) i menú decidit: el tradicional cozido das Furnas (un aguiat de carn
i verdures cuinat a les caldeiras -xemeneies- obertes del volcà al costat de la
Lagoa das Furnas). Però la zona de Furnas és bastant més que cozido. Per
apreciar la immensitat de la llacuna (i de les caldeiras) cal anar al Miradouro
do Pico do Ferro.
Al poble de Furnas, a prop
del restaurant Tonys, es troba el Parc Terra Nostra, un jardí botànic
encantador entorn d'un gran estany d'aigües sulfuroses. Encara ara hi estaria
fent fotos d'una varietat increïble de flors.
Ponta Delgada és la capital,
i, no obstant això, manté aire de poble mariner amb un interessant passeig
marítim, i un centre ben cuidat on llueix la catedral, la Torre Sineira, i les
portes de la ciutat. Tot i que Ponta
Delgada sigui la ciutat més turistitzada de Sao Miguel, les places, edificis,
esglésies, la fortalesa de São Brás, etc. la fan molt agradable. Em va
interessar especialment el Monument a l'Emigrant, un homenatge a tots aquells
que van abandonar l'illa cap al nou món. Val dir que va ser en el segle XIX
quan va existir el major flux d'emigració cap al Brasil, el Canadà, i els
Estats Units, a part de la Portugal continental.
A Ponta Delgada hi ha molta
oferta d’excursions marítimes. Nosaltres optarem per les més clàssiques:
Albirament de cetacis (dofins i balenes). Dels primers en van veure de ben a
prop, però amb una velocitat que els va fer infotografiables; les segones van
fer presència sense deixar-se fotografiar. Per tant, excursió fantàstica per
les vistes de la costa de Ponta Delgada, i, alhora, nefasta pel que fa a les
fotos. Com a continuació de la primera excursió, pararem a l'illot de Vila
Franca, una reserva natural ben curiosa. Fonamentalment, es tracta d’una gran
piscina natural de 150 metres de diàmetre que hi ha a l'interior del cràter a
l’illot. La piscina natural està envoltada per una zona de pas sense gairebé
cap vegetació -les ombres són un bé molt cotitzat- per la qual pots triar lloc
per no romandre dret. Veritablement, és un indret interessant per passar-hi
unes hores. El que, a parer meu, el fa més interessant és l’absència de
“serveis turístics”. Si hi vols dinar cal que hi vagis amb pa i taleca, no hi ha
ombrel·les, i, com gairebé tot és roca, millor no n’hi duguis... Hi ha gent,
però no en excés. Bona experiència i un de tants bons records de l’Illa do São
Miguel.
Ilha das
Flores
Deixàrem les illes
orientals per posar rumb al grup dels occidentals. Només aterrar al petit
aeroport de l’Ilha das Flores, ens adonarem que seria una estada especial.
Aquesta petita Reserva de la Biosfera (141,4 km2) és una mena de
compendi de lo millor de les Açores, i el fet de ser el territori més
occidental de les Açores i d'Europa l’hi dona un caràcter particular.
Diria que tot és
particularment especial. Des de la rebuda a l’aeroport per qui a la tarda va
ser el patró de l'embarcació amb la qual anàrem a bussejar sense botelles,
embarcació en què qui ens acompanyava en les cabussades al voltant d'alguns
illots i dintre de coves el vam trobar fent de cambrer al restaurant (O
Mergulhador, on soparem esplèndidament), fins als magnífics set craters
volcànics esdevinguts en espectaculars llacunes. Però anem a pans:
A Santa Cruz das Flores (un
dels dos municipis de l’illa), l’hotel Servi-Flor va ser especial. Una antiga
-i antiquada- residència d’oficials francesos de l’OTAN, reconvertida en hotel
amb més pretensions que serveis, però que, alhora, ens va fer sentir un poc en
casa. Un senyor, que ja hi era en temps dels militars, és omnipresent (a la
recepció, al menjador a l’hora de desdejuni, al bar...). El cas és que, amb la
pinta de pocs amics que tenia, en arribar a l’hotel ens va avançar força el
check-in, i des de d'ençà estarem com si allò fos casa nostra. El Servi-Flor no
és un gran hotel, ni un hotel amb encant. Ara bé, té una molt bona ubicació a
tocar de la costa, i unes vistes immillorables, sobretot, a l’alba amb una
sortida del sol fabulosa.
Val la pena passejar per
Santa Cruz das Flores. I fer-ho per a contemplar la façana de l’església
Principal de Nostra Senyora de la Concepció, que destaca d'entre els altres
edificis per la seva grandiositat, visitar el Museu Regional das Flores (aquí un
article que em va inspirar aquesta visita), la part del
port, i les piscines naturals. Amb tot, l'imprescindible és el Museu da Fábrica
da Baleia do Boqueirão, i, sobretot, si coincideixes amb unes festes populars,
com va ser el nostre cas, passejar el poble. En el nostre anar amunt i avall
trobem -després d’haver de descartar altres per estar complets o tancats- el
restaurant Rainha do Bife que, pel seu aspecte de bar de poble una mica cutre,
no aparentava gran cosa. Gran error: bon servei, i millor peix. Que dolents són
els prejudicis!
La segona excursió que
férem a Flores va ser una volta pels punts més importants de l’illa amb un
fantàstic guia: Tot va començar al Miradouro de Fajã da Ponta Ruiva on, a més
de les espectaculars vistes a l’Atlàntic, a una sèrie d’illots, i la imponent
silueta de l’Ilha do Corvo, hi ha un petit i encantador museu (mostrant un poc
l’antropologia del lloc). Seguirem pel sets cràters volcànics ara convertits en
llacunes (Branca, Seca, Comprida, Rasa, Lomba, i Funda das Lajes), el famós
Rocha dos Bordões (una sèrie de grans columnes de roca basàltica verticals que,
en conjunt, recorden a un gegantesc orgue de tubs), la sorprenent, per la seva
vegetació, cascades, ocells, i llum, Lagoa Branca, que, ras i curt, és un edèn
en l’edèn de Ilha do Flores.
Ja en la zona de l'altre
municipi de Flores -Lajes- és visita obligada la cascada de Poço do Bacalhau,
i, des del port, observar el punt més occidental d'Europa, l'illot de
Monchique.
Ilha das Flores és petita,
però és gran la seva capacitat d’enamorar. Allà les hortènsies semblen més
hermes. El temps passa lentament, i, no obstant això, no en tenim de temps per
anar a Ilha do Corvo. Només a Flores et pot passar que, estant a punt
d’embarcar a l’avió, aparegui aquell senyor amb pinta de pocs amics i
omnipresent de l’hotel buscant-te per portar-te una peça de roba que havia
deixat a l’habitació. L’havia deixat intencionadament a la peça de roba, però
l’atzar en va permetre acomiadar-me novament del que va ser el nostre “casero”
a Flores.
I de l’occident de
l’arxipèlag, retornarem a la part central: A l’IlhaTerceira.
Ilha
Terceira
No és l’illa de les Açores
que més enamori, però té la ciutat més coqueta de tot l’arxipèlag. Angra do
Heroísmo és elegant i fotogènica des del mati a la nit. A sobre van tenir
l’oportunitat de gaudir-la un diumenge, i, per tant, amb poca gent i pocs
cotxes. Els carrers; passeig marítim; façana de casals, palaus, edificis civils
i religiosos; escalinates -especialment la que puja al Monumento da Memoria,
desde on hi ha molt bones vistes del conjunt de la ciutat-; o el jardí Duque da
Terceira... fan un conjunt de colors de distintes tonalitats que sembla un
quadre d’aquarel·les.
Al carrer principal d’Angra
do Heroísmo, la Rua da Se, hi ha la catedral, a part de la grandària, l’edifici
no té especial interès, tampoc en té l’interior amb l’excepció de la sèrie de
quadres -un Via Crucis- de pintors contemporanis. Em va impactar especialment
el de Luís Pinheiro Brum titulat “Jesus encontra a sua mãe”.
Del tour per l’illa, que
començarem des de la Fortaleza São João Baptista, que diuen que és una de les
fortaleses espanyoles més grans del món, i, que, tanmateix, el seu màxim
interès són les vistes sobre la ciutat d’Angra do Heroísmo, destacaria amb
molta diferència dues parades:
El poblet de São Sebastião,
amb la seva bonica església, famosa pels seus portals manuelins i pels seus
frescos de gran interès i bellesa, i l’Império do Espírito Santo. Sens dubte la
més bella d’aquestes acolorides petites capelles que no són per a culte, però
són tan típiques i freqüentes a Ilha Terceira.
Segona parada que, per ella
mateixa i Angra do Heroísmo, ja va pagar acabar el viatge a Terceira: El
Miradouro da Serra do Cume. La vista més espectacular de l’Illa, la de la plana
interior de l'illa, dividida per murs de pedra volcànica, coneguda com “manta
de retalls”. Un retall de distintes tonalitats de verds...
En tornar a Angra do
Heroísmo: últimes fotos, últimes compres, últim sopar a La Tasca das Tias, a
base de tonyina i vi blanc d’on tot va començar, Pico. Última nit a
l'extraordinàriament ben situat -a tocar de mar- Hotel Beira Mar.
De tornada a casa fem
escala a Lisboa on la terminal d’on ha d’enlairar-se el vol en direcció a
Mallorca està absolutament col·lapsada de gent. Entre aquell aclaparament vaig
recordar la meva gran preocupació i l'intens temor que Os Açores estiguessin massificades
de turisme. Vaig recordar el vers de Fernando Pessoa que diu “Às vezes ouço
passar o vento; e só de ouvir o vento passar, vale a pena ter nascido” (“A
vegades sent passar el vent; i només si se sent el vent passar, val la pena
haver nascut”), i, en mig de la massificació aeroportuària propera al
maltractament, vaig pensar que n’havia fet de vent, però no massa. Però,
sobretot, la temuda ventada de massificació turística va ser del tot
inexistent. Ha valgut la pena haver viscut l’experiència d'os Açores!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada